miquel àngel llauger

 (ressenya publicada a L'Espira)

El Hacedor és un llibre extraordinari: com tots els de Jorge Luis Borges, però potser encara més. La darrera secció del volum porta el títol “Museo”, i és una breu col·lecció de fragments. Hi ha, entre d’altres, un prosista del Barroc, un poeta àrab clàssic i un estudiós romàntic que cita les sagues saxones: tots, autors i textos, són ficcions de Borges. La sèrie s’ofereix al lector com les vitrines d’un museu d’arquelogia, exposades perquè al passejant se li faci present el pas inexorable del temps però també perquè s’admiri de la capacitat humana de fer ús de l’art per carregar-se de dignitat durant els dies que ens són donats. Els dies que vivim “del fosc al fosc”, com diu un dels versos d’aquest preciós llibre que ens dóna Enric Sòria amb Arqueologia.

Sòria recorre dues vegades a “Museu”. És el títol de la primera part de les dues en què es divideix el llibre, la que juga més al joc de figurar una col·lecció de retalls literaris, i és també el títol d’un poema extens, que fa un recorregut per les peces d’un museu, incloent les caixes de peces emmagatzemades al soterrani, per concloure que “tot és arquelogia”: el títol del poema lliga amb el del llibre. Borges també és l’autor d’uns versos escollits com a epígraf de la primera secció. La insistència en el mestre argentí no és capriciosa, perquè la seva empremta també es deixa sentir en la qualitat, com de paraules cisellades sobre marbre, que adopta el vers d’Enric Sòria en aquest llibre, i en un culturalisme d’amplíssim espectre, que cerca i troba guspires de llum en tota la tradició literària, des dels clàssics llatins a la Bíblia, des de la poesia japonesa clàssica als romàntics. Si en algun llibre anterior d’Enric Sòria s’hi percebia l’ombra de Kavafis, en aquest hi veig molt la del cec argentí: saber-se dur pels grans mestres és una de les millors proves de bon gust i d’intel·ligència literària.

Culturalisme, he escrit. És un mot que sovint s’ha fet servir com a acusació, per retreure a un autor que parli de literatura en lloc de parlar de la vida. Puc recordar ara el que vaig sentir dir a José Carlos Llop: quan algú ha fet els llibres una part essencial de la seva vida, parlar de llibres és necessàriament parlar de la vida. El que compta, per dir-ho així, és saber fer ús de la literatura dels altres per fer bona literatura, i de la saviesa dels segles per seguir transmetent ecos de saviesa, i de bellesa, als contemporanis. Sòria ho fa: totes les referències llibresques i pictòriques que hi ha a Arqueologia basteixen un edifici de sentit en què la melodia recurrent és la del pas del temps i de la incertesa de tot plegat (un lungo error in cieco laberinto, diu el preciós decasíl·lab de Petrarca que encapçala el volum), però també la de l’amor pels moments de felicitat que ens ofereix l’existència.

Aquesta unitat de sentit lliga un recull de poemes formalment divers. A la primera part, “Museu”, predominen els poemes breus, sovint de format oriental (la major part de la secció la conformen haikús i tankas) o inspirats en els epitafis clàssics. Inclou una versió d’"Ozymàndies", un sonet de Shelley que ve a ser un model poètic etern del tema de la ruïna arqueològica i el pas implacable del temps. Sòria s’atreveix a traduir el que Carner ja havia traduït: en surt un versió molt diferent, com és lògic, però també de gran alçada literària. A la segona part, “Llàntia votiva”, aquest motiu del pas dels anys es mostra en poemes de caire més narratiu (Francisco Brines hi és, crec, molt oportunament citat), que s’enllacen amb els poemaris anteriors de l’autor.

Acabem amb una mostra: el poema “Epitafi”, fet d’alexandrins cisellats en marbre:

Caminant, si és que passes per davant de la llosa

que s’alça sobre el jaç de la cendra que sóc,

no detures el pas a llegir aquests versos.

El que jo puga dir-te, tindràs temps per a aprendre-ho.

Classe de reforç, 1r d'ESO. Un planisferi projectat a la pissara electrònica. Explicam el món, els continents, els oceans.
- I això és tot el món? - diu un.
- Sí.
- I darrere, què hi ha?
- ...?
S'aixeca, va fins a la pissara i fa el gest de voler mirar-la per darrere.
- Sí, darrere, darrere.
Perquè després diguin que els alumnes no tenen inquietuds.

(publicat al dBalears)

Per un d'aquells atzars de l'existència, aquest articulista ha tingut accés privilegiat a la propera bomba informativa que sacsejarà la Casa Reial Espanyola: la denúncia per assetjament sexual que interposarà Polita, cambrera de Marivent, contra el Cap de l'Estat. És una història antiga, que es va perllongar durant més d'una dècada i que ara sortirà de la penombra que l'ha ocultada.

Quan Apol·lònia Munar Serra, natural de Muro, va començar la feina, sa mare ho explicava a les veïnes amb orgull. "Fa feina amb el Rei", deia, amb el to de qui conta un secret que no convé esbombar però que tanmateix vol que circuli. La mare de Polita no podia sospitar que el privilegi de la seva filla aviat va resultar ser un malson, per mor de l'atracció irresistible que el seu cos primaveral despertava en el monarca. Una escena quotidiana era la de la jove de Muro que servia el rellom de vedella mentre la manota reial li anava a les anques. "Me encantan las buenas carnes", deia el nostre primer campechano, abans de fer una rialla d'ós constipat i girar-se al xeic de la Península Aràbiga o al príncep d'alguna dinastia fantasmagòrica que aquell dia feia de convidat. Després, si l'ambient era propici, els convidava a tocar. La presència de la reina, o de la nora del telediario, o de les ninetes rosses, l'encoratjava encara més a la broma gruixuda. Les properes revelacions de la cambrera oferiran, pel que sé, escenes més íntimes i comprometedores.

Si l'articulisme reclama el dret a la consideració com a gènere literari, és lògic que faci servir les eines de la imaginació. Vull dir que tot és ficció. Ho és la història de Polita, naturalment, però també ho són les històries del Borbó: la del rei proper a la ciutadania, la del matrimoni amb la princesa grega, la de l'àrbitre institucional equànime, la del treballador entregat als seus nobles quefers, la de l'hereu del dictador que un dia va mostrar les seves profundes conviccions democràtiques... La cambrera de Muro, les fotos del posado de cada estiu, la monarquia constitucional: tot és mentida.

( Publicat a L'altra mirada)

Queda molt bé començar a parlar de poesia satírica dient que és un gènere tan vell com la literatura mateixa, i esmentar a continuació un grapat de noms grecs i llatins: us ho estalvio, a la Wikipèdia ho trobareu. Més pertinent em sembla dir que el gènere té una noble tradició catalana, que arrenca amb els medievals (Anselm Turmeda, Jaume Roig), continua amb el Barroc (el rector de Vallfogona) i arriba a mestres de l’alçada de Josep Carner, Guerau de Liost, Josep Maria de Sagarra o Pere Quart. Joan Ferraté i Salvador Oliva l’han conreada amb mestria, i han de ser a la llista. A Mallorca s’hi han dedicat, amb ofici i gràcia ben notables, homes com Tomàs Aguiló, Pere d’Alcàntara Penya i Llorenç Moyà.

Es tracta d’una esplendorosa tradició en hores baixes? Una resta del passat, en un temps en què el saludable costum de riure-se’n del poder s’exerceix a través de facebook i twitter? Doncs sembla que no, perquè el gènere dóna mostres de bona salut i d’una certa revifalla: amb tons i estils diferents, i situats en llocs diferents en l’escala que va des de l’estil més popular a la lírica de tradició més culta, podem esmentar, sense ànim d’exhaustivitat, els versos diversos de Josep Pedrals, les dècimes de Mateu Xurí, les gloses piulades d’Isidor Marí i de Salvador Alsius, els sonets satírics de Manel Marí i aquests dards enverinats de Lo Gaiter del Besòs aplegats a Botifarra de pagès. Lo Gaiter del Besòs no s’amaga gaire de ser el nom de ploma que adopa el novel·lista i articulista Ramon Solsona quan decideix esplaiar-se en vers.

La poesia satírica requereix ofici i gràcia, i requereix un tercer ingredient que s’ha d’administrar amb saviesa: la mala llet. La sàtira sense mala bava és sàtira descafeïnada, però la sàtira tampoc no funciona si l’ofici i la gràcia no encarrilen les ganes de cantar les quaranta al món. Comencem per la mala llet: aquest volum ja la porta al títol. El subtítol també és ben indicatiu de per on va la cosa:  “Versos per tocar el dos”. Ens trobam davant una mostra de poemes de circumstàncies, en el millor sentit de la paraula: literatura lligada a la conjuntura social i política d’un temps singular i d’un país singular. Lo Gaiter del Besòs ja ens ho explica al proemi: són versos de resposta al xàfec anticatalanista que vessa per tertúlies, telenotícies i premsa diversa, davant el qual el versificador reacciona amb un independentisme que es manifesta com el sentiment elemental d’unes “enormes ganes de perdre’ls a tots de vista”. Us podeu imaginar qui desfila pel llibre: entre molts d’altres, Mariano Rajoy, Jose Ignacio Wert,  Juan Carlos de Borbón, Alfonso Guerra, Rita Barberá, i, sí, també el nostre José Ramón Bauzá.

L’ofici queda certificat amb la destresa en l’ús de la mètrica i la rima, elements sense els quals aquesta mena de poemes no funcionen. I no n’hem de lloar només l’ús tècnic correcte sinó la diversitat del ventall de formes exhibides. Hi ha la el sonet i la dècima, que són el rei i la reina de la poesia satírica, però també hi ha ni més ni menys que tercets encadenats (la noble estrofa amb que Dante viatjà per Infern, Purgatori i Paradís) i els quatrisíl·labs apariats, la difícil estructura amb què el medieval Jaume Roig va fer L’espill i que modernament també han usat Joan Ferraté i Francesc Vallverdú. I hi ha uns impagables “Pastorets” en què dos rabadans es topen amb un malèfic Satanàs Punyal-Quadras.

Queda la gràcia. Creieu-me que hi és. Ja la trobareu, si llegiu els versos. Aquesta dècima sobre un tribunal que evacua una sentència us servirà de mostra, millor que qualsevol explicació:

 

Asseguts a l’orinal

i en la feina concentrats,

mantenen uns grans debats

els membres del tribunal.

Fan el treball comunal

serrant les dents i patint

i, mentre van procedint

amb esforç i persistència,

tot el gruix de la sentència

a poc a poc va sortint.

--

Lo Gaiter del Besòs. Botifarra pagès.

Pòrtic

Barcelona 2013

(article publicat al dBalears) 

Matsuo Bashô (1644-1694) és un dels més celebrats dels poetes de la tradició japonesa i és probablement el que més va excel·lir en la composició de haikus, els brevíssims poemes que tracten d'encloure tot el fulgor d'un instant en l'espai de tres versos de quatre, sis i quatre síl·labes. Una mostra:

Olor d'orquídia.

la papallona.

L'any 1689, Matsuo Bashô va emprendre un recorregut de cinquanta-dos dies pel nord del Japó. Va ser una mena de pelegrinatge poètic i històric, a la recerca dels paisatges cantats als grans poemes de la tradició japonesa, de cabanes d'antics monjos i de temples mil·lenaris. A la tornada en va fer un diari de viatge, en què els seus haikus i els dels seus amics es van inserint dins de la prosa narrativa i descriptiva. L'estret camí de l'interior és un dels textos més venerats de la tradició japonesa, i ens acaba d'arribar en una acurada traducció catalana de Jordi Mas López.

Conta Bashô que una de les etapes inicials del recorregut el va dur al mont Asaka. "Com que ja gairebé érem a l'època que es cullen els katsumi, vaig preguntar a diverses persones quina era la flor d'aquesta planta, però ningú no m'ho va saber dir. A forçar de visitar aiguamolls i preguntar per la flor del katsumi a tort i a dret, el sol es va començar a amagar al caire de les muntanyes". La preocupació de Bashô és alhora d'amant dels detalls, de naturalista i de poeta: coneixia el katsumi com a planta esmentada a la poesia japonesa clàssica. Tot plegat, un joc delicat.

L'apunt d'aquell dia de viatge es clou amb una frase que obre, en el lector de l'any 2013, ressonàncies que el poeta del s. XVII no podia preveure: "A Nihonmatsu ens vam desviar cap a la dreta per passar per la cova de Kurozuka, i vam fer nit a Fukushima". Bashô no en té la culpa, però la nostra modernitat forassenyada fa que un eco de catàstrofe irrompi en la seva narració poètica: Fukushima. Més encara, si la casualitat ha volgut que el lector hagi topat amb aquest paràgraf el dia en què es complien dos anys de l'accident nuclear i que hagi llegit algun reportatge sobre els efectes devastadors de l'accident nuclear més greu del Japó.

Feu una prova: posau en un cercador d'imatges d'Internet Oku no Hosomichi, que és el nom japonès del text de Bashô, i després posau-hi Fukushima. Posau una imatge al costat de l'altra i ja tendreu feta una inquietant metàfora visual de qui som.