Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Bartomeu Fiol, del tot conseqüent

mllauger | 12 Agost, 2011 10:44

(publicat avui al Diari de Balears)

 

 

Bartomeu Fiol ens ha deixat després d’arrodonir una vida dedicada a la poesia. No fa gaire mesos, l’editorial Proa publicava Carants, el quart volum d’una obra poètica completa que havia començat a veure la llum l’any 1999. Amb aquesta sèrie, Fiol deixava de ser un autor de culte, venerat per una minoria però poc conegut fora de Mallorca, i començava a ocupar el lloc principal que li correspon com una de les veus més personals i interessants de la poesia catalana. Els dos darrers poemes de Carants vénen a ser una declaració de feina conclosa, com si ell mateix contemplàs les seves més de cinc dècades de recerca tossuda de la veritat a través dels versos i optàs finalment pel silenci: “val més que ja no torni / a fer burots al paper / d’aquest immens sequer ( ... ) /. Acompanyat o sol / és ben hora d’aprendre / a acabar d’acabar”.

 

Carants té un pronunciat caràcter de llibre recopilatori. D’una banda, perquè dos dels reculls que l’integren (Continuació o represa dels poemets de Montsouris i D’un cànon socarrat) tenen com a base la recuperació de versos inèdits, o pràcticament desconeguts, dels anys 50; d’una altra, perquè inclou un poemari inèdit, Quòdlibets de coetanis que foren, que es construeix a la manera d’un repàs de la pròpia trajectòria: els diferents “coetanis” que ens parlen vénen a ser els diferents “jos” en què el poeta s’ha multiplicat al llarg dels anys. D’aquesta manera, el volum permet apreciar com la coherència i la singularitat caracteritzen el riquíssim corpus poètic del mestre.

 

Bartomeu Fiol va utilitzar sovint les pàgines d’opinió d’aquest diari per parlar de la parenta pobra que ell deia que era la poesia. Em permertré fer el mateix, com a homenatge al poeta i a l’amic (amic de tracte escàs i superficial, en el meu cas, però de commovedora cordialitat). Vull oferir als lectors un poema del recull Quòdlibets… que exemplifica perfectament la coherència de què parlava. Es titula “Del tot conseqüent”, i porta un motiu tan propi de Fiol com el de la dissolució del jo fins a conclusions sorprenents.

 

La frase “Tot jo és una exageració”, que Fiol va triar com a títol d’una antologia dels seus versos (ha estat un dels nostres millors poetes posant títols), sintetitza una idea que és a la vegada metafísica, literària i ètica. Metafísica, perquè apunta a la manca de substància que sustenti allò que en diem un “jo”. Literària, perquè va lligada a la idea, tan estimada per Fiol, que el text és més important que l’autor, i que en el poema qui parla essencialment és el llenguatge. I ètica, perquè significa també la denúncia de les pompositats de l’ego.  Doncs bé, en aquest breu poema del seu darrer llibre, Bartomeu Fiol ens diu que si el “jo” no és altre cosa que una fragmentació en identitats diverses, la mort no és tant un acte personal com un final compartit per tota aquesta petita corrua de personatges que cadascun de nosaltres som. Ara que tots els “jos” del mestre Tomeu Fiol ens han deixat, llegiu-lo com a homenatge: “Si en cada persona adulta almanco / hi ha tants de jos com membres / tenia una companyia de teatre provinciana // i com papers aquests representaven, / aleshores considerar s’imposa / que l’experiència de la mort, tan personal, // és necessàriament plural també, plural / i repetida: tothom mor tantes vegades / com van morint tots els seus jos.”

 

De llibres | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Bélmez, quaranta anys

mllauger | 08 Juliol, 2011 07:05

(publicat al DdB d'avui)

 

 
Record que durant un viatge en cotxe d'Alcúdia a Palma, de quan els viatges en cotxe d'Alcúdia a Palma duraven una hora, la ràdio va parlar interminablement del misteri de les cares de Bélmez. Els ectoplasmes tardofranquistes de Jaén, que algú ha qualificat com el fenomen paranormal més important del segle XX, havien fet la seva aparició estel·lar al terra de la cuina de María Gómez l'agost de 1971. L'emissió radiofònica devia ser del mateix any o del següent, de manera que puc situar prou bé l'escena a la meva biografia: jo era un impressionable infant de vuit o nou anys. Al record que tinc d'aquell viatge no hi puc destriar frases, ni tan sols paraules, però me'n queda l'atmosfera de tenebra que creaven les veus que simulaven el to d'un enviat especial al regne dels morts i la musiqueta efectista adequada a l'ocasió. I em queda el record d'anar a dormir amb la por enganxada al cos, dels ulls oberts en la fosca, de les paraules tranquil·litzadores de ma mare l'endemà al matí.
 
Aquest estiu, el quarantè aniversari dels gargots d'ultratomba, permetrà repassar l'episodi d'aquell 1971 i tots el que han vingut després. Podrem recordar la commoció inicial, les denúncies del mètode usat per al frau, les actes notarials que donaven fe de la procedència ultraterrenal dels rostres, els investigadors que hi varen pelegrinar casset en mà per enregistrar les inevitables psicofonies, les explicacions que invocaven ànimes insatisfetes i cementiris remoguts, la increïble i pintoresca història de l'ajuntament involucrat en l'aparició de morts per promoure el turisme paranormal... Tant Berlanga com Fellini han rodat escenes inoblidables sobre l'espectacle circense del miracle, i el seu mestratge resultaria ideal per fer la pel·lícula de Bélmez.

Hi ha algunes entitats, noblement lliurades a la causa de la deessa Raó, com el Círculo Escéptico, que han arreplegat dades per documentar l'engany. Si visitau la seva pàgina d'Internet podreu aprendre que la primera aparició la podria explicar la pareidolia, aquell efecte que ens fa percebre formes i objectes coneguts a les taques d'unes estovalles, i que les cares posteriors, ja en fase d'estafa sense complexos, es pintaven amb nitrat i clorur de plata, cosa que permetia la lenta aparició del rostre al contacte amb la claror. La feina del Círculo Escéptico és lloable, i té un valor pedagògic, però resulta innecessària per als que sabem que els morts són de natural més aviat assossegat i que les ganes d'esfereir el proïsme provenen sempre dels vivents.

Als que ens situam uns anys per sobre o per davall de la cinquantena, la cosa ens va agafar en l'edat més vulnerable. ¿Qui ens rescabalarà per les hores de pànic? Mai no he sabut si aquestes històries les difonen els perversos, els que en volen treure profit o els ignorants, i supòs que la cosa va repartida, però, sigui quina sigui la motivació, segur que hi ha persones a qui podríem demanar responsabilitats i compensació. Ara que no hi ha perjudicat que no interposi una querella, i que no hi ha col·lectiu de damnificats que no formi una associació per la justa defensa dels seus drets, ¿no seria hora, aprofitant l'aniversari, que formàssim l'Associació d'Aterrits per les Cares de Bélmez i que anàssim cercant un bon equip d'advocats? D'entrada, sembla que la cosa té poc futur, però de més verdes n'han madurades.

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

L'apotecari lehendakari

mllauger | 15 Juny, 2011 14:48


En Bauzá, que viuria tan content

darrere el seu taulell d’apotecari,

ha estat el més votat al Parlament

i ja l’han fet el nostre lehendakari.

 

Au idò, a passar pena de valent

de tenir al Consolat un adversari

del país i la llengua, un abstergent

que faci d’aquests anys tot un calvari.

 

Resistirem, però: les pocions

lingüístiques que ens toquin els cocons

toparan amb la nostra negativa.

 

Vetllarem, ni que sigui amb un Red Bull,

i juram que sabrem estrènyer el cul

si ens vol administrar una lavativa.

 

 

Versos perversos | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Jugant al jardí de Stevenson

mllauger | 13 Juny, 2011 08:57

 

(ressenya publicada a L'Espira, suplement del Diari de Balears, 11 de juny)

 

Gairebé tothom sap que Robert Louis Stevenson és l’autor de L’illa del tresor i de L’estrany cas del Dr.Jekyll i Mr. Hyde. Més poca gent sap, entre nosaltres, que Stevenson és un poeta de prestigi indiscutible per als lectors de poesia anglesa. En aquest terreny, la seva obra més popular és el volum de poemes per a infants A Child’s Garden of Verses, publicat el 1885, que ara arriba en català, amb el títol Jardí de versos d’un nen i en versió de Jaume Subirana.

El tòpic diu que els jocs infantils, o les pel·lícules infantils, són “per a nins des de sis (o vuit, o deu) fins a cent anys”. El tòpic és cert en el cas de la poesia: molts de lectors del gènere sempre sabran trobar moments de felicitat amb la lectura de versos que porten l’etiqueta de literatura infantil. Aquest jardí de Stevenson n’és un bon exemple. Els poemes discorren amb una transparència del tot adequada al públic més petit, però no hi manca una delicadesa que sabrà apreciar qualsevol bon degustador de versos. Molts d’aquests poemes juguen amb la transfiguració que la fantasia o el joc operen sobre la realitat: un cistell esdevé un vaixell per solcar l’oceà, un joc de construccions és una ciutat completa, el jardí és un camp de batalles glorioses… Les anades i vingudes entre el pla de l’entorn quotidià de l’infant i el del món del seu fantasieg se succeeixen amb la subtilesa i la gràcia de la millor literatura. També hi ha un joc molt delicat en la veu que ens parla des dels poemes. En la major part dels casos, el “jo” que parla és el del nin: “Jo sóc el capità de la meva nau torta…”. En altres casos, el narrador poemàtic és l’adult que recorda la infantesa. En uns altres, encara, la veu se situa en algun lloc imprecís entre l’infant i l’adult. Sentim, en definitiva, l’home que torna a ser infant, de manera que la identificació del lector adult amb la veu que li parla es fa fàcil. Com a mostra de les sorpreses que podem tobar, vet aquí dos versos de “L’amic invisible”, un bell poema sobre l’amic imaginat en qui l’infant solitari troba el company de jocs ideal: “ell és qui juga amb tu quan jugues als soldats / i accepta ser els francesos i perd tots els combats”.

La traducció de Jaume Subirana es posa al servei de l’objectiu que els versos puguin ser llegits i apresos per infants. Ha de ser així, per fidelitat a la intenció original de l’autor, i perquè el llibre es publica en una col·lecció de literatura infantil i juvenil (Pícnic, de Castellnou). Per aconseguir que funcionin com a poesia infantil, Subirana crea, a partir d’un original amb una treballada formalització de mètrica i rima, poemes catalans amb mètrica i rima pròpies. Aquesta és la forma de lleialtat que aquests versos requereixen: ritme i rima són inseparables del tarannà literari de l’original. Els recursos mètrics del traductor són variats: hi ha l’heptasíl·lab, tan característic del to popular, hi ha els clàssics hexasíl·lab, decasíl·lab i alexandrí, i hi ha motlles menys habituals, com eneasíl·labs de recurrència accentual i octosíl·labs fets de dos hemistiquis tretrasil·làbics. Pel que fa a la rima, el traductor troba en l’assonància l’equilibri entre el propòsit de mantenir-la i la voluntat de no allunyar-se de la naturalitat. De tot plegat, afegit a la capacitat del poeta Jaume Subirana per crear una llengua poètica neta i transparent, en resulta l’èxit d’aquestes versions.

Dues notes sobre l’edició. El volum té l’encant afegit d’incloure il·lustracions fetes per la dibuixant nord-americana Jessie Willcox Smith per a una edició de 1905, que li donen aire d’època. El que no té, en canvi, són els poemes originals en anglès. Ja s’entén, tractant-se d’ una col·lecció infantil, i ja se sap que avui en dia tot es troba amb facilitat a la xarxa. Però hi ha un determinat lector que potser els trobi a faltar, encara que fos al final i en lletra més petita. I un comentari final: Stevenson també és autor de magnífica poesia de la que solem anomenar per a adults, i també seria bo un dia la veiéssim traduïda al català.


 

Robert Louis STEVENSON.- Jardí de versos d’un nen. Versió de Jaume Subirana. Barcelona : Castellnou, 2011. 79pp.

 

De llibres | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La piscina d'àcid de Kung Fu

mllauger | 03 Juny, 2011 13:45

(publicat al Diari de Balears d'avui)
 
 
Un dia, fa anys, vaig tenir l'ocurrència de dir que tot el que sabia a la vida ho havia après de la meva padrina i de Kung Fu, la sèrie que molts dels de la meva edat veneram per damunt de qualsevol altra. És una d'aquelles boutades amb què un es fa l'enginyós, però em deixareu que digui que té la gràcia de sintetitzar un procés d'aprenentatge en què conflueixen transmissió oral i llogaret global, Orient i Occident.

De Kung Fu tenc gravades a la memòria amb tinta indeleble dues escenes. A la primera, Kwai Chang Caine és detingut en un d'aquells pobles polsegosos del Far West per on pelegrina a la recerca del seu germà. Els seus captors el tanquen, juntament amb dues o tres persones més, dins d'una mena d'estufa metàl·lica exposada al sol, on hauran de patir temperatures diürnes de cocció i nocturnes de congelació. El nostre heroi enfronta el tràngol amb la immensa força mental que li és característica, i que sap infondre als seus companys d'aventura. Passats dos o tres dies, i davant l'estupefacció dels dolents, la colla surt de la seva minúscula presó més fresca que una rosa. Moltes vegades, a l'hora de posar la calefacció o l'aire condicionat, he pensat en l'estalvi energètic que podríem obtenir d'una bona formació de monjo shaolin. 

L'altra escena és la de la piscina d'àcid. És un d'aquells flashbacks que ens porten als anys d'aprenentatge del pequeño saltamontes. El jove monjo ha de passar una prova de risc extrem: caminar mantenint l'equilibri per una primíssima biga suspesa sobre una piscina d'àcid. No crec que el mestre especificàs quin àcid, però record molt bé que adverteix que la caiguda significa la mort instantània. El novici avança amb pas tremolós. Cau. Mentre es precipita dins la piscina se sent la riallada estentòria del mestre. Era aigua. No sabria dir si es tractava de superar la prova mostrant el coratge necessari o si hi havia un ensenyament sobre la realitat i les aparences. Sé que les rialles que fan de música de fons a la caiguda a l'àcid m'han acompanyat sempre.

No he tornat a veure cap de les dues escenes. Més encara: no n'he sentit o llegit mai cap comentari. Són d'aquells records que conservam en versió original, sense els retocs de cap reelaboració posterior. Però no fa gaire vaig retrobar la piscina d'àcid de Kung Fu, mentre llegia Els jugadors de whist. La novel·la de Vicenç Pagès és excel·lent, com certifiquen el favor del públic lector, les crítiques unànimement favorables i els guardons rebuts. Jo afegiré que té aquesta habilitat de fer diana a l'hora de rebostejar pel bagul generacional. Com quan parlam dels anuncis que miràvem o les cançons que escoltàvem i hi ha aquell amic que té el do de treure a rotlle justament aquell espot o aquella melodia que ningú no havia esmentat però que de cop se'ns apareix a tots com una troballa preciosa. 

Per cert: els quatre anys de majoria absoluta del PP pertot arreu, ¿seran quatre anys de tancament claustrofòbic en una cel·la exigua on hem de patir temperatures insuportables, o seran quatre anys de passar pena de caure en un líquid que ens desintegrarà? Si recordau la fortalesa anímica de Kwai Chang Caine, amics, potser ho podreu resistir. I no ens confonguem: no era la fortalesa de la impassibilitat, ni la de qui no se sap defensar. El millor de cada episodi de Kung-Fu, al cap i a la fi, era l'escena de quan el protagonista repartia llenya. En el nostre cas, la llenya serà la de la crítica i dels arguments, com és natural, però sospit que n'haurem de repartir molta, mentre treballam el tema de l'energia mental.

De llibres | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 98 99 100 101 102 103 104 105 106 107 108 ... 127 128 129  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS