Qualsevol cosa
que vulguis dir
pot ser
un poema.
Només cal
que premis
la tecla
"Enter"
prou
ve-
ga-
des.
(bé, és una traducció o adaptació, feta de memòria, d'un post que vaig veure ja fa estona...)
(article publicat a l'AraBalears, 9/5/15)
Adam i Eva, els dos ximpanzés que vivien a la presó de l’autosafari nostrat de tota la vida, han mort després de fugir-ne. Ella va ser abatuda a trets, ell sembla que s’ha ofegat en una depuradora: entre la merda dels humans. Hauria de renunciar a fer literatura amb els seus noms edènics: per fàcil, perquè ja s’ha fet i perquè el contrast entre aquell Jardí i la gàbia trista de sa Coma és massa cruel. Només diré que el bromista que els va batejar només podia ser un sàdic.
Els grans primats no són animals com els altres. Tots hem llegit algun article, o hem vist algun documental, en què és precisament la conducta del ximpanzé la que ens fa dubtar de les línies divisòries nítides que intentam traçar entre el ‘sapiens’ i la resta del regne animal. En un experiment, un ximpanzé s’indigna quan veu que rep menys menjar que un congènere seu: tenen un sentit de la justícia distributiva que no atribuiríem a les bèsties. En un estudi, un primatòleg descriu traces de transmissió de comportaments culturals entre les generacions: travessam una frontera sagrada. El projecte Gran Simi defensa universalment la pervivència de les poblacions de ximpanzés, goril·les, orangutans i bonobos, i la protecció del benestar de tots els individus d’aquestes espècies. Ha estat criticat, i caricaturitzat, per fer servir formulacions teòriques com la d’atorgar-los, en algun grau, la consideració de “persones”. Per molt dubtós que això resulti, la filosofia de Gran Simi fa diana: aquests animals mereixen una protecció singular perquè la seva relació de parentiu amb nosaltres també és singular. Perquè són els cosins. Diria que Gran Simi representa una cosa així com l’humanisme dels animalistes.
Conta Elias Canetti, en un llibre d’apunts, que l’any 1854 un orangutan viu va ser mostrat en una fira de Frankfurt, i que Arthur Schopenhauer, amb prop de setanta anys, l’anava a veure gairebé cada dia. Encara faltaven cinc anys per a la publicació de L’origen de les espècies, però el filòsof alemanys ja devia intuir que aquell animal era de la família. Ens el podem imaginar tractant de penetrar el misteri de la humanitat amagada en la mirada del gran primat. És la mateixa mirada dels goril·les i els orangutans que dibuixa Anthony Browne, autor d’alguns dels contes infantils que més m’agraden d’entre els que roden per casa. El cercador d’imatges us hi conduirà.
Només hi ha una solució per a l’autosafari de sa Coma: tancar-lo. Si hi ha algun empresari turístic que creu que els nostres visitants no poden passar sense repartir cacauets a algun ésser engabiat, potser poden inventar el ‘cacaueting’ com a nova forma d’entreteniment nocturn. Mentrestant, qui vulgui pot contribuir a purgar el nostre pecat col·lectiu fent una donació al projecte ‘Gran Simi’.
La casualitat vol que a la meva amiga Maria Oliver la fascinin les balenes, i que la poeta nord-americana Mary Oliver tingui un poema pletòric sobre la balena geperuda. Na Maria Oliver, a més, va viure al Canadà, no molt lluny d’aquesta reserva marina de Stellwagen Bank, a la badia de Massachussetts, on Mary Oliver va veure botar aquestes bèsties. Encara afegiré, si em permeteu, que en un poema meu de La gratitud vaig voler dibuixar el mateix emblema de plenitud de vida: el cetaci (en el meu poema era un dofí) que bota i es retalla contra el cel, “durant una increïble / part d’un moment”. Tot plegat, motius més que sobrats per assajar-ne una versió en la nostra llengua.
Balenes geperudes
Mary Oliver
Hi ha, al voltant nostre,
aquest país
de foc original.
Ja sabeu què vull dir.
El cel, al capdavall, no s’acaba mai, i alguna cosa
ha de retenir
els nostres cossos
amb els seus estables rics i eterns,
o partiríem volant.
Mar endins des de Stellwagen,
mar endins des del Cap,
les balenes geperudes s’alcen. Arrossegant tones
de percebes i de joia,
surten botant de l’aigua, i tornen a posar el musell
sota l’aigua, com infants
que juguen.
I canten, també.
I no és per cap motiu
que no pugueu imaginar.
N’hi ha tres
que surten a la superfície, prop de la proa de la barca,
i després s’enfonsen,
molt endins, amb les aletes immenses i marcades
cap a l’aire.
Esperem, sense saber
on succeirà exactament; de sobte
trenquen la superfície, algú comença
a cridar de joia i t’adones
que ets tu, quan s’enfilen
i veus per primer cop
que grosses que són, quan surten,
i s’enfonsen, i tornen a sortir
entre les flors blaves i lluents
de l’aigua migpartida, i les veus
durant una increïble
part d’un moment contra el cel
–distintes de tot el que mai havies imaginat–,
com el mite del cinquè matí que neix
galopant de la tenebra, vessant
cel amunt, fent giragonses; llavors
se’n tornen sota aquelles sedes negres
i tots nosaltres tornem a caure junts
en aquell foc humit,
ja sabeu què vull dir.
Conec un capità que les ha vistes
jugant amb les algues, nedant
entre les illes verdes, llançant
les branques relliscoses a l’aire.
Conec una balena que vindrà a la barca sempre
que pugui, i tocarà la proa amb suavitat
amb l’aleta tan llarga.
Conec un grapat de vides que val la pena viure.
Escolteu, sigui el que sigui que intenteu
fer amb les vostres vides, res no us enlluernarà mai
com els somnis del cos,
el seu esperit
que anhela volar mentre els ossos feixuguíssims
sacsegen la seva crinera fosca i corren
cap als camps de foc lluent
allà on tot,
fins i tot la gran balena,
batega de cançó.
Versió de M.A. Llauger
Llegiu aquí el poema en versió original
Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol aconsegueix, amb el premi d'ahir, una extraordinària triple corona de la traducció: el Serra d'Or, el Jordi Domènech (Cafè Central) i el Vidal Alcover (Ciutat de Tarragona). Insuperable.
Ha guanyat el Vidal Alcover, com els altres dos, amb una traducció del portuguès (la Peregrinação de Fernão Mendes Minto, el Marco Polo de Portugal), però també ens ha fet francesos, llatins, italians, anglesos i alemanys (acaba de treure Amerigo. La crònica d'un error històric, de Stefan Zweig), i ha passat Blai Bonet i d'altres al castellà. Insuperable, també.
Durant molts d'anys, vaig fer d'articulista setmanal al Diari de Balears, on vaig ser tractat magníficament. Vaig acabar amb una certa sensació d'esgotament: pensar un tema cada setmana, opinar sobre moltes coses... Quan, fa poc, va sortir la possibilitat de tornar-hi, a l'Ara Balears, vaig reaccionar amb dubtes. Però ja hi som, i ara em trob feliç en aquell estat de qui va pel carrer, per la xarxa, per la feina i pels llibres veient coses possibles a comentar. Com a lector i com a diletant de l'escriure, l'articulisme m'agrada, m'agrada molt. Avui començ, amb un doblete que òbviament és excepcional: una columna a l'especial sobre Palma de l'Ara (en paper, només al continent) i aquest article sobre els malaurats ximpanzés Adam i Eva (en paper, només a les Illes, que és com anirà la cosa).
Retroenllaços (0)
