miquel àngel llauger

(publicat a L'altra mirada)

Crec que els que som de l’esquerra alternativa, o de l’esquerra verda, ens trobam una mica descol·locats amb la precipitació dels esdeveniments a Catalunya: nosaltres, de sempre, érem federalistes, o, potser, confederalistes. Mai no hem tingut cap dubte a l’hora de reclamar més autogovern, o impuls per a la llengua, però hem tingut l’independentisme com el territori d’un nacionalisme amb el qual culturalment no ens acabam d’identificar. Les coses, però, són com són, i el federalisme, que darrerament s’havia quedat gairebé sense defensors ni dins ni fora dels Països Catalans, sembla ara el refugi improvisat de molts que dels que volen rebutjar l’independentisme sense ser els troglodites del PP.

Què pensar, què dir, què defensar? Crec que el que resulta més clarificador és observar quina ha estat la resposta de l’espanyolisme després de la manifestació de l’11 de setembre i de les passes posteriors fetes pels partits i les institucions de Catalunya. Podríem sintetitzar-ho en allò castís de no puede ser y además es imposible. La lína principal no ha estat que la independència de Catalunya sigui inconvenient, o poc desitjable, sinó que és inconcebible. S’ha esgrimit la Constitució, com si es tractàs de les Taules de la Llei gravades sobre pedra pel dit de foc de Jehovà. Els més bizantins han dit que el subjecte de sobirania és el poble espanyol i no el poble català, com si els subjectes de sobirania fossin essències absolutes determinades des de sempre i per a sempre. S’ha abusat de la por: Europa no ho voldrà, el nou estat serà inviable, trencarà la societat catalana, no podrà comerciar amb ningú. I no s’han estalviat amenaces: ni la de la suspensió de l’autonomia ni la de l’exèrcit com a garant de la unitat nacional. És esgarrifós, en aquest respecte, que sigui ni més ni menys que un socialista il·lustrat com José Luis Cebrián qui ens recordi que “la democràcia es basa en el respecte a les lleis, que no exclou la coacció física en la forma que aquestes lleis determinin”. Això, en un article que defensa el federalisme.

No m’he pogut empassar tots els rius de tinta que han corregut sobre la qüestió, però Déu n’hi do els que he recorregut, i poques coses m’han semblat més lúcides, i més adequades davant l’estat de coses que he descrit, que un article en què el filòsof Ferran Sáez afirmava que la línia divisòria principal no és ara la que separa independentistes de no independentistes sinó la que separa demòcrates de no demòcrates. És a dir, la que determina el camp dels que creuen que Catalunya té el dret de decidir el seu futur. Vistes les coses així, els de l’esquerra alternativa no hem de tenir cap dubte de quin és el nostre territori. Som demòcrates, un camp en què poden conviure independentistes, autonomistes, persones que haurien volgut una convivència federal i persones que segueixen defensant un model federal.

El que succeix a Catalunya s’ha de resoldre donant la paraula a la gent, en un calendari raonable (que vol dir que la cosa no s’eternitzi) i en uns termes (quina és la majoria necessària per a una independència, etc.) també raonables. Dit sia de passada: la proclamació parlamentària d’un estat independent, sense referèndum, restaria molta legitimitat democràtica al procés. I la celebració del referèndum seria, en si mateixa, una bona notícia: el poble, informat i madur, decideix. La gent de l’esquerra verda de les Illes no podem defensar altra cosa, i hem de treballar pensant en com ens pot afectar el procés: les conseqüències positives de tot allò que sigui eixamplar el camp de la democràcia, però també la possible complexitat dels rebots. A Catalunya, ara toca democràcia. Millor dit: a Cataluna, a les Illes, pertot arreu, sempre toca democràcia.

(publicat al dBalears d'avui)

Aquest cap de setmana ha tornat a tocar cerimònia d’entrega dels Premis PP, i ha estat sonada: la quinzena ha vingut carregada d’actuacions meritòries i la feina del jurat s’ha fet francament complicada.

El premi Gabi, Fofó i Miliki és per a Luis de Guindos, que va aconseguir que el públic londinenc d’una conferència amollàs quatre rialles fresques, quan va dir que Espanya no necessita un rescat. José Manuel Castelao, el de la delicada comparació entre les lleis i les dones, obté dos guardons: el Neardental (denominació inspirada en el Cro-Magnon de les amigues del Lobby, naturalment) i el Fora de Context, que distingeix les declaracions que ens entestam a no entendre perquè no volem veure que en realitat no diuen el que diuen. En aquest cas, el jurat ha tingut a bé donar un accèssit a Rafael Hernando per allò del jutge pijo y ácrata. El Consell de Ministres rep ni més ni menys que tres distincions per la inoblidable concessió de la Gran Creu de l’Orde del Mèrit de la Guàrdia Civil a la Virgen del Pilar: premi José María Pemán, premi Marcelino Pan y Vino i premi Berlanga. El nostre Rafel Bosch rep un d’aquells guardons que fan una il·lusió especial: el premi Emmanuelle, que distingeix la millor actuació eròtica, per dir que hi ha docents que se sobrepassen amb la llengua. L’orwellià premi Newspeak també ve a casa nostra, i distingeix la creativitat d’una Catalina Soler que ha sabut rebatejar el fems com a combustible. La delegada del govern a Madrid, Carmen Cifuentes, també hi aspirava, per la seva demanda de “modular” el dret de manifestació, però part del jurat hi aprecia un plagi de l’esmentat De Guindos, que ja va explicar no fa gaire que l’IVA no es pujava sinó que es modulava. El premi Teniente Coronel Tejero, un dels més esperats i el que ha resultat més disputat, ha hagut de ser concedit ex-aequo a dos veterans del partit, que havien fet mèrits més que suficients: els inefables Jaime Mayor Oreja i Alejo Vidal-Quadras. La matisació d’aquest segon, dient que la seva invocació als tancs era irònica, també el feia aspirant al Gabi, Fofó i Miliki. La sorpresa de la nit ha estat el premi especial a Tota Una Trajectòria, perquè ha estat per a un polític relativament recent. El jurat, però, ha valorat l’excel·lència sostinguda de les seves actuacions d’ençà que ostenta la cartera de Ministre d’Educació. Ens referim, naturalment, al gran José Luis Wert, que amb la proposta de subvencionar directament el que els nacionalistes catalans Bauzá i Bosch no s’atreveixen a subvencionar s’ha guanyar aquest cobdiciadíssim reconeixement. La cerimònia d’entrega, no cal dir-ho, ha estat una explosió de glamur.

(article publicat al dBalears)

Mamadou té catorze anys, encara que ningú no podria assegurar que no siguin tretze, o quinze. No diu ni una paraula en català, ni en castellà, ni en anglès, ni en francès. Deu parlar malinke, o wòlof, o pulaar, o alguna de les altres cinc o sis llengües que Wikipedia diu que es parlen a Gàmbia. No coneix cap lletra, i amb prou feines els números de l’1 al 10: no ha trepitjat mai una escola. Quan es pugui comunicar, ja podrà contar si ve del camp o de la ciutat. Acaba d’aterrar en un institut de Palma. Seu amb una trentena llarga d’alumnes que estudien els pronoms febles, el meridià de Greenwich i la hipotenusa.

No és un cas aïllat: és un cas extrem, que no acaba de ser el mateix. A la seva mateixa classe, hi ha devers una dotzena d’alumnes que representen una dotzena de casos d’allò que els docents en solen dir la diversitat de les aules d’ara: una dotzena d’exemples d’una complexitat que de vegades és lingüística, de vegades intel·lectual, de vegades psicològica, de vegades familiar, de vegades social i que moltes vegades és dues o tres d’aquestes coses alhora. Tot això, en un institut que el curs passat tenia 710 alumnes i aquest curs en té 789, i que el curs passat tenia 91 professors i aquest curs en té 81.

Per si les nostres autoritats educatives en dubtaven, els professors de l’institut faran tots els possibles per donar a Mamadou l’atenció individualíssima que requereix. A Mamadou i als altres, naturalment. Potser el conseller Bosch no s’ho creu, però per cada minut que dediquen a posar-se camisetes verdes, penjar llaços o repicar olles, dediquen moltes hores a fer de professors. Això sí: segur que prefereixen autoritats que destinen recursos a l’educació, en lloc de ministres que fan reformes educatives centralistes mentre van pegant les seves tisorades selectives. Senten vergonya d’altri quan senten un alt càrrec que repeteix el discurs de l’esforç i l’excel·lència mentre deixa que l’aula s’ompli amb més i més alumnes. I s’encenen de santíssima indignació quan algú diu, amb José Ramon Bauzá, que ell va estudiar en una aula de quaranta alumnes i tampoc no li va anar tan malament.

Sobre La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal

(publicat a L'Altra Mirada, setembre 2012) 

Cap al final d’aquest La llebre amb ulls d’ambre, el seu autor confessa que no sap si ha escrit un llibre sobre la seva família, sobre la memòria, sobre ell mateix o sobre els objectes. Ho ha fet tot plegat, en realitat. Edmund de Waal és un descendent dels Ephrussi, una família de financers jueus, procedent d’Ucraïna, que va arribar a posseir una de les grans fortunes europees de la segona meitat del s.XIX i la primera del XX.  I conta la història familiar prenent com a fil conductor una col·lecció de més de dos-cents netsukes, unes miniatures japoneses fetes d’ivori o de fusta que tenien la funció de fer de tancament d’una bosseta que els homes duien amb el quimono. La llebre amb ulls d’ambre és una de les talles. Resseguint l’itinerari dels netsuke, De Waal recorre els dos grans escenaris de l’expansió internacional dels Ephrussi, París i Viena, viatja al Tòquio on resideix un oncle-avi seu en l’etapa posterior a l’esfondrament de la fortuna familiar, i acaba, amb les precioses figures japoneses instal·lades en una vitrina de casa seva, a Anglaterra.

El llibre mostra la història d’Europa vista per testimonis privilegiats. Charles Ephrussi, col·leccionista i historiador de l’art, figura central de la primera part del llibre, apareix retratat en un dels millors quadres de Renoir, Le déjeuner des canotiers, i va servir a Marcel Proust d’inspiració per al Charles Swann de La recherche du temps perdu. Va ser ell que va adquirir la col·lecció de netsukes, que després va anar a parar a la branca vienesa de la família com a regal de noces. En aquesta branca, destaca la figura d’Elisabeth Ephrussi, àvia de l’autor, una de les primeres dones a llicenciar-se en dret a Viena, i poeta que va mantenir correspondència amb Rainer Maria Rilke. Però aquesta no és només una història del refinament artístic i literari dels rics d’un temps (tan lluny, ai!, dels milionaris horteres d’avui). És també una crònica d’aquesta terrible xacra de la història europea que és l’antisemitisme. Els Ephrussi de París varen viure l’eclosió antisemita de l’afer Dreyfus. Els Ephrussi de Viena varen ser víctimes de l’Anschluss, després de l’entrada de Hitler en una Àustria que el va rebre amb repicar de campanes. I aquest és també el llibre de com un home del s.XXI va a la recerca de la seva herència oculta i, amb ella, d’ell mateix.

Edmund de Waal no era, fins a la publicacó d’aquest llibre, un escriptor. Era, o és, ceramista de prestigi i professor universitari de ceràmica. Resulta, però, que si La llebre amb ulls d’ambre es llegeix amb grandíssim plaer, no és només perquè De Waal té moltes coses interessants a contar sinó perquè es revela com un escriptor de raça. Té bona prosa i té saviesa en la construcció narrativa, sap presentar personatges, i sap ser luxós sense deixar de ser sobri, i emotiu sense una sola gota de sentimentalisme. Sap jugar al joc literari de contar una història a partir del poder evocador dels objectes: crec que l’amor als objectes del ceramista té molt a veure amb el magnetisme de la narració. I té moments d’altíssima alçada literària, com són el relat de la caiguda de Viena en poder del nazisme, o el bell episodi de com els netsukes es varen salvar de l’espoli nazi de les obres d’art i objectes de valor del palau Ephrussi de la ciutat. Llegiu aquest llibre preciós i ho veureu.

Edmund de Waal

La llebre amb ulls d’ambre. Una herència oculta.

Quaderns Crema.

Barcelona, 2012

378 pàgines

(publicat al dBalears d'avui) 

Escric aquest article amb faringitis. Però no amb una faringitis vulgar, sinó amb una mena de faringitis que jo em pensava que no existia, com si una colla de nanets haguessin decidir fer fogueres vivíssimes i perpètues a la meva gargamella. I decidesc anar al metge, jo que no som d'anar al metge, cercant confirmació diagnòstica, tractament adequat (jo tampoc no sé mai si toca antibiòtic o no) i potser alguna indicació per a la millora simptomàtica. Anant cap a la farmàcia, ja una mica alleujat només amb la visita, em pega per pensar que no és res greu, ni urgentíssim, de manera que si jo fos un immigrant dels anomenats irregulars, no hauria pogut accedir a les indicacions reconfortants del doctor. Els que em coneixeu sabeu que no som ni un menor ni una embarassada, ni m'hi puc fer passar fàcilment, o sigui que està clar: hauria quedat sense  tarjeta sanitària. I he posat l'exemple de la faringitis perquè és el que tinc a mà, però la cosa pot ser molt pitjor.

Després he recordat que el PP de l’apartheid sanitari ha recorregut sovint a la retòrica de la tradició humanística que inspira les seves polítiques, però ignora que el bessó de l'humanisme és la consideració de tots els éssers humans com a mereixedors de les formes bàsiques de la dignitat. També n'hi ha, al PP, que reivindiquen molt l'herència cristiana, però probablement el dia que tocava explicar la paràbola del bon samarità tenien faringitis i varen faltar a catequesi.

Ja a casa, mentre llegesc el prospecte del fàrmac prescrit, pens en la gent valenta de Metges del Món i de les associacions de metges de família, entre d'altres. Els que han dit que ells tracten persones, i no assegurats. Els que han dit que no són capaços de deixar d'atendre els seus pacients de fa molts d'anys. Els que resolen bé la disjuntiva de Sòfocles entre l'obediència al deure sentit íntimament o a la llei injusta. Els que diuen que és qüestió de justícia, no de beneficència. Els que honoren el qualificatiu d'objector de consciència. I he fet un esforç per fer passar el comprimit entre els filferros de la meva gargamella, a la seva salut.