miquel àngel llauger

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Sobre ossos i mòmies

mllauger | 19 Març, 2010 09:31

(publicat avui al DdB)

Ahir mateix (despús-ahir per al lector, es diu en aquests casos) una contraportada d'aquest diari, signada per l'amic Sebastià Bennasar, em va fer recordar la visita que vaig fer fa uns anys a l'elegant vila portuguesa d'Évora i a la seva atracció turística més estrambòtica: la Capella dels Ossos, a l'església de Sant Francesc. En Sebastià ja en fa la descripció, però us en faig un resum per si no teniu a mà l'article: una capella de tres naus amb totes les seves parets i columnes endomassades amb calaveres i ossos pertanyents a més de 5.000 cadàvers exhumats dels cementeris del redol. He recordat també el debat que aquesta visita va suscitar en la reduïda expedició amb què vaig anar a Évora sobre si era acceptable o no aquesta exhibició pública de restes humanes.

Va ser fàcil posar-se d'acord sobre una primera qüestió: és reprovable que els frares anassin a desenterrar ossos per fer aquell espectacular "Memento mori". El dilema moral difícil va ser una altre: si és correcte mantenir, avui, la seva exhibició com a atracció turística. D'una banda, hi ha el respecte a les despulles mortals del que han estat persones, i d'una altra banda hi ha l'innegable interès cultural de la capella com a mostra dels extrems a què pot arribar l'obsessió per la nostra trista condició mortal. En efecte: amb la visita a la capella aprenem tant sobre el segle XVII ibèric com amb la lectura del clàssic La cultura del Barroco de José Antonio Maravall.

No ens vàrem inventar cap debat que no existís prèviament, com és natural. Darrerament he vist la mateixa polèmica entorn del respecte que devem a unes restes humanes molt més antigues: les mòmies egípcies. Hi ha egiptòlegs que s'han manifestat contra l'exhibició de mòmies als museus, argumentant que constitueix una falta de respecte a la persona que un dia llunyà va estar associada a aquella matèria ja inert. D'altres han posat objeccions a manipulacions fetes a les mòmies amb objectius de recerca arqueològica o històrica. No sé si el lector té posició sobre la qüestió, o si mai s'ho ha plantejat.

El respecte als morts (millor dit: el respecte a les restes mortals) es fonamenta en una voluntat, universalment existent, d'honorar i mostrar reverència cap als que ens han precedit a l'hora de posar punt final. Es fonamenta, també, en els drets dels seus familiars, que tenen (un altre sentiment universal) en el respecte al cos sense vida una manera d'expressar estimació i record. El que no sé és fins a quin punt hem de dur aquest respecte, quan parlam de restes de segles enrere, de restes que cap familiar no pot reclamar com a seves, o de restes anònimes. No se'm fa fàcil entendre que, en aquests casos, l'imperatiu del respecte passi per davant de l'interès cultural de poder veure determinades manifestacions de l'esperit humà o de l'interès per aprofundir en investigacions històriques. En un cos sense vida la persona no hi és. Tractem-lo amb el respecte que ens inspiren els sentiments ancestrals, o la simple constatació d'haver estat associat a la vida d'un ésser huma, però no oblidem que els genuïns subjectes de drets són els homes i les dones que encara circulam per aquesta vall de llàgrimes.

Els inconvenients de tenir raó

mllauger | 06 Març, 2010 08:01

Aquests són els inconvenients de tenir raó.

I aquesta és la capacitat argumental dels energúmens.

Ànim, Pepe García de Pollença, i una abraçada!

Viva Zapata

mllauger | 05 Març, 2010 08:05

Viva Zapata

(publicat al DdB d'avui)

Em sap greu, companys de l'esquerra, però si em fessin triar entre les declaracions de Mariano Rajoy sobre el dissident cubà Orlando Zapata ("constitueix una mostra de l'afecció del poble cubà a la llibertat", "és un exemple de coherència per als demòcrates del món") i les de l'actor Guillermo Toledo ("no era res més que un delinqüent comú", "la major part dels dissidents cubans empresonats són terroristes"), em quedaria amb les del líder del PP. Si voleu explicacions d'aquesta preferència, em remeto a l'autoritat d'Aministia Internacional, que tenia Orlando Zapata acollit com a pres de consciència, i que afirma que "el seu únic delicte va ser treballar pels drets humans a Cuba".

Cuba surt malparada dels informes d'Aministia Internacional: l'informe anual de l'organització parla de 58 presos de consciència, empresonats pel simple fet d'haver expressat opinions polítiques, de la vigència de la pena de mort (això sí, en l'actualitat s'opta per la commutació per cadena perpètua), de mitjans de comunicació sota control estatal i de la utilització del sistema judicial per assetjar els dissidents polítics. Cuba tampoc no surt gaire afavorida al retrat que en fa Reporters Sense Fronteres, que denuncia una situació, pel que fa a la llibertat d'informació, equiparable a la de qualsevol dels totalitarismes que infesten el planeta.

Transparency International (una ONG global especialitzada en la denúncia de la corrupció) també suspèn Cuba amb un 4,4 (entre 1 i 10), una nota que posa l'illa caribenya a la zona mitjana de la classificació mundial. Al·legar que Amnisia Internacional, Reporters Sense Fronteres o Transparency International són agents de l'imperalisme resultaria un exemple de l'argumentació circular característica dels dogmatismes: qualsevol que em qüestioni està al servei de l'enemic.

Que el PP utilitza la qüestió de Cuba per desgastar el govern Zapatero i que no té credibilitat com a defensor de les democràcies? Correcte, però això no té gaire valor com a circumstància atenuant dels excessos del règim castrista. Que l'embargament nord-americà és una mesura errònia i injusta, i que contribueix a fer encara més gran la privació en què viu la població cubana? Correcte, també, i també molt pobre com a argumentació de defensa d'una política de repressió. Que Cuba ha construït un notable sistema públic d'atenció educativa i sanitària? És possible, però inacceptable com a justificació de l'existència de presos de consciència o del control ferri de la premsa per part del partit-estat.

L'esquerra del s. XXI no pot ser altra cosa que inequívocament i rotundament democràtica. És clar que això pot significar haver de revisar mites del passat, com el de Cuba. No fer-ho suposa mostrar conviccions democràtiques incertes, o subordinades a fixacions sentimentals dubtoses. Davant fets com la mort d'Orlando Zapata, fer els discursos de la matisació, o donar-ne totes les culpes al Gran Enemic del Nord, és una greu dimissió de la voluntat de defensar, sempre i en tot lloc, els valors que donen sentit a l'esquerra. La qüestió de Cuba és important com a símptoma i com a pedra de toc: l'esquerra s'hi juga (ens hi jugam) la coherència i la credibilitat. Al segle XXI, amb la democràcia, les llibertats i els drets humans no hi ha excuses.

El cap de Marisa Goñi

mllauger | 26 Febrer, 2010 07:43

(publicat avui al Diari de Balears)

El cap de Marisa Goñi

Jaume Font ha anunciat la intenció del complex PP-UM de “governar des de l’oposició”, benèvol eufemisme per anunciar un continuat boicoteig de l’acció de govern. El PPUM, ja plenament reinstal·lat a l’escena política, ha decidit no triar cap dels dos camins que raonablement podien prendre: rellevar el govern en minoria utilitzant la moció de censura o afavorir la governabilitat exercint una oposició constructiva. Han optat per l’erosió per l’erosió.

Al Regne Unit existeix la tradició del “shadow cabinet”, el govern a l’ombra. Aquí se’ns proposa una cosa ben diferent: un govern de la tenebra, el primer punt del programa del qual és la destitució de la directora general de la Radiotelevisió de Mallorca. El que el PPUM rebutja no és Marisa Goñi: és la idea que la direcció dels ens públics de radiotelevisió pugui correspondre a professionals sense filiació partidària. A la regeneració democràtica hi oposen la degeneració democràtica.

El Partit Popular de Jaume Matas va definir la seva línia d’actuació quan va dessignar com a directora d’IB3 Maria Umbert, una persona unida al propi Matas per un estret lligam polític que ara es perllonga pels gruixuts toms del sumari del Palma Arena. Televisió pública vol dir televisió governamental: aquesta és la fórmula. Unió Mallorquina no s’allunya massa d’aquesta doctrina, tal com va demostrar quan es va queixar pel tractament informatiu que rep el partit per part de la Televisió de Mallorca: si som del govern, la televisió de govern sempre ens ha de treure afavorits, pensen. Si els problemes judicials que hi ha entorn de les “carreteres a la mallorquina” (per posar un exemple) és o no una qüestió que mereix ser reflectida als informatius no ho ha de decidir el criteri professional de l’informador, que, en tot cas, hauria de fer alguna cridada abans de gosar fer segons quins reportatges. Al Regne Unit, ja que en parlàvem, deu ser inconcebible que un partit de govern es queixi de com el tracta un informatiu de la BBC, però aquí encara ens falten anys d’estudi per assolir un adequat nivell de cultura democràtica.

Seria divertit veure com argumenta el PPUM el seu intent de derrocar la directora de RTVM, si no fos perquè tot és massa previsible: ho desfressaran de necessitat de reflexionar sobre el model etcètera. En realitat hi ha poca cosa més que una versió tragicòmica de la història de Salomé i el Baptista. El Baptista que acabarà amb el cap sobre la safata de plata està clar qui és. UM fa de Salomé i d’Herodies: les criatures vel·leïdoses que no poden consentir que el profeta pugui anar pels camins dient les veritats i clamant contra els poderosos. I el PP fa el paper d’Herodes: desfressa de concessió el que en realitat desitjava de manera tan ardent com la seva esposa i la seva fillastra. La història de Salomé és una història sobre els capricis dels que usen el poder perquè no es parli malament d’ells: ben igual que aquesta història actual en què els perdedors, a més d’una directora general i una ràdio i televisió públiques, són Mallorca i la democràcia.

Carrer "Miquel Àngel Llauger, enginyer"

mllauger | 28 Desembre, 2009 17:34

Avui matí s'ha descobert la placa que converteix l'antic carrer 7, d'Es Jonquet, en el "Carrer Miquel Àngel Llauger, enginyer". Ha estat un acte senzill i emotiu, amb presència de familiars i de bons amics. El carrer és una monada. La batlessa i el degà del Col·legi d'Enginyers han parlat molt bé, però l'estrella ha estat, sense dubte, mumare.

Aquí teniu les paraules que ha llegit: discurs28desembre.pdf

I aquí teniu algunes fotos: