miquel àngel llauger

(publicat a L'Espira) 

Les diferents notes biogràfiques de Miquel Dolç (1912-1994) tracen un perfil ben coincident. En primer lloc, és un dels nostres grans traductors del llatí, amb fites com l’Eneida de Virgili i les Confessions de Sant Agustí, i amb versions, entre d’altres, de Catul, Ovidi i Marcial. Segon, va ser estudiós i professor. I en tercer lloc, poeta. Aquesta edició de la seva poesia completa farà que no oblidem que Dolç va ser un poeta notable. L’adjectiu no està calculat amb gasiveria: la poesia catalana del segle XX ha donat un bon grapat de poetes excel·lents, però tampoc no seria la meravella que és sense algunes desenes de poetes notables, entre el quals hi ha el nostre savi de Santa Maria.

La trajectòria poètica de Dolç també està ben establerta: des de l’Escola Mallorquina fins al realisme d’Imago Mundi. Les simplificacions tenen una part de veritat, però també d’injustícia: el poeta Miquel Dolç és més que un epígon que va quedar superat per la gran renovació poètica de la generació dels 50. Els seus primers llibres (El somni encetat i Ofrena de sonets) donen a la tradició de l’Escola Mallorquina un bell accent d’elegància formal i de decorativisme, i saben evitar folklorismes i carrincloneries. Dolç és un dels nostres millors sonetistes. I no va abandonar mai el rigor formal: ni en les seves composicions estròficament més lliures i sense rima va deixar d’atenir-se a una trava tan exquisita com és l’alternança de versos masculins i femenins.

Simplificar la trajectòria de Dolç també presenta el problema de deixar en penombra reculls com Elegies de guerra (1948) i Petites elegies(1958). Margalida Pons (ho recorda la introducció de l’editor Oriol Ponsatí-Murlà) afirma que el segon és el millor llibre de poemes de l’autor. Probablement és cert: més deslligat dels paràmetres de l’Escola, Dolç troba la seva veu poètica més vertadera. El preciós simbolisme melangiós de poemes com “El carrer” o “Gàbia” són, efectivament, una aportació literària més valuosa que les reflexions morals de més endavant. Entre parèntesis: aquests dos llibres devien ser fins ara els més difícils de trobar de Dolç, cosa que reforça el valor de la iniciativa d’Edicions de la ela geminada.

El 1973 arriba Imago mundi: un respectable llatinista de 60 anys sorprèn el món literari amb les seves reflexions poètiques sobre els naufragis del segle XX. La veu de Miquel Dolç s’acosta al realisme, sense deixar de banda les invocacions als clàssics. Aquí trobam la coneguda elegia a Marilyn Monroe, o “Vida obstinada”, una vibrant peça sobre la brutalitat del segle. És un llibre, d’altra banda, amb una forta presència de la religiositat de qui cerca Déu entre el dolor dels homes. El seu llibre més humà és el seu llibre més religiós. El final de darrer poema ens en dóna el to: “Jo te’n demano pietat: sols tu, / que conegueres totes les baixeses, / pots sentir-la, qui sap! / d’aquestes dures, errants i fosques formes / anomenades homes. Avant, acluca els ulls / i beneeix tanta misèria!”

Amb el darrer recull recollit al volum, Sàtires i epigrames , els versos de Dolç presenten caires nous: la ironia, lògicament, però també el to civil més abrandat. Els homenatges a Neruda i Mandela, una poc dissimulada diatriba contra Franco, o un poema contra la devastació territorial i cultural de Mallorca, donen fe d’un poeta compromès que ha completat la seva evolució ideològica. Val a dir, al respecte, que la introducció d’Oriol Ponsatí-Murlà situa amb honestedat els orígens ideològics de Dolç. I un detall: aquest recull inclou un altre dels millors poemes del volum, “Tot s’acaba”, difícilment classificable com a sàtira o epigrama.

El repàs per la trajectòria poètica de Dolç ha hagut de ser ràpid i incomplet. El volum ofereix l’oportunitat de degustar els seus versos amb molta més parsimònia. Podríem dir que el fet que se n’hagi hagut d’ocupar una editorial de Girona ens deixa malament, als mallorquins, però en altres casos han estat cases editores nostres les que han recuperat obres poètiques completes d’autors del Principat: ho ha fet, per exemple, Lleonard Muntaner amb Francesc Vallverdú i Joan Vergés. Tot plegat, un símptoma saludable d’una nació culturalment unitària. No em puc estar de manifestar un desacord: la Marilyn de la portada, que, per molt que entenguem la significació del poema que Dolç li va dedicar, dóna una imatge desorientadorament pop al conjunt. Dit això, un volum que cal agrair molt.

Miquel Dolç

Poesia completa

Edició i introducció d’Oriol Ponsatí-Murlà

Edicions de la ela geminada

Girona 2012

378 pàgines

20 euros

(publicat avui al dBalears)

Trobar-se ben plantat (trobar-se curro, en bon mallorquí) forma part de la psicopatologia del poderós, que res no anhela tant com fer omnipresent la seva estampa. No sabem si la moneda es va inventar per facilitar els intercanvis comercials o per fer que l’efígie dels emperadors fos la mesura de totes les riqueses. “Al Cèsar el que és del Cèsar”, va dir un profeta agafant un denari, no sense ombra de sarcasme. En Franco l’havíem d’aferrar al sobre per enviar una carta. El retrat esgrogueït del sàtrapa local llueix a la darrera botiga miserable del darrer poble perdut de la darrera dictadura d’Àfrica o d’Àsia.

La megalomania s’expressa també en la grandària i en la majestuositat, que es veu que sí que importen. Ramsès II no va construir el Gran Temple d’Abu Simbel per honorar els déus sinó com a marc de les seves estàtues gegantines. Més modernament,  Saparmyat Nyýazow, dictador delirant del Turkmenistan, va erigir a la capital Aixkhabad una estàtua seva feta d’or, que rotava contínuament a fi que el seu rostre refulgís sempre amb la llum del sol. I Carlos Fabra, Rei de la Loteria de Castelló, va coronar el seu aeroport sense avions amb una escultura de 24 metres d’alçada que el representa. Tot, al final, vanitat de vanitats. En un sonet del romàntic Shelley, un caminant troba pel desert dues cames mig enterrades: són tot el que resta de l’estàtua d’Ozimandies, un emperador que desafiava la mortalitat. El darrer tercet diu, en traducció de Carner: “Res vora seu no resta. I entorn de les deixies / d’una despulla, per tot l’àmbit que destries, / s’allarga un pla d’arena, desert pertot arreu”.

En fi, m’he allargat. Només volia dir-vos que he llegit que el Consell de Mallorca, en un acte amb més de vuit-cents convidats de l’anomenada Tercera Edat, no va tenir més idea que regalar grans fotografies emmarcades de la presidenta, supòs que amb la intenció que presidissin les vetllades de clubs, residències i centres de dia. Na Maria Salom, que ja es va veure mig perduda en les foscors del Túnel de Sóller, deu pensar que aquesta és la millor manera de superar el descrèdit de la política. Ja ho veieu: ni tan sols ara, quan es destapa que el PP ha estat molt més una associació per delinquir que un partit polític, són capaços d’adoptar aquesta forma elemental del seny i la cortesia que és el sentit del ridícul.

El sobre s’obre,

Mariano cobra.

Més i més obra,

menys i menys pobre.

(article publicat al dBalears)

De cada vegada més, els governants adequadament globalitzats fan de viatjants de comerç de les grans empreses del seu país. Els viatjants de comerç, diguem-ho de passada, solen anar a comissió. Fa aquesta funció, per exemple, Juan Carlos I de Botswana, quan posa càrrec i contactes reials al servei de l'objectiu que Aràbia Saudita, aquell gran règim democràtic, amolli 3.000 milions de petroeuros per comprar tancs de fabricació espanyola. El nostre Bauzá, que no vol ser menys, se n'ha anat al Marroc per allò de donar impuls a la internacionalització de l'economia. Marroc és, per a Espanya, el backyard, altrament dit el patio de atrás, altrament dit el corral: allà on va a parar la brutor. Per exemple, tallers de l'imperi Inditex on les marroquines fan feina 65 hores setmanals per menys de 200 euros al mes. Els nostres empresaris també ho han descobert: el grup Barceló hi ha erigit un complex turístic que ha merescut el premi Atila de l'organització Ecologistas en Acción.

Els dirigents del Marroc deuen pensar que aquestes visites convenen al seu país, però saben que sobretot convenen als espanyols i per això es permeten demanar el peatge d'una mica de blanqueig democràtic. Bauzá va complir escrupulosament: va dipositar ofrenes florals als mausoleus del padrí i al pare del reietó actual, que passaran a la història com els sàtrapes Mohammed V i Hassan II, i va proferir l'obligatòria lloança del règim. Va voler ser molt encomiàstic, i va dir que el govern marroquí i el balear són molt semblants, perquè tots dos són "reformistes" i pensen "en una altra manera de fer les coses". És difícil dir si la comparació és més preocupant per als balears o per als marroquins.

I els sahrauís? Sí: aquell poble a qui el Parlament de les Illes Balears ha mostrat un suport unànime, afirmant el seu dret d'autodeterminació i denunciant les violacions dels drets humans que pateix. Els sahrauís han estat sacrificats en el mateix acte ritual de l'ofrena floral als reis que els varen massacrar. Per a Bauzá no deu haver estat un sacrifici dolorós: al cap i a la fi, això del dret a decidir li resulta una cosa molt antipàtica, i a l’antic Sahara espanyol hi ha centenars de quilòmetres de costa verge que podrien esdevenir objecte del desig dels nostres hotelers.

(Versos llegits al "Sant Sebastià literari" de l'AELC, l'OCB i el PEN)

La meva fada

Versió d'un poema de Lewis Carroll

amb un apariat final que no és de Lewis Carroll

Tinc una fada sempre amb mi

que em repeteix: “No et pots dormir”.

Quan el dolor em va trasbalsar

em va advertir: “No pots plorar”.

Si em sent alegre i falaguer

em diu: “No riguis, no està bé”.

I si em conviden a un cremat

em diu: “Ni un glop, què t’has pensat”.

Quan vaig voler fer un bon repàs

em va dir : “Això ni ho tastaràs”.

Si a l’aventura vull partir

m’ho deixa clar: “Queda’t aquí”

“I què puc fer?”, dic finalment,

cansat de tant d’impediment.

La fada es queda com està

i em diu: “No ho pots ni demanar”.

Fins que al final ho endevín:

veig que és en Bosch fent de drag queen.