miquel àngel llauger

(publicat al dBalears) 

Al fons del fons del nostre cervell hi tenim el paleoencèfal, altrament anomenat cervell reptilià. Us podeu imaginar de què s’encarrega: les funcions primàries, tot allò. Ens fa parents de les criatures més arrossegades: el paleoencèfal que tenien William Shakespeare o J.S.Bach no era gaire diferent del que tenen els dragons o les iguanes. Però només era un bocí del seu encèfal. Allò que fa especial el cervell d’algú que es retrata amb els ous d’un cérvol per capell és l’absència gairebé absoluta de qualsevol altra capa cerebral. Una persona així desconeix les funcions reguladores que poden exercir sobre el paleoncèfal les àrees del cervell que creen civilització i que són influïdes per la civilització. Tot, en algú que pateix d’hipertròfia del cervell reptilià, ho mou aquest grumoll primitiu que ja dirigia les passes del velociraptor: les seves apetències elementals, els seus moviments de caça, la seva pruïja per acréixer el poder, el seu tracte amb els congèneres, la seva política d’ordenació turística o les seves opinions en matèria lingüística.

Si no heu vist les dues imatges, estalviau-vos-les: habitaran els vostres malsons fins al final dels vostres dies. La història de les creacions artístiques de l’esperit humà podria ser descrita com l’afany de representar el bell i el sinistre. Les geografies infernals del Bosco i els deliris més negres de Goya són dues de les representacions canòniques d’allò que un famós personatge de Joseph Conrad en deia l’horror: El rostre petrificant de les Gorgones. Doncs bé: les dues fotografies en qüestió ho superen tot, com a representació del súmmum del súmmum del sinistre. Ja m’he referit a una de les dues instantànies: s’hi veu un home ebri de triomf, amb la cara ensangonada i la testa coronada per dues gònades masculines d’un exemplar adult d’alguna espècie de cèrvid. L’altra és encara pitjor: hi podem veure el mateix home, vestit amb americana i corbata, jurant el càrrec de Conseller de Turisme de les Illes Balears.

(publicat al dBalears d'avui)

El nostre govern estimat acaba de cometre un esborrany normatiu que diu que és una falta molt greu que el personal docent violi la imparcialitar, l’objectivitat i la neutralitat en l’exercici de les seves funcions. Després diu que les faltes molt greus poden ser sancionades amb penes com l’acomiadament o el trasllat a una illa diferent, no especifica si del Mediterrani o de l’Índic. Per què ho ha fet? Descartem el convenciment o la coherència ideològica com a mòbils del crim. En general, el PP en fa poc ús, d’aquests motius, però en aquest cas resulten particularment inaplicables: és el mateix partit que diu que l’educació serveix per espanyolitzar ovelles esgarriades, i el mateix partit que ha fet bandera de la llibertat de pares d’elegir el centres escolar que més els agradi segons allò que en diu el seu “ideari”, que vol dir el seu catecisme. Així doncs, el PP ha traït totes les seves professions de liberalisme i ha tornat a un clàssic de sempre: la mordassa. Per què?

Doncs per pur exercici del poder. Per ostentació d’autoritat. Per ganes d’intimidar. Perquè té un assessor que ha trobat aquella citació de Maquiavel que diu que el governant ha de ser temut i no estimat. Per fatxenderia de xèrif desafiat. Ja veieu que té un bon grapat de raons, però que es resumeixen en una, que podem formular, en la seva llengua preferida, amb un aquí mando yo. Naturalment, hi ha circumstàncies coadjuvants, que en aquest cas hem de tipificar com a agreujants del delicte: sentir al clatell l’alè de Carlos Delgado i del Sírculo Baleá deu posar nerviós a qualsevol.

El titular, al final, és que el Govern de les Illes Balears declara la guerra al col·lectiu de mestres i professors del país. El conseller ja pot omplir el twitter de reconeixements embafosos de la gran tasca del docent, però els seus actes van cap a l’altra punta del món. Els docents hem estat declarats sota sospita. Haurem de fer la nostra feina, que no és ni més ni menys que la d’intentar formar ciutadans condrets, amb el poder en contra, amb la lupa bel·ligerant del poder al damunt. També tornarem als clàssics: no ens callaran.

Esborrany d’Avantprojecte de llei reguladora

de la convivència escolar i de l’autoritat del professorat dels centres educatius de les Illes Balears

Art 151.1

“Serà falta molt greu que el professor

violi el manament de ser neutral,

i que ensenyi de forma parcial

i no sigui objectiu en la lliçó,

i que faci la seva funció

responent a un programa personal,

corporatiu, polític, sindical,

o d’alguna altra mena de sector”.

Llavors el conseller es va deixar anar

dins el ventre apelfat del seu sofà:

“M’ha quedat un article collonut!”.

I va dir, alçant la vista mamarratx

que és l’àngel tutelar del seu despatx:

“Passaran, oh Caudillo, per l’embut!”

 (publicat a L'Espira d'avui)

“Som hereus del foc”. Som “hereus d’aquells vells déus / que es lliuraven als vicis de la carn”. “Som hereus de la llum i de la fosca”. Som “hereus del fang primer”. Les quatre citacions pertanyen a quatre poemes diferents d’Aquest Cor, el darrer recull de poemes de Pere Joan Martorell. Encara podríem afegir-ne un grapat que tornen sobre aquesta idea que és al nucli del poemari: “Provinc d’aquella dansa inacabable…”, “Provenim del fang i del desig…”, “la memòria del llim…”. Fills del llim: Octavio Paz va encunyar aquesta denominació per referir-se a tots els poetes del Romanticisme ençà. En aquest llibre de Martorell, els fills del llim no són els poetes, o no són només els poetes: són tots els humans. Una de les qualitats destacables d’Aquest Cor és la de ser un llibre de versos que construeix, poema rere poema, una visió treballada i coherent de l’existència humana. Si l’haguéssim de sintetitzar i traduir a termes assagístics, ho podríem dir aixi: el comportament de l’home s’explica sempre per la seva condició d’hereu d’un passat ancestral d’irracionalitat, carnalitat i violència.

En aquest marc, cobren sentit els poemes sobre les manifestacions més transparents d’aquesta herència atàvica, com són la guerra, expressió per excel·lència de la violència immemorial, o les festes populars com el Carnaval o Sant Antoni, carregades de paganisme i foc antic. Però també la crueltat de l’infant que mutila insectes o costums socials com el de la visita al nadó són presentats amb aquesta visió antropològica de rerefons: som hereus d’una genealogia de brutalitat. Hi ha un grapat de motius que, amb la seva recurrència, van afaiçonant l’univers del poemari. Un és el de la religiositat primitiva i pagana: els ídols, les cerimònies fosques, els oracles, els sacrificis de l’home prehistòric, els faunes… Un altre és el de la blasfèmia, la profanació, el sacrilegi, l’heretgia: l’element dionisíac s’afirma, com en la formulació clàssica de Nietzsche, en contraposició a l’element apol·lini.

L’amor i la mort també hi són, tal com pertoca en un llibre que vol oferir una imatge de l’existència humana. L’amor, o el desig, és un impuls ancestral que es manifesta en deliri i que voreja el territori de la violència, o s’hi endinsa: “Record també l’aroma del teu cos / impur entre flors seques, el deliri / de la sang convertida en font d’esperma”. I la mort és el buit que hi ha al final: silenci, oblit, cendra, aniquilació. El poeta sap “que tot tendeix al buit més abismal: / cendra pura que torna i que retorna”. La visió de l’home es completa amb la visió de la poesia, que es presenta sobretot al poema titulat, ben programàticament, “Poètica”, i que parla de la poesia com a via de coneixement i d’accés al desconegut.

Potser el que he escrit fins ara porti el lector a creure que ens trobam davant d’un llibre de poesia d’idees, d’una figuració poètica de tipus conceptual. Seria una idea errònia. A Aquest cor, la visió de l’home es desprèn d’un conjunt de poemes que de vegades adopten un aire diguem-ne filosòfic o oracional, gairebé profètic, (com “Consells del foll” o “Creences”, dos dels millors del recull), però que sovint tenen un bastiment descriptiu (un paisatge rural de Mallorca, una necròpolis púnica, un escenari urbà d’Europa) o narratiu (una colla de joves que profana un cementeri, un episodi d’una guerra). Hi ha, al mateix temps, una llengua literària i un to ben constans i ben personals, i ben adequats a l’expressió d’aquesta manera de veure l’existència. Els versos de Pere Joan Martorell parteixen d’un fonament representatiu (un pretext identificable per al lector, un desenvolupament temàtic coherent) i es vesteixen amb la força expressiva d’un recurs constant a la imatge, sovint d’arrel irracional. Combinen el vers lliure amb la solemnitat d’un decasíl·lab ben escandit, molt present en aquest recull. I adopten un to per al qual no se m’acut un adjectiu millor que el de vitalista: un vitalisme, això sí, de tons foscos.

Acabaré amb una nota de vida literària. Aquest Cor va obtenir el darrer premi Mallorca. El darrer, vull dir, abans que la presidenta del Consell decidís que condemnava el guardó a la insignificança. Enguany ni s’ha convocat. És un consol que, com a mínim, un premi que havia nascut amb ambició s’acomiadi amb un recull de versos com aquest.

Pere Joan MARTORELL

Aquest Cor

Premi Mallorca 2011

Edicions Proa

Barcelona 2012

(publicat al dBalears d'avui)

Els diners, ho deia Anselm Turmeda, “savi fan tornar l’hom orat”. La denúncia de la mercantilització del saber ve de més enrere: a l’Atenes clàssica, el virtuosíssim Sòcrates ja dejectava els sofistes perquè cometien el sacrilegi d’ensenyar a canvi d’una retribució. La novetat dels nostres dies és la mercantilització dels embulls que fan els alumnes per aprovar. Fer trampes ja no és gratis. La xuleta artesanal dels nostres temps, sovint tan treballada, sembla que passa a la història. Aquí en teniu dues mostres.

La primera és la plana web Nohagasnada, comentada als nostres digitals Bloko i El Periscopi, que permet als alumnes comprar a un altre internauta l’elaboració d’un treball que han d’entregar i que no saben o no volen fer. Compra i venda de feines acadèmiques. El problema, com comenta Jaume Sureda, és que Nohagasnada l’han creada dos estudiants d’administració d’empreses, que han estat ben valorats per la web: és una iniciativa empresarial ben plantejada i amb perspectives de rendibilitat. La segona mostra ens la dóna el rellotge-xuleta. Teclejau al google i en coneixereu les prestacions: capacitat d’emmagatzemar gran quantitat de documents en formats diversos, pantalla sense reflexos ni brillantors i botó d’emergència per quan s’acosta el professor. Devers setanta euros. No fa gaire em contaven la història d’un alumne d’universitat que havia suspès i que es queixava davant la professora de la seva inferioritat de condicions respecte dels que es podien permetre el gadget: no al·legava la seva major rectitud sinó el seu desavantatge econòmic.

La saviesa es compra i es ven, explica el topos literari de la crítica al poder dels diners: el Nohagasnada i el rellotge-xuleta són una manifestació nova d’una lògica vella. Potser fomenten l’engany, però és probable que l’alumne que sàpiga aprovar recorrent-hi també sabrà espavilar-se al competitiu món dels negocis per al qual, en definitiva, volen preparar-nos l’escola i la universitat d’avui. El ja esmentat Sòcrates es dedicava a ensenyar sense més intrumental pedagògic ni més criteri d’avaluació que el diàleg, un sistema davant el qual aquests dos negociets prosperarien ben poc. Però les humanitats, ja se sap, presenten cotització a la baixa.