miquel àngel llauger

(publicat al dBalears) 

 Si Iñaki Urdangarin, abans de ser gendríssim, havia excel·lit en la pràctica de l’handbol és perquè sempre havia tingut les mans molt llargues. Per cert: ell jugava, si hem de dir el nom de l’esport en castellà, al “talonmano”. Ara, quan s’ha conegut la seva fulgurant carrera empresarial, el Duc de Palma ha passat a ser el “me’n Duc de Palma”. També ha estat rebatejat com a Hurtangarín.

En voleu més? Hi ha aquell del rei Borbó que comença l’entranyable missatge nadalenc amb veu empastifada i amb un “Noos llena de orgullo y satisfacción…”: havia rodat per la xarxa abans d’anar a la portada d’El Jueves. Parlant de la xarxa, aquest gènere humorístic tan de moda que és el fotomuntatge de facebook ha generat delicioses mostres d’enginy inspirades en el duc: la que imita una portada de revista cardíaca amb un Urgangarin vestit de pijama de ratlles que ens convida a la seva nova llar a Alcalá-Meco, la de la foto de la família reial en què el lloc del gendre imputat l’ocupa un xoriço d’estatura humana, la de la manifestació demanant la llibertat dels presos bascos encapçalada pels nostres estiuejants de Marivent, aquella altra en blanc i negre en què el nostre protagonista ocupa el lloc d’El Lute a la seva instantània més famosa… I dues coses més, per acabar: aquell que diu que enguany no farà la carta als Reis sinó al seu gendre, i aquell que demanava que Urdangarin presentàs les campanades de Cap d’Any “para que explique bien lo de los cuartos”.

Ens ha robat, sí, però: ¿i tot el que ens ha fet riure?, ¿i tot el que ha esperonat la saludable inventiva de la diversió?, ¿i tot el que ha fet per aquesta teràpia incomparable que és la mirada irònica i sarcàstica sobre les coses?, ¿i tot el que ha donat a aquesta filosofia suprema de la vida que és l’humor? No us ho prengueu com una demanda literal d’impunitat, però en certa manera Iñaki Urdangarin s’ha guanyat la redempció dels seus delictes per la via dels serveis a la comunitat. Gràcies, rei. Dit sia amb permís del teu sogre.

(publicat al dBalears d'avui)

  Els progres i els esquerranosos (ho dic carinyosament, perquè m’hi incloc) tenim el costum d’equivocar-nos de tant en tant. Les ganes de fustigar la dreta ens poden tant que patinam. És el que ha passat amb la maternitat de Soraya Sáenz de Santamaría i de les crítiques que li han plogut per la seva ràpida incorporació puerperal a la primeríssima línia de l’activitat política. Hem patinat.

 M’explic. Corre pels núvols telemàtics una “carta d’una mare” que, en un to desagradablement escridassador, acusa la futura ministra de ser massa senyora Sáenz i massa poc mamà Soraya. No ho diu així: diu que fer rodes de premsa i reunions just una setmana després de tenir la criatura és un menyspreu als esforços d’anys per aconseguir una normativa de conciliació de la vida familiar i la vida laboral, a més d’una pura exhibició de posició de privilegi. Desenes d’amics meus del facebook (i us podeu imaginar que els meus amics de facebook són esquerranosos) s’han afanyat a compartir-ho. La carta ha merescut centenars de “m’agrada” i de comentaris laudatoris, que sovint rellisquen cap a allò immemorial de la mala mare, altrament dita mare desnaturalitzada. Majoria d’homes, entre els comentaristes, tot s’ha de dir.

 ¿Amb un papà hauríem vist la carta, la crítica, les comentaris? ¿David Cameron és un model perquè va renunciar al despatx durant quinze dies i Sáenz de Santamaría una abominació per estar de baixa només deu dies? No ho oblideu: allà on percebem un tractament diferenciat entre homes i dones ens hauríem de posar en guàrdia. I després hi ha aquella confusió entre la lluita pels drets i l’obligació d’exercir-los. I allò de les opcions de vida de cadascú, homes i dones. Perquè és qüestió d’això, d’opcions: si algú es pensa que estic defensant una maternitat i una paternitat de l’estil del súperprofessional que no pot perdre gaire temps, estic disposat a quedar per contar-li la meva vida.

 I no passeu pena, que si Soraya de Sáenz de Santamaría ha de ser vicepresidenta del govern, o semblant, segur que ens proveirà d’un bon carregament de motius per a la crítica. La crítica política, que és la que correspon a una política.

Carnerià, contemporani i oriental

(publicat a L’espira, 18 de desembre de 2011)

Ja se sap que el poeta és “senyor tan sols, / en un atzar passat de pressa, / de plomissols i borrissols / que un raig de sol travessa”. Els versos són de Josep Carner, i pertanyen al poema “Confidència”, situat estratègicament al penúltim lloc del seu gran volum Poesia, com si es tractàs de la seva declaració final sobre quin és l’afany del poeta: descobrir i fixar amb paraules aquelles volves que per un moment se’ns il·luminen entre la pols. A Una pedra sura, Jaume Subirana fa ús d’una imatge que és de la mateixa família: allò que sura sobre l’aigua immòbil o enmig del corrent que tot ho arrossega. Al primer poema del recull, “Per immersió”, el poeta intenta retenir aigua de la “peixera dels dies”, i en surt amb les mans buides i banyades. Al penúltim, “Escrit a l’aigua”, recorre a la metàfora del riu (tan carregada d’història literària i tan present a Rapala, el recull anterior de Subirana) i, cedint la primera persona a allò que és entrevist dins de la fluència, conclou: “suro en la calma / de qui m’escriu, / passo com l’aigua / a dins del riu”. El títol del llibre ens parla d’aquestes coses i prové d’un vers del poeta Charles Simic: “El poema que vull escriure és impensable. Una pedra que sura”.

Potser he començat citant Carner perquè Jaume Subirana és, entre d’altres coses, el mantenidor de la plana web Carneriana i l’autor d’una extensa crònica dels anys de l’exili del mestre. I en aquest nou recull seu (guardonat amb el X Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater) sentim de vegades, en una tonalitat o en un motiu, un eco carnerià. Hi ha un pòsit ben assimilitat, que Subirana usa sense mimetisme ni cartró-perdra: els vint-i-cinc poemes del llibre s’enriqueix amb lectures i estímuls ben diversos, i són d’una sensibilitat estrictament contemporània. Ho són en el to i ho són en els pretextos: la meravella fugaç d’un instant pot prendre la forma d’una dona vista durant uns segons a la finestra d’un gratacel de Vancouver (“Encarnació”).

Arrel en la millor tradició catalana, mirada contemporània i traç oriental: així podríem completar un retrat apressat d’aquests poemes. El traç oriental és ben palès als cinc haikús (parlam dels poemes que en segueixen estrictament el patró mètric) i a la tanka del recull, però es deixa sentir a gairebé totes les planes d’un llibre conformat per poemes breus, a excepció de “Tot és aquí”, composició d’homenatge a Joan Salvat-Papasseit escrit per al volum col·lectiu Tombes i lletres. El traç oriental és, a La pedra sura, la voluntat de cercar una textura poètica ben especial: la delicadesa. O la delicadesa i la lleugeresa, i amb això tornam al títol: allò que sura és allò que es deixa veure entre el corrent, però també allò que escapa de la feixuguesa dels dies. Per aconseguir-lo calen versos tersos i depurats de tot excés de líquid verbal (que deia Ferrater). “Felicitat (poema persa)” és una mostra d’aquesta qualitat que el poeta cerca i aconsegueix:

L’altre dia a la nit

una veu em va dir

a l’oïda: «Una veu

mormolant-te a l’oïda

en la nit és mentida».

Hi ha pocs llibres de poesia contemporània que no siguin també un diàleg amb altres veus poètiques, i aquest no és una excepció. Aquest joc textual contribuirà a arrodonir un bon llibre de versos en funció de si els versos convocats configuren, juntament amb els del poeta, un univers de sentit. En el cas d’aquest llibre, i al costat dels ja esmentats Charles Simic i Salvat-Papasseit, hi trobam sobretot noms anglosaxons (Seamus Heany, Stevenson, W.B. Yeats, Ted Kooser), que segur que també han servit a Jaume Subirana per traçar aquest camí cap a la delicadesa i la lleugeresa. I el lector de poesia de vegades troba, en aquests diàlegs entre veus poètiques, nous camins per on transitar. Ted Kooser: finura genuïnament nord-americana que aquest ressenyador va conèixer gràcies a Flux (l’interessant blog de Subirana) i a la diligència d’Amazon: un motiu més, òbviament no el més important, per valorar que s’hagi publicat aquest Una pedra sura.

(Il·lustració extreta de Flux, blog de Jaume Subirana) 

Jaume SUBIRANA. Una pedra sura

Barcelona: Edicions 62, 2011

55 pàgines