miquel àngel llauger

(publicat a L’altra mirada, maig de 2012. Sobre el llibre Escriure després. Formes de racisme refinat, la banalització erudita d’Auschwitz, coordinat per Arnau Pons).

Diguem que tot comença amb un exabrupte que pretén jugar al joc de travessar les línies vermelles i que en realitat és antisemitisme barroer. Diu així: “L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se’ls va reconèixer com a poble escollit”. L’acudit forma part del llibre Viure mata. Aforismes, d’Abel Cutillas. Quan el 2006 va aparèixer a la revista Benzina, l’escriptor mallorquí Arnau Pons i la historiadora israeliana Idith Zertal varen denunciar el seu racisme de saló. Agustí Colomines, professor d’història a a Universitat de Barcelona i llavors director d’Unescocat (Centre Unesco de Catalunya) va sortir en defensa de Cutillas, o més ben dit, en atac d’Idith Zertal, a qui titllava de “turista intel·lectual”. D’aquí sorgeixen els escrits que formen aquest llibre. El volum Escriure despés. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz és una imponent reflexió col·lectiva entorn de la dimissió de la vocació crítica i il·lustrada que sembla temptar a la nostra cultura. I “nostra” vol dir catalana, però també europea, perquè Arnau Pons porta el debat a l’àmbit que li pertoca: l’europeu.

Davant les dificultats perquè les publicacions culturals acollisin més escrits sobre la qüestió, Arnau Pons va convidar una impressionant nòmina d’escriptors, filòsofs, crítics i historiadors perquè s’hi pronunciassin, amb l’objectiu de confegir aquest aplec. Escriure després arriba a les llibreries amb aquesta relació d’autors: Ferran Aguiló, Xavier Antich, Fina Birulés, Jean Bollack, Enric Casasses, Adrà Chavarria, Emmanuel Faye, André Laks, Louise L. Lambrichs, Josep Maria Lluró, Felip Martí-Jufresa, Henri Meschonnic, Antoni Mora, Rosa Planas, François Rastier, Rossel·la Saetta Cottone, Simona Skrabec, Llibert Tarragó, Tim Trzaskalik, Heinz Wismann i Idith Zertal. Les reflexions són diverses en extensió, en to i en accents, però del conjunt se’n desprèn una vehement denúncia d’una cultura que sembla seduïda per un nihilisme banalitzador que no és altra cosa que antihumanisme i renúncia les arrels crítiques i ètiques. La provocació esdevé un fi en ella mateixa; anar contra el que és “políticament correcte” és el gran pretext per a l’apologia de la violència, l’homòfobia o la misogínia; la fascinació per l’irracional ens fa renegar del terreny comú de la humanitat; Nietzsche o Heidegger són invocats per justificar el culte a la mort; els estaments acadèmics i culturals no semblen guiats per criteris de salvaguarda del llegat de la Il·lustració: vet aquí la malaltia.

Arnau Pons, a més de coordinador i editor del llibre, és autor del text introductori i de l’extens text final, que lliga la polèmica suscitada per l’aforisme d’Abel Cutillas amb episodis de la vida literària i cultural ben propers a Mallorca. D’una banda, hi ha la poca resposta crítica que han rebut alguns passatges de l’obra tardana del poeta Miquel Bauçà, que també desprenen aromes racistes. I, d’una altra banda, la cobertura acadèmica que han rebut algunes intervencions del Taller Llunàtic de Josep Abertí i Bartomeu Cabot, que, entre altres coses, contenen al·lusions al poble gitano que ben bé podrien merèixer l’aplicació del Codi Penal. ¿Fins a quin punt el llenguatge de la ruptura poètica pot justificar que li riguem les gràcies a Hitler, com fa Albertí? “Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”, diu la coneguda frase de Theodor Adorno que ressona al títol d’aquest volum. Alguns semblan voler donar-li la raó de la manera més literal. Arnau Pons i els altres autors d’aquest llibre hi reflexionen.

Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz.

Lleonard Muntaner. Palma 2012.

430 pàgines.

(publicat al dBalears d'avui)

Tenc un amic que és professor de secundària i d’esquerres. Aclariré que és un bon amic real, no un recurs retòric que ara jo m’empesqui per donar un aire distanciat a l’article. Avui faré que les meves quatre-centes paraules quinzenals transmetin les seves cavil·lacions sobre els retalls educatius i sobre la resposta dels docents. Que les transmetin de manera aproximada: tampoc no n’hem parlat en profunditat. No fa falta dir que no ho faig per peresa de fer una aportació més personal sinó perquè són reflexions que em demanen de manera imperativa que me’n faci ressò.

Els professors protestam contra totes les retallades i contra tots els seus efectes. Protestam contra unes reduccions de plantilles que suposaran l’acomiadament de centenars de professors interins, contra la reducció de complements salarials, contra la supressió de programes de suport, contra l’augment d’hores lectives i contra les aules amb trenta-tants alumnes. I en aquesta protesta universal no és difícil estar-hi d’acord. Ara bé: ¿som capaços de jerarquitzar les protestes? ¿parlam d’un tot indiferenciat que només sabem rebutjar en bloc, sense gradació? On són les línies vermelles? ¿És igual d’indignant la congelació dels sexennis que el fet que alguns centenars de professors interins s’hagin de sumar a la legió dels desocupats?

El meu amic sap que, en una conjuntura com l’actual, és necessari traçar el camp del que és innegociable. I creu que en aquest camp hi hem de posar els llocs de feina actuals: ni un sol docent menys. Naturalment, la qualitat de l’ensenyament hi va lligada: més professors vol dir menys alumnes per aula i més atenció a la diversitat de l’alumnat. Des del govern es proposava una fórmula (que al capdavall tampoc no ha estat així, però bé) que se sintetitzava en “més hores lectives, menys professors però no tocar les remuneracions”. Es tracta de capgirar-la, i de posar al davant el manteniment dels llocs de feina. I si alguna cosa s’ha de reduir (en una negociació no es guanya tot) que siguin les nòmines. Agafar la feina que hi ha, i agafar el capítol pressupostari corresponent a personal, i repartir-ho entre com més millor. Seria la resposta socialment assenyada per part de tots els docents: dels que no saben si hi seran l’any que ve i dels que fa anys que tenen el lloc segur. Entre sexennis i interins, triar interins. A partir d’aquí, contundència.

L'anell del capità Llull, aquesta petita història familiar que acab de publicar, és potser el primer llibre mallorquí que té el seu booktrailer.

(un treball fantàstic de Miraprim)

(versos llegits al Festival de Poesia de Lloseta

i al Festival de Poesia de la Mediterrània) 

Vet aquí el cas extraordinari

del president apotecari

que t’embolica un frenadol

cantussejant el Cara al sol.

Li sembla que és incomprensible

quan algú troba incompatible

ser l’inquilí del Consolat

i despatxar bicarbonat.

Tot el que faig és net i és ètic,

ens diu, mostrant un antiemètic.

Així s’explica el seu estil

de governant del nolotil.

I és que ens enfloca normatives

com qui administra lavatives,

en especial, està ben clar,

quan toca el punt del català.

Però si tracta el territori

també és un bon supositori

i en sanitat està actuant

amb els efectes d’un laxant.

Qui sap si el que és incompatible,

inexplicable, inadmissible

és que ens governi un figurí

que ens dóna oli de ricí.