miquel àngel llauger

Arribam a casa. Sota la porta hi ha una nota manuscrita. Bona lletra. El fuster, que havia de venir a acabar unes feines, ha passat i no ens hi ha trobat.

Margalida i Miquel Àngel:

Som en J. de la fusteria C. Ahir el meu germà passà per aquí i justament no hi havia ningú. Ahir ho faig jo i està tancat. Són les 12:30. Sé que no he avisat en cap moment perquè no podia precisar l'hora. No obstant, com veis, ho tenc ben present i durant la pròxima setmana ho tornarem a intentar. Gràcies. 

Un bell miratge. Vivim en un país de fusters d'educació exquisita, de cal·ligrafia acurada i de redacció impecable en la llengua pròpia. Com si fos la Bèlgica del poema de Carner. 

... la meva aportació a la crida feta per Víctor Pàmies perquè se'l recordi des dels blogs.

(és una composició que vaig fer per felicitar el Nadal i el 2010...) 

El recordam perquè va ser un poeta immmmmmmens. 

(publicat al DdB d'avui) 

La frase que dóna títol a aquest article és falsa. A més, és incorrecta: els que han sovintejat gramàtiques i llibres d’estil ja deuen haver identificat l’asterisc.  Aplicant la norma que prohibeix la preposició davant la conjunció “que”, hauríem d’haver escrit “Albert Pla s’oposa que es revisi la normativa”, o bé, recorrent a una construcció que resulti menys forçada, “Albert Pla s’oposa a la revisió de la normativa”. Quanta gent domina la norma de la caiguda de les preposicions davant la conjunció “que”? M’atreviria a dir que, llevat de filòlegs i correctors professionals, poquíssima. Hi ha punts de la normativa que encara fan travelar a persones cultes, que llegeixen i escriuen molt i que ho fan en català. Cosa que no ens hauria de semblar normal i que ens hauria de fer reflexionar sobre si és la normativa la que falla.

Extrec aquestes reflexions del llibre Això del català (amb un subtítol ben indicador de per on va la cosa: “Podem fer-ho més fàcil?”), d’Albert Pla Nualart, cap d’edició del diari Avui. La normativa actual, explica Pla, és massa sovint una barrera que s’interposa entre la llengua correcta i la llengua que el parlant percep com a pròpia i natural. Pompeu Fabra va fer una obra magnífica, però no va establir un dogma: ni la infal·libilitat ni la inflexibilitat no s’adiuen amb realitats seculars com la llengua i la gramàtica preceptiva. La normativa catalana actual, explica Pla, arrossega els llasts d’un excés d’essencialisme i de logicisme, i massa sovint resulta marcadament antiintuïtiva. Vet aquí alguns altres punts de la normativa que contribueixen a aquest estat de coses: la incorrecció de l’article davant el pronom relatiu, el famós per/per a, les no menys cèlebres combinacions de pronoms febles i també (sorpresa!) el “lo” neutre. Per cert, Albert Pla explica que Francesc de Moll ja dubtava que haguem de descartar el “lo” com a castellanisme, un fet que també recordam els que hem tengut Josep Antoni Grimalt de professor de català.

Albert Pla, per tant, proposa que es revisi la normativa. Convé advertir, per als que encara no han llegit el llibre, que ho fa des del patriotisme (m’atrevesc a utilitzar aquesta paraula perquè és la seva), és a dir, des de la reflexió sobre quina llengua hem de menester per guanyar la difícil batalla de la normalització, sobre quina llengua pot ser aquell desitjat element cohesionador d’una societat inevitablement mestissa. Ho fa, també, des del ple respecte a la normativa existent, des del convenciment de la necessitat que hi hagi una normativa, des d’un accentuat sentit del que es genuí i des de la voluntat de preservar el català de l’empobriment de la interferència.

Tots els que tenim una relació propera amb la llengua tenim les nostres preferències formades. A mi, un “hom”, un “car” o un “àdhuc” se’m fan encarcarats. Un “per a” davant infinitiu o una combinació de pronoms “li ho” ja em comencen a sonar estranys. En canvi, reconec que si la normativa arribàs a donar per bons “L’assumpte del que parlam”, “Renunciam a que la nova llei s’aprovi” o “Els hi demanam un favor”, no podria llegir mai més una frase d’aquestes sense que em botàs aquell automatisme d’anar a cercar el bolígraf vermell. Albert Pla també en parla: l’avanç del català exigeix l’esforç de milions de persones que l’han d’aprendre, però també l’esforç de reflexió i d’adaptació dels que s’han guanyat la posició de posseïdors del bolígraf vermell.

Un bon amic escriu, al seu blog, una frase del tipus: “Als meus fills, jo no els hi recomanaria aquesta pel·lícula”. El costum fa que se’m dispari un automatisme: aquest “hi”, que no substitueix res, sobra a la frase. M’ha fet venir ganes de tenir un bolígraf vermell a la mà. Avui, però, he estat llegint el llibre “Això del català” d’Albert Pla, que utilitza aquesta estructura (entre d'altres) per parlar d’una normativa carregada de logicisme, excessivament antiintuïtiva, sovint allunyada del sentit natural de la llengua: una normativa que convindria revisar. Trobar la frase al blog del meu amic referma l’argument de Pla: si hi ha punts de la normativa que són entrebancs per a un home com ell (gran lector, cultivat, patriota en el bon sentit de la paraula), potser sí que alguna cosa falla.

A tots els interessats en les qüestions de llengua, jo els recomanaria aquest llibre.