miquel àngel llauger

(article publicat al dBalears)

La revelació teològica per la qual serà recordat Joseph Ratzinger és que la mula i el bou no surten als Evangelis, cosa que seria molt poca revelació en una societat amb un nivell raonable de cultura general i de comprensió lectora. La virginitat de Maria tampoc no hi surt, per cert: només la concepció de Jesús per obra de l’Esperit Sant. Tant és: el Papa diu que un cristià ha d’acceptar “sense reserves” un dogma que ho és des de mitjan segle XIX.

Un altre anunci destinat a sacsejar les consciències és que l’estrella de Nadal era una supernova: Ratzinger també va visionar, que es diu ara, els documentals de Carl Sagan. El Papa vol donar a entendre que Déu ens parla a través de la mateixa naturalesa que la raó i la ciència descriuen. Potser la intervenció divina en el naixement de Jesús podria ser explicada en termes semblants, però no. Típic d’una Església que també resumeix tots els manaments en un de sol: òbviament, el sisè.

En fi. Tots els que dedicam temps a llegir i que de tant en tant escrivim alguna coseta sobre algun llibre hauríem de guiar-nos per una regla d’or, que també podem expressar en estil veterotestamentari: no escriuràs ni una línia sobre un llibre que no has llegit. Reconec que els paràgrafs anteriors són una infracció flagrant del precepte. Però tenc justificació: el Vaticà no ha inclòs el català entre les llengües de primera categoria en què el volum ha sortit publicat simultàniament. Potser més endavant surti, sí, però ja no és igual. De la mateixa manera, el Pontífex s’ha llançat a la xarxa social de les piulades i ho ha fet en set o vuit idiomes entre els quals no hi ha el nostre. O sigui que no demaneu als Reis el seu llibre.

Perquè en realitat volia dedicar aquest article d’ambient nadalenc a suggerir-vos el que faceu el que queda dit amb el títol. Les xifres de vendes de llibres i l’ofensiva bauzanista i wertiana bé ho mereixen. Demanau als Reis, doncs, llibres en català. Per vosaltres, però també pels editors, pels llibreters, pels autors, pels traductors. Per la llengua. Pel país. Segur que la supernova mostrarà als Reis el camí.

El govern caWERTnícola d’Espanya

li té tanta aWERTsió al català

que ha oWERT un front de guerra amb el seu pla,

i inWERTeix gran esforç a donar canya:

“Ja està bé de llum WERTda a la immersió

i a l’escola en WERTnacle o dialecte

hem descoWERT que ens cal un cop d’efecte:

llum WERTmella als intents de secessió!”

Quins WERTgants, que ens fan perdre la paciència!

Crec que cal, catalans, una adWERTència,

un WERTader motí, sense cap conya:

Estimam amb WERTigen el parlar

que WERTebra el paisatge català:

no donarem passada a la WERTgonya!

(article publicat al dBalears)

 …si Catalunya assoleix la independència? No deman què desitjam que succeeixi, sinó què succeirà: la pregunta vol, com a resposta, un exercici honest de prospectiva, fet al marge, o tan al marge com sigui possible, de la nostra simpatia pel procés català o dels nostres desitjos respecte del futur de les Illes. Se'n parla i se n’escriu poc, o no tant com caldria. Ha sortit publicat algun article inspirat en una bella hipertròfia de l'optimisme de la voluntat (que el Senyor te'l conservi, benvolgut!). El pessimisme de la raó, que sol ser més encertat en les prediccions, s’esplaia per les converses privades, però calla a l’àgora. Hi deu haver qui pensi que hi ha una certa obligació moral, o una certa conveniència política, de dibuixar perspectives afalagadores. Però igualment es pot argumentar una certa obligació o conveniència de descriure els possibles escenaris lúgubres, per així enfrontar-los millor.

Acceptem doncs, encara que sigui com a hipòtesi, que la independència de Catalunya pogués traduir-se, a casa nostra, en un rebot desfavorable per als que sentim que les Illes i el Principat formam part d’una mateixa nació. Acceptem que podria no donar-se una primavera del catalanisme sinó un hivern de l’anticatalanisme, que tendria manifestacions sociològiques, polítiques, ideològiques i institucionals més o menys virulentes. Que es veiés assetjada, per exemple, la darrera barrera, la del nom de la llengua, que ara sembla tan blindada per l’Estatut. Si voleu una anècdota significativa, la vaig tenir a classe l’altre dia. Llegíem un text i, de la manera més inopinada, un alumne em clava la pregunta: “Profe, y cuando Cataluña sea independiente, ya no tendremos que estudiar catalán, ¿no?”. Lògica inapel·lable: ¿què n’hem de fer, de la llengua d’un altre país? Acceptem, com dic, que aquest és també un escenari versemblant. I comencem a pensar què hem de fer per fer-hi front.

“Hi ha infants de sisè i setè [sic] de Primària
que no entenen el castellà”
Rafel Bosch, Conseller d’Educació i Cultura, Govern de les Illes Balears

Com el Mowgli de Kipling, el nadó
alletat amb la llet de l'espessor;

com Peter Pan, cabdill d'una infantesa
arrauxada i privada de tendresa,

com el Jueu Errant, que fa camí
sense pau, sense rumb i sense fi;

com Persèfone, fosca i compel·lida
a passar mitja vida a la infravida...

Personatges hipnòtics, mig reals,
mig efecte de febres espectrals,

estadants mig del cel, mig de l'abisme,
mig herois, mig carnassa d'ostracisme...

Talment el cas que en Bosch va revelar:
l'infant que no sabia castellà!

(article publicat a L'Altra Mirada)

L’any 2009 Barcelona acollia, a través del PEN Català, Sihem Bensedrine, periodista i escriptora tunisiana, compromesa amb la causa de la llibertat i dels drets humans, a qui el règim dictatorial del país sempre ha tractat d’impedir l’exercici de la seva tasca. L’escriptor actualment acollit a Barcelona és el palestí Basem Al-Nabriss, que ha denunciat amb fermesa l’ocupació israeliana però que també ha patit greus atacs i amenaces per part de les autoritats fonamentalistes de Hamàs.

Palma també va formar part, de manera efímera, del programa “Escriptor Acollit”. Els escriptors mallorquins del PEN varen impulsar la iniciativa, que va comptar amb el suport de les regidories de Cultura i Benestar Social: eren els temps de Nanda Ramon i Eberhard Grosske. Només una persona es va poder acollir a l’hospitalitat que Palma oferia als escriptors perseguits: la jove periodista de Zimbabwe Rhodah Mashavave, lluitadora pel canvi democràtic al seu país, defensora de les dones i dels desposseïts, i, per tot això, implacablement perseguida pel règim.

El que va succeir amb l’arribada del govern municipal del PP és bo d’endevinar: el programa va ser víctima de les retallades. Sense cap intent d’aproximació a l’entitat promotora, sense cap recerca de si existia la possibilitat de mantenir-lo amb alguna altra aportació o en una forma més austera: escapçat. La llibertat d’expressió no és cap prioritat. Les tisores funcionen així: com una bena als ulls. La crisi voldrà dir, entre moltíssimes altres coses, que centenars d’escriptors d’Algèria, de Tunísia, de Palestina o de Zimbabwe, i també de Xina, de Birmània o de Cuba, podran ser silenciats, amenaçats i qui sap si assassinats amb més impunitat.