miquel àngel llauger

 La cançoneta de felicitació "Des del cim dels cinquanta" ha rebut el premi de ser contestada pel destinatari, amb uns versos preciosos que superen l'original, tot reprenent el motiu ferraterià del vent tot podrit de queixes. Aquí els teniu: 

A través dels destrempaments 

Ja veig el bosc. El pins,

tots esbullats, s’obstinen en llaments,

n’infecten la ventada.

Amb tot, potser es delati ajagut al darrere,

regusts de saladina, el mar.

No sé si és prop o lluny, ni si té port amb barca.

Ni si la barca és d’Ella o cal pagar al barquer.

No sé on ens duu quan ens convenç que és l’hora.

Però no desistim, dat el moment.

La ment i el cos ja ho tenen,

això: a cops imiten els brots frenètics

que empudeguen la veu del vent al bosc.

Joan Manuel

Per a l'estimat amic Joan Manuel,

el primer de la corrua dels que anirem passant la meta volant del mig segle. 

No dominion 

Des del cim dels cinquanta

intuïm els penyals,

suposam el mollet, la ferum d’algues,

les barques que preparen els fanals.

Hi arribaràs amb fosca

i et faran embarcar,

com va escriure un poeta d’un poeta,

amb la Desconeguda, ja t’ho saps.

Però el pendent t’hi porta

pel secret d’uns pinars

que l’embat descambuixa fent arpegis

que fins ara no havies reparat.

També ho diu un poema:

no tindrà cap domini. Ja ho veuràs. 

(publicat a L'altra mirada, gener 2013)  

Demian Bedni, poeta i amic de Lenin, i bolxevic fervent, va caure en desgràcia a causa del seu amor als llibres. Va cometre la imprudència d’anotar al seu diari que no li agradava prestar llibres a Stalin perquè embrutava les pàgines amb l’empremta dels seus dits greixosos. El secretari de Bedni, desitjós de fer mèrits, va copiar el fragment i el va fer arribar al carnisser del Kremlin. Com a conseqüència, el poeta va viure uns anys en la misèria i va haver de vendre la seva biblioteca. L’anècdota és insignificant, si tenim en compte que Bedni va recuperar posicions de poeta oficial i si tenim en compte l’historial brutal d’assassinats i deportacions massives de l’stalinisme. Però és molt il·lustrativa de l’atmosfera delirant d’aquesta variant, diguem-ne d’esquerres, del totalitarisme.

La història la conta Nadejda Mandelstam al seu llibre de memòries Contra tota esperança. És un episodi curiós, també, perquè els dits són un dels trets amb què Óssip Mandelstam descriu Stalin al poema satíric que li va dedicar: “Té unes mans amb els dits curts i grossos com cucs/escup mots com patacs encertats i feixucs,/ riu amb ull oliós d’escarbat/ brilla amb botes de cuir enllustrat” (traducció d’Helena Vidal).  Mandelstam, un dels millors poetes russos del s.XX, va escriure el poema el 1933, conscient del risc que corria. La detenció li va arribar al cap de molts pocs mesos, quan no n’havia donat cap còpia escrita a ningú i només l’havia llegit a una dotzena de persones: al règim no se li escapa res. A la detenció li van seguir la deportació en un parell de fredes ciutats russes de províncies i la proscripció com a escriptor. Mandelstam, finalment, va morir el 1938 en un camp de concentració de trànsit, prop de Vladivostok. La seva vídua va servar sempre el seu llegat literari i humà, i va escriure, amb més de seixanta anys, aquest imponent llibre de records.

Contra tota esperança és, entre altres coses, una vivíssima descripció de l’anatomia patològica del totalitarisme. La delació multiplicada, la desconfiança universal que posa barreres entre els més propers, la por a ser pres per un confident i, al mateix temps, la interiorització d’aquest poder que intenta comandar sobre la fibra més íntima de cada personalitat: això és el totalitarisme. Nadejda Mandelstam ho viu i té la lucidesa de retratar-ho: “Res no uneix tant la gent com el crim compartit: com més gran sigui el nombre de persones compromeses, implicades, tacades, com més gran sigui el nombre d’espietes, traïdors i delators, més partidaris hi haurà de veure perdurar el règim un mil·lenni. I quan tothom sap que això passa, que ‘et criden allà’, la mateixa societat, la gent perd la capacitat de comunicar-se entre si, els lligams entre les persones es debiliten, cadascú es refugia al seu racó i calla.  Aquí rau, precisament, l’incalculable avantatge dels poders”.

I té la lucidesa, a més, de desmuntar-nos un mite consolador: el de la dignitat, en els règims totalitaris, dels intel·lectuals. “A l’hora de caure en la barbàrie els escriptors superaven tothom”: una frase esmolada, devastadora, certíssima. La societat literària de l’stalinisme, que és un dels elements centrals de Contra tota esperança, és una societat de buròcrates del totalitarisme. Óssip Mandelstam no s’hi va voler conformar i potser per això va escriure, el 1937, un poema que sabia que era l’equivalent d’una sentència de mort.

Nadejda MANDELSTAM. Contra tota esperança

Traducció de Jaume Creus.

Pròleg de Joseph Brodsky.

Quaderns Crema, 2012 

(publicat a L'Espira, 23/12/12)

“La poesia és allò que es perd en la traducció”. No és una citació molt original, però resulta indefugible per parlar d’aquest llibre: si sempre és difícil llegir versos traduïts sense que la frase de Robert Frost ens assetgi com un dubte, aquí la incertesa se’ns fa aclaparadora. D’entrada, almenys. La distància lingüística, temporal, geogràfica i de referències culturals que ens separa de la Xina de fa més de mil anys és immensa. A més, hi ha la distància en la manera d’entendre el que aquí i allà anomenam poesia. Manel Ollé, traductor i prologuista de Pedra i pinzell, ens explica que la poesia xinesa clàssica “lliura feixos de percepcions gairebé sense filtrar-les per l’acció jerarquitzadora de la gramàtica”: és a dir, mots amb molt poques marques morfològiques de temps, de persona o de categoria gramatical, i absència de determinants i nexes. Un repte gegantí per al traductor.

El cas, però, és que Manel Ollé ens ofereix un meravellós llibre de poesia. L’encert comença pel criteri de l’antòleg, que renuncia a la representació d’autors, gèneres o tendències, que hauria estat el camí convencional en un recull que va des del segle X a.C. fins al XIV de la nostra era. Opta, en canvi, per oferir-nos “una constel·lació de poemes” que tinguin la capacitat de donar-nos, a milers d’anys i de quilòmetres de distància, allò que vol el lector de poesia: versos que ens parlin directament en el llenguatge de la bellesa i l’emoció. Ho aconsegueix. Són setanta-quatre poemes, breus o molt breus, que Ollé ha traduït directament del xinès. Val la pena destacar-ho, en una tradició poètica, com la catalana, rica en versions de poesia xinesa… fetes per poetes que arribaven al poema original per la via interposada d’una altra llengua. Aquest llibre ens acosta a the real thing. En canvi, i per posar un exemple il·lustre, els poemes del recull de Carner Lluna i llanterna són meravellosos, però ho són perquè són poemes de Carner.

Les qualitats d’aquests poemes són les que associam a la poesia oriental: delicadesa i subtilesa. Una peça que ens serveixi de mostra resultarà més explicatiu que qualsevol teorització. És un poema de Bai Juyi (772~846), el poeta més representat a la mostra, amb nou peces, i l’autor dels versos que més aconsegueixen aquell propòsit de travessar milles i segles per tocar la fibra de l’amant de la poesia. Es titula “Prop de l’estany”:

"Dos monjos juguen a escacs,

el tauler a l'ombra dels bambús.

No se'ls veu rere el fullatge,

només se'ls sent quan mouen peça".

Aquí la tenim, aquesta altra qualitat de la poesia clàssica xinesa: el silenci. El silenci que deixa sentir el moviment de les peces d’escacs o el que deixa sentir, en un altre poema de Bai Juyi, el cruxir de les tiges de bambú sota el pes de la neu. O el silenci amb què acaba el poema en què Liu Changqing (709~780) ens ha descrit el camí que el duu fins al mestre Chang: “Quan arribo davant el mestre, / no recordo què li volia dir”.  Ens sentin temptats de pensar que aquesta és la vertadera poesia del silenci, i que aquestes miniatures xineses esborren moltíssimes provatures repetitives d’un modern silenci poètic, sovint tan emfàtic i enfarfegat de metafísica.

Delicadesa, subtilesa, silenci. Endinsats per aquest camí de l’enumeració de qualitats, completarem el quartet: harmonia. Alguna cosa així com reconciliació amb l’univers. La poesia que es construeix amb tres traços de llunes, arbres i muntanyes només existeix com a constatació de la bellesa del món. També hi ha el dolor de la separació i de la pèrdua, però sempre en la forma d’una dolça melangia. I hi ha l’ebrietat, un altre dels motius recurrents, però és una ebrietat que és alhora de vi, de riu i de lluna. I una última qualitat, que es confon amb la de tota poesia: intensitat. Si la poesia vol dir capacitat de suggerir el màxim amb el mínim de recursos, d’extreure de cada mot tot el seu poder de suggestió, ens trobam davant de poesia amb un alt, molt alt, grau de puresa química.

Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica.

Pròleg i traducció de Manel Ollé.

Edició bilingüe.

Editorial Alpha.

Barcelona 2012.

173 pàgines.

23 euros.