miquel àngel llauger

Mirau si l'ha encertada, en Felip Puig,
que ha fet que aquest jovent tan engagé
que diu que tot plegat és un merder
tingui mil motius més per a l'enuig.

En Tià Perelló em va convidar a participar a l'exposició Empelts (http://www.uib.es/noticies/?contentId=217131&languageId=100000) en què onze escriptors hem cosit les nostres paraules amb les imatges amb què, armat d'una petita càmera fotogràfica, ell s'havia anat trobant. Dos textos per a dues fotografies i, a partir d'aquí, tota la llibertat: aquesta era la consigna. Jo vaig voler aprofitar l'ocasió per provar un camí diferent, i les imatges em varen suggerir les dues minúscles històries que teniu aquí, cadascuna amb la seva fotografia.

Pins

El cas és que em varen cridar de la immobiliària, que els urgia la foto de la casa, que l’havien de penjar a la web, i no trobava la càmera. Vaig recordar la que em va regalar la meva padrina jove el dia que vaig fer la primera comunió. Era al calaix, dins l’estoig, amb un rodet en blanc i negre del mateix 1961. Vaig fer una única foto: una presa frontal de la façana. La sorpresa va venir quan la varen haver revelada: aquells pins agrisats que semblaven sorgir de la inexistència que s’havia empassat la casa.

Els de la immobiliària m’apressaven, i vàrem posar la foto a Buscocasa.com. Talment. I la descripció: quatre banys, vistes a la mar, etcètera. L’endemà va cridar un senyor. En pessetes, em repetia, em pessetes. Volia la casa, i la podia pagar en efectiu. Em va citar en un cafè que no coneixia, però vaig entendre que era a la plaça d’Espanya.

De camí, em va semblar que per les Avingudes passaven cada vegada més pocs cotxes, i de models més antics. Fins que va passar un tramvia en blanc i negre. Dues beates comentaven la feta que tenia tota Mallorca trasbalsada: l’infant que, tres dies després de combregar, s’havia enfilat a un pi i havia pegat per terra.

No saben si en sortirà, deia una, o si quedarà que no hi és tot per tota la vida.

No som res, Magdaleneta, no som res.

Gnomònica

Es varen conèixer en un encontre internacional de gnomònica a Birmingham. Tots dos venim de terres beneïdes pel sol, varen comentar, i justament ens hem de reunir a parlar de rellotges de sol en aquest país ombrívol. Una altra coincidència els va acostar definitivament: tots dos duien ponències sobre els lemes dels rellotges. Estaven assaciats de recordatoris lúgubres, de totes fereixen però la darrera mata, i celebraven qualsevol troballa de la família del Carpe Diem.

Fent la copa de després del sopar, ell li va mostrar la foto de l’ombra que una canal esquifida projectava sobre el mur de la casa de la seva infantesa. Vaig ser un nin contemplatiu, li contava, i les hores se me n’anaven espiant com aquest branquilló de fosca feia camí entre els cruis i els regruixos de la paret enlluernada.

No espero els que van a poc a poc, diuen alguns rellotges de la meva Emilia-Romagna, va interrompre ella.

Fes allò que en morir voldries haver fet, diu un que vaig veure prop d’Avignon, va contestar ell.

Va ser una nit, vés per on, assolellada. Una vegada a casa, les coincidències varen continuar. Tot dos varen cercar una foto d’un gnòmon per enviar-se, com a record d’aquell vespre i com a cita per al proper congrés. El lema era el mateix, un clàssic.

Només compto les hores serenes. 

"Habitar la mar" és el nom del ménage à trois que ahir vàrem oferir Miquel Cardell ("Les barques de la boira"), Ricard Martínez Pinyol ("La inspiració i el cadàver") i jo mateix ("A la Gran Babilònia") a l'Espai Mallorca de Barcelona. No està bé que ho digui jo, però, provectes i tot com som, vàrem donar un espectacle ben agradós. I ens va agradar fer-ho...

Hi tornarem: dia 30 serem a la Fira del Llibre de Palma.

(publicat al Diari de Balears d'avui)

Estic decididament a favor de la protecció del toro de Montuïri. Em referesc, ja m'heu entès, a l'anunci d'Osborne en forma de silueta de brau situat entre Algaida i Montuïri, i ben visible des de la carretera de Manacor. I el que vull demanar, supòs que també ho heu entès, és la seva preservació tal com es troba avui mateix: pintat amb els alegres colors de l'arc de Sant Martí.

¿Quines són les característiques que fan que un edifici o un altre element del paisatge urbà o rural sigui mereixedor de protecció patrimonial? Jo diria, improvisant una mica, que tres: l'excel·lència artística, la singularitat i la representativitat d'algun angle de la realitat social d'un moment determinat. El toro gay de Montuïri puntua alt en les tres categories.

L'excel·lència artística és evident. Les franges verticals sobre la silueta adusta del brau donen com a resultat una policromia paradoxal, un joc de contrastos entre allò a què remet la silueta original (l'Espanya antiga, la societat que fa de la crueltat un espectacle, el brandy para hombres) i l'alegria subversiva i moderna que ens encomana la bandera dels colorins. Segur que un bon crític d'art hi podria descriure influències del pop art i de l'art conceptual.

La singularitat no necessita més demostració. Com tampoc no en necessita gaire el seu poder com a icona representativa d'una societat que ha viscut una ràpida transició des del patriarcalisme ranci en blanc i negre a l'acceptació despreocupada de la diversitat en les maneres d'estimar i de ser estimat (per part d'un percentatge molt important de la població, no de tothom, és clar). I, per descomptat, que sigui una obra molt recent no li lleva mèrit: no fa gaire el col·legi d'arquitectes feia pública la petició de protecció per a un grapat d'edificis contemporanis, alguns de fa quatre dies.

Se'm pot contestar que els toros d'Osborne el que mereixen és una protecció patrimonial tal com són originalment, és a dir, com a braus pintats de negre sotana, o negre ulleres de sol dels anys quaranta. N'hi ha que argumenten que aquest brau, a part de ser un emblema d'un moment històric d'una societat donada, és un prodigi del disseny avant la lettre. Tot això deu ser cert, i ha de servir per protegir les siluetes bovines que tan perfectament es compenetren amb els paisatges peninsulars d'immenses planes àrides. Jamón jamón, si us en recordau. Però al nostre dolç paisatge de turons, de pobles propers i de superfícies de conreu petites, segur que s'hi troba molt millor aquest toro enjogassat.

Aquest dissabte, diuen els papers, la Federació de Penyes Taurines, amb la col·laboració inestimable del Círculo Balear, restituiran el toro de Montuïri al seu estat anterior a l'acció benèfica de la policromia. No sé si hi som a temps, perquè algú hi posi remei. En cas contrari, el que es farà dissabte serà desfigurar sense remei un element ornamental singular d'indubtable valor artístic, que mereixeria ser preservat per al gaudi de mallorquins i de visitants. És a dir, el que es farà dissabte pot entrar dins la categoria de l'acte de vandalisme.