miquel àngel llauger

(ressenya publicada a L'Espira, 2/9/2012) 

Aquest text és la ressenya d'un llibre, tal com pertoca a la secció on apareix, però se'm permetrà que comenci amb quatre línies sobre casa editora que ens l'ofereix. Val la pena fer-ho: Fragmenta constitueix una experiència original, que promet una oferta d'interès ja des del seu plantejament: és una editorial que vol publicar, segons anuncia la seva web, llibres sobre religió des d'una perspectiva no confessional, o, dit d'una altra manera, "llibres no religiosos sobre religió". En cinc anys de feina han configurat un interessantíssim catàleg de llibres d'assaig i textos clàssics. El sagrat i el profà, de Mircea Eliade, n'és una de les últimes mostres.

Mircea Eliade, nascut a Bucarest el 1907, és un dels més reconeguts historiadors de les religions, i El sagrat i el profà és probablement el seu llibre més reeditat i llegit. Va ser escrit el 1956 per complir amb l'encàrrec de fer una obra divulgativa i breu sobre el fet religiós Cal agrair a Fragmenta la iniciativa de publicar en català aquest clàssic que ens faltava. El sagrat i el profà resulta interessant, més enllà del punt de vista de la història de les religions, des de l'òptica de la filosofia, la psicologia o l'antropologia: un clàssic de la història de les idees. Al volum present, la introducció de l'andorrà Vicenç Mateu dóna al lector les dades bàsiques de la figura, l'obra i el pensament d'Eliade, sense obviar els aspectes més controvertits, com la seva militància juvenil en una organització romanesa de caire feixista.

El llibre parteix de la contraposició entre el que l'autor anomena "dues maneres de ser en el món": la de l'home profà (aquesta invenció moderna, recalca) i el que ell anomenà l'homo religiosus. Amb la intenció de presentar allò que de comú hi ha a les diferents expressions de la religió, els quatre capítols del llibre tracen el perfil de l'essència de la religiositat: una concepció de l'espai en què tot s'ordena a partir del lligam amb la sacralitat, una concepció del temps basada en la reactualització ritual del temps mític dels orígens o de l'eternitat, la sacralitat dels elements naturals (la volta celeste, l'aigua, la terra, els arbres) i la santificació de la vida, és a dir, l'atorgament d'un valor sagrat a les experiències bàsiques de l'existència (la unió sexual, l'alimentació, la feina, el joc...).

El text d'Eliade és de naturalesa essencialment descriptiva, però inevitablement s'hi deixa veure una concepció de l'home i del món. Al nucli d'aquesta concepció hi ha la idea que la religiositat genuïna no és la de les religions "complexes i elaborades" (una denominació que no només inclou cristianisme, judaisme o Islam sinó la mateixa religió grega antiga) sinó la religió arcaica, la que es troba al "món veritablement primitiu dels caçadors, dels pastors nòmades, de les poblacions que encara viuen en l'estadi de la caça menor i la recol·lecció". Una altra idea central, en relació a aquesta, és que l'home actual és, per usar un mot de l'autor, "cripto-religiós": "L'home profà, tant si li agrada com si no, conserva encara les traces de l'home religiós". La pervivència de l'homo religiosus en l'home actual s'apunta, aquí i allà, amb referències comparatives que tenen el poder demostratiu que els atorgui el lector. Cap al final, i en una nota molt de l'època, recorre a l'últim cartutx:: l'home religiós, si no es manifesta enlloc altre, roman sempre "en les tenebres de l'inconscient", des d'on pot fer-nos recuperar la plena vivència religiosa.

Mircea Eliade diu, en un pròleg a l'edició francesa que aquest volum recull, que el llibre "té el perill de semblar l'expressió d'una nostàlgia secreta per la condició ja passada de l'homo religiosus arcaic, nostàlgia que és aliena a l'autor." Val a dir, al respecte, que Eliade dissimula molt bé que no existeixi una tal nostàlgia: de tant en tant se li escapen valoracions en el sentit que les religions "elaborades" són un empobriment respecte a la religiositat original, i que l'home profà és una passa més en aquest empobriment. És aquí on és més difícil que el lector (profà) actual sintonitzi amb el pensador romanès: ¿qui pot enyorar, per exemple, una cosa com "una vida sexual santificada"? Res d'això, naturalment, no lleva interès a la lectura, ni encert a l'editiorial per la publicació.

Mircea ELIADE. El sagrat i el profà.

Fragmenta Editorial.

Barcelona, 2012.

253 pàgines

18 €

(una versió més breu d'aquest article, publicada al dBalears) 

“La identitat no ha de ser un gueto ni una forma de reclusió”. Aquesta frase no ens semblarà especialment original, ni meritòria, si la pronuncia un ciutadà d’una nació que no senti la seva identitat negada o amenaçada, però és tota una mostra de lucidesa i coratge en boca d’un poeta palestí nascut a Al-Birwà, un poblet de Galilea que va ser arrasat a la guerra àraboisraeliana de 1948.  Mahmud Darwix diu que Palestina és una terra que ha rebut totes les herències d’una història convulsa i rica: cananea, hebraica, hel·lenística, romana, persa, faraònica, otomana, anglesa i francesa. L’humanisme i la intel·ligència de Darwix són un dels resultats possibles d’aquesta història, i ens commouen en un home que veu com el seu poble és el derrotat en un sagnant conflicte d’identitats excloents.

Podria haver començat a parlar de La Palestina com a metàfora dient que el poeta Mahmud Darwix és un símbol de la causa nacional palestina. Seria, però, un començament paradoxal, ja que una de les idees que es reiteren al llarg de les pàgines del llibre és la seva incomoditat amb aquest paper d’emblema. Darwix és poeta i la seva lleialtat primera és per a la poesia, una poesia que no ha de patir el llast de les funcions polítiques i patriòtiques que li volen imposar. L’obsessió de servir la causa patriòtica a través de la poesia, ens explica, no serveix ni a la poesia ni a la causa. “Cap xifra de màrtirs no podrà carregar el pes d’un mal poema”.

Trobareu les reflexions de Darwix a La Palestina com a metàfora, un recull de cinc entrevistes fetes al poeta palestí durant els anys anys 1995-1996, completades amb una evocació de Darwix, feta després de la seva mort pel novel·lista i periodista libanès Elias Khoury. El rebuig a la forma més simple de poesia “patriòtica” parteix d’un profund lligam a la terra i d’un profund compromís amb els seus. I s’enllaça amb una profunda reflexió sobre la pau: “Quan en alguns moments de la història s’ha assolit la pau, ha estat perquè uns estrangers han reconegut a uns altres estrangers el dret d’existir, de tal manera que no se sàpiga qui és l’estranger de debò”. La pau només es pot basar en el reconeixement de la humanitat de l’altre i en la superació de l’enfrontament entre dues nacions d’exiliats: “Al capdavall, tots som exiliats. Jo i l’ocupant, tots dos patim l’exili. Ell està exiliat en mi i jo sóc víctima del seu exili”. Que dels dos en surti un tercer: aquest és el repte. No són idees d’un pacifista ingenu: Darwix és un implacable denunciant de l’ocupació de Palestina. I també són les idees de qui creu saber quina és la solució històrica al conflicte, que no és altra que la del vell somni (tan preconitzat per Edward Saïd) de l’estat únic binacional, laic i democràtic.

Poesia, història i politica s’entrellacen en aquestes converses. En un passatge extraordinari, Darwix ens parla de com reconeix el seu propi paisatge als versos d’un poeta israelià: “El lloc només és un i les descripcions també. És una sensació ambigua que he trobat més endavant en la poesia del poeta hebreu contemporani més important, Iehuda Amikhai. Llegint com parla del lloc en els seus poemes, si no sabés el nom de qui els ha escrit, no podria dir si es tracta d’un poeta israelià o un d’àrab”.

Aquestes entrevistes varen tenir lloc durant els anys del procés de pau, un moment d’una certa esperança. De llavors ençà, la dinàmica de la identitat com a reclusió no ha fet més que créixer. Potser això fa aquestes reflexions encara més necessàries.

Mahmud DARWIX. La Palestina com a metàfora.

Lleonard Muntaner

Palma, 2012-08-12

(publicat al dBalears)

No sé si la Humanitat progressa, però sé que si em fessin definir el progrés diria que és l’avanç en l’alleujament del sofriment humà. És una definició poc solemne, i que no parla de grans conquestes en el terreny intel:lectual o espiritual, però que té la virtut de xifrar l’existència o no de progrés en un bé tangible i subjecte a poca discussió: la disminució del patiment. Segons aquesta idea, és progrés allò que fa que en aquest vall de llàgrimes hi hagi menys llàgrimes. Hi hauria, naturalment, una ètica associada a aquesta concepció i que inevitablement seria d’arrels liberals. Basta amb un retoc lleuger de Bentham i Stuart Mill per definir el bé com la recerca del mínim patiment per al màxim nombre de persones.

Louis Pasteur i Alexander Fleming vindrien a ser els models de benefactors de la Humanitat. Els enemics del progrés, a l’altra banda, serien els que vénen al món a escampar-hi dolor. Entre aquests, hi ha els de la família d’Herodes, els tacats de sang: no fa falta us en doni noms més propers. Però també hi ha els que han oposat les raons de l’obscurantisme a l’alleujament del patiment. Per tornar a exemples clàssics: l’ús del cloroform com a anestèsia per a les dones en el moment de parir va provocar, a la Gran Bretanya del s.XIX, l’oposició irada de sectors del clergat que invocaven el “Pariràs amb dolor” del Gènesi.

Doncs bé: entre la tropa dels obscurantistes hi hem de comptar, a partir d’ara, el progressista i liberal Alberto Ruiz Gallardón, ministre de Justícia del Regne d’Espanya. Gallardón ha anunciat la seva intenció de reformar la legislació sobre avortament. En la modificació anunciada, el risc de malformacions greus no serà un supòsit per a la interrupció de l’embaràs. S’invoca un dret a la vida del nasciturus que preval sobre la decisió de les mares. El naixement d’infants amb síndrome de Down ha minvat espectacularment a Espanya durant els darrers anys. El Ministre vol que n’hi torni a haver tants com abans, i que també hi hagi infants amb malformacions congènites encara més greus, condemnats a una vida de patiment sense sentit. Seran els fills de Gallardón, l’obscurantista.