miquel àngel llauger

(publicat al dBalears d'avui)

Era un home de negocis de llinatge tan complicat que no hi havia manera que els polítics amb qui tenia tractes el recordassin de manera correcta.

Per a uns, era Urgagarin, amb ressonàncies astronàutiques, a causa de les tarifes astronòmiques dels magnes esdeveniments que tractava d’enroscar-los. D’altres, en canvi, el recordaven com a Urgangarin, perquè consideraven que era una vertadera ganga aquella oportunitat de relacionar-se amb membres de famílies coronades, tot per un preu que, tenint en compte que no pagaven de la seva butxaca, trobaven mòdic. Hi havia polítics perspicaços que l’anomenaven Urganarín, perquè endevinaven que darrere els tractes s’hi amagava un guany sucós, no sabem si per als polítics perspicaços, per a l’home de negocis de llinatge complicat o per a tothom. N’hi havia que el recordaven amb el nom d’Urbambolín, i no perquè el trobassin bàmbol, certament, sinó per la seva capacitat de fer que els negocis es cuinassin per la part fosca dels escenaris. El seu llinatge, en determinats llocs, havia esdevingut Urdinerín, una deformació que potser no requereix que ens esforcem a explicar. Altres formes, en canvi, resulten més difícils d’interpretar, com és el cas d’Urdanjardín, potser una evolució a posteriori, quan determinades revelacions ja havien situat el polític corresponent en un esponerós jardí, de sentit real o figurat. I ens consta que, en latituds estrangeres, alguns dirigents s’hi referien usant el nom Underwear-in, sense que aquest cronista sigui capaç de cap aclariment al respecte.

Els lectors que es pensin que m’estic referent a algun personatge de l’actualitat política, social o econòmica pequen de malfiats. Estava recordant els meus temps d’estudiant de filologia, quan un professor ens va explicar què era una etimologia popular, i ho estava exemplificant amb una història imaginària. L’etimologia popular deforma un mot que als parlants se’ls fa estrany, i ho fa per aproximació o assimilació a un altre concepte que resulta més familiar. Record que el professor ens ho il·lustrava parlant d’antics documents en què els judicis verbals esdevenien judicis barbals, perquè els jutges sovint duien barba.

Doncs això: verbals o barbals, a veure si en veurem, de judicis.

Ella vol un amant que se li aferri

i ell tecleja, obsessiu, amb la Blackberry.

Vol reviure els seus vespres de plaer

però ell només vol l'iphone 3G.

Vol que els besos li facin perdre el cap

i ell està entretingut amb un WhatsApp.

Com per descuit, es deixa veure un pit

però ell mira un tweet i un altre tweet.

Dit sense circumloquis: vol un coit,

no un pardal enganxat al seu Android.

(publicat al DdB d'avui)

Anava cap a l’ajuntament a fer un tràmit, i va trobar un Humpty-Dumpty amb ròlex assegut damunt un mur. “Aquest és l’ajuntament de la ciutat X?”, va demanar. I el Humpty-Dumpty amb ròlex va contestar: “No, ara la ciutat es diu X de Z. Les coses tenen el nom que jo vull que tinguin, perquè ara comandam nosaltres”. Neguitós, va partir cap a l’edifici administratiu del costat, on potser podria resoldre el seu tràmit. Allà, el va sorprendre na Maria Enganxa que trencava una televisió amb el seu ganxo. “Aquesta no, aquesta no, aquesta no”, repetia, “perquè ara comandam nosaltres”. L’home va partir cap a un tercer edifici administratiu, al costat de la mar, on un apotecari parlava per telèfon. “Ahora mandamos nosostros, Registrador, y vas a poder hacer lo que dijiste que harías aunque los otros dijeran que no vas a hacer lo que hacen los que hacen lo que dicen que hacen”.  Va poder sentir la veu a l’altre costat del telèfon: “Sí, ahora mandamos nosotros, pero vamos a mandar que se haga lo que Ellos nos digan que hagamos que se haga”. Després el somni feia un bot, i apareixien Ells, tots encaputxats, teclejant com posseïts, mentre en una gran pantalla de lletres fluorescents es podia llegir: “Faci’s la nostra voluntat”.

Quan es va despertar, els monstres, com al conte del dinosauri, encara hi eren. Va mirar per la finestra: un dia rúfol. Va entrar a la dutxa. Al cap de poc temps es va sorprendre de sentir-se cantar, primer en veu fluixeta i després cada cop més fort, un hit de la seva joventut: I will survive, I will survive, yeah yeah. I de Gloria Gaynor va passar ni més ni menys que a Mónica Naranjo, amb uns udols que ja devien retrunyir per tota l’escala de l’edifici: Sobreviiiivirééééééé. Es va eixugar sense poder-se’n avenir: ni era molt de cantar ni era la seva música preferida. Es va vestir i va sortir al carrer. Queia una pluja grisa, però quan va fer les primeres passes del dia va pensar que sí. Que resistiria. Que sobreviuria. Només faltaria.

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

El darrer Consell de Govern, reunit de manera solemne al Consolat de Mar el passat divendres dia 4, va decidir que la meva feina de professor era menys necessària que les altres. No menys necessària que la feina dels que fan altres feines, sinó menys necessària que la feina dels altres professors. Sí, amic lector: avui toca un d'aquells articles en què el sotasignant carrega més l'artilleria perquè es veu personalment afectat. Però miraré de fer-te veure com el cas particular resulta ben indicactiu de com la ignorància o el menyspreu, o una equilibrada combinació de totes dues coses, orienta els nostres governants a l'hora d'aplicar les tisores a l'educació.

“Amb l’handbol”, va dir el jove campió,

“no crec que pugui fer-me milionari,

però veig un camí per arribar-hi

si em caso amb una Infanta de Borbó”.

I va ser un braguetasso tan rodó

que féu inevitable el corol·lari:

“Podré viure per sempre de l’erari

de tothom si no em falla la vivor”.

Tot el que ve després: la mangarrufa,

l’estafa, la factura que s’estufa,

la societat fantasma i el complot,

tot té el mateix propòsit, en essència,

que l’enllaç que el titula d’Excel·lència:

en llenguatge plebeu, xuclar del pot.