miquel àngel llauger

(article publicat a L'altra mirada)

“Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política.” La citació és de la Constitució Espanyola, i se situa ni més ni menys que a l’article 6, al Títol Preliminar. M’interessa la frase, al marge quin sigui el sentiment d’adhesió que ens inspira el text, perquè és il·lustrativa del paper principal que correspon als partits polítics en els ordres democràtics. Són un instrument per vehicular la voluntat popular, una eina necessària per fer realitat allò de l’article 1: la sobirania resideix al poble. Va bé recordar-ho, en aquests temps de descrèdit de la política i, de manera especial, dels partits. Sense partits, amb totes les seves imperfeccions, no hi ha democràcia tal com l’entenem.

Des d’aquesta perspectiva, una història dels partits polítics és una història de la formació i la manifestació de la voluntat popular, i un diccionari dels partits polítics és un diccionari de les energies que els homes i les dones d’un país han esmerçat a vehicular la sobirania popular. A casa nostra s’acaba de publicar el Diccionari de partits polítics de les Illes Balears (1900-2008), un ambiciós vademècum que és tot un testimoni de com milers de mallorquins, menorquins, eivissincs i formenterencs han lliurat una bona part de la seva vida als afers públics. També és un testimoni de la lluita pel poder, naturament: els partits polítics són una cosa i l’altra.

El Diccionari s’ha fet sota la direcció dels professors de la UIB Antoni Marimon i Sebastià Serra, i és el fruit del treball d’una cinquantena d’historiadors i investigadors en camps afins. L’ha publicat Lleonard Muntaner, i ha comptat amb el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics. El títol (“diccionari”) en determina el format: una relació alfabètica de partits polítics, o, més ben dit, de formacions polítiques, perquè també inclou agrupacions polítiques no formalitzades legalment i aliances i coalicions. Hi ha els partits d’àmbit balear, d’àmbit insular, d’àmbit municipal (un dels interessos del llibre és que deixa constància de la quantitat ingent de formacions polítiques locals) i les seccions balears de partits d’un àmbit superior. Tot plegat, unes 400 pàgines de diccionari.

El caracteritzaria amb tres pinzellades: eficàcia informativa, esforç investigador ingent i rigor. L’entrada corresponent a cada partit és més o menys extensa en funció de la rellevància de la formació: des de les 30 planes dedicades al PSIB-PSOE a les sis ratlles d’algun grup local. En aquest espai, se’ns detallen la trajectòria del partit, la seva ideologia, els seus dirigents principals, les seves publicacions i els seus resultats en diferents comicis. Aquest darrer aspecte és important: amb el Diccionari també tenim un exhaustiu recull de resultats electorals a les Illes Balears durant el s.XX i el primer tram del s.XXI. Les fonts (cal remarcar que se’n dóna compte a cada entrada) van des de l’hemeroteca a les webs, passant  pels arxius administratius i les entrevistes a molts dels protagonistes. Un bon epíleg d’imatges completa l’atractiu del volum.

Acabaré amb un “Llàstima!”, que en cap cas no pot ser un retret: el tram temporal de referència de l’estudi (1900-2008) fa que IniciativaVerds no hi sigui. Confiem que hi haurà actualitzacions o ampliacions que ens facin lloc.

Antoni MARIMON i Sebastià SERRA (directors): Diccionari de partits polítics de les Illes Balears (1900-2008)

Lleonard Muntaner. Palma 2012.

(publicat al dBalears) 

No sé si coneixeu Xenòfanes de Colofó. Als manuals de filosofia, el trobareu al capítol de presocràtics, amb menys planes que Hercàclit o Parmènides però amb alguns apunts d’interès indubtable. Com si fos l’il·lustrat de la colla, va criticar les velles històries protagonitzades per divinitats que roben, enganyen i cometen adulteri, i se’n va riure del costum de donar forma humana als déus: si els cavalls o els bous tinguessin déus, també els pintarien com a bous o cavalls, va escriure.

Doncs bé, res de més adequat per a aquests dies que recordar la diatriba de Xenòfanes contra la glorificació desmesurada que la ciutat professa als atletes triomfadors. Quan algú triomfa en les curses o en el combat, ens diu el savi de Colofó, es fa mereixedor de tots els honors i de viure a càrrec del comú, i no diguem si venç amb el carro…  Tot plegat, una insensatesa: “Car / pel fet que entre el poble hi hagi un brau boxador, / o un lluitador, o un campió a les cinc proves, / o un corredor excel·lent –i aquesta és la més preuada / de les conteses de vigor on els homes s’enfronten-, / no pas per això la ciutat serà més ben governada. / D’aquestes coses la ciutat en treu un goig migrat, / si un atleta, a les ribes de Pisa, obté una victòria: / els graners de la ciutat, això, no els emplena pas.” (Dec la informació i la versió al monumental Saviesa grega arcaica, a cura de Jaume Pòrtulas i Sergi Grau, Adesiara).

Diumenge vespre, els tuitaires més enginyosos i crítics, quan sentien coets o tocs de clàxon es demanaven si de sobte s’havia vist el llum de sortida del túnel de la crisi, i quan veien les cares d’alegria de Rajoy i de Felipe de Borbón es demanaven si l’incendi de València ja s’havia extingit. Ja ho saben: poden adoptar un filòsof nascut a Àsia Menor a vint-i-sis segles com a sant patró. Fixau-vos-hi bé, però: Xenòfanes carregava contra el desbarat de fer dels atletes els grans herois de la ciutat, sense consideracions de si eren o no els nostres, de si ens representaven o no. Els que se’n foten dels llorers d’avui per emocionar-se amb els d’ahir o despús-ahir no són de l’escola de Xenòfanes.

(publicat a L'Espira, 1/7/12)

Saviesa grega arcaica és un impressionant aplec dels fragments dels pensadors grecs més antics, que hem d’agrair a la saviesa catalana contemporània de Jaume Pòrtulas i Sergi Grau. Per situar el lector, és com un d’aquells reculls de “fragments i testimonis dels presocràtics”, però amb diferències molt importants, la primera de les quals és el marc temporal de referència, que els editors situen bàsicament entre el s.VII i el primer terç del s.V  abans de Crist: és a dir, queden fora figures tan fascinants com Empèdocles o Anaxàgores. Fins i tot amb aquesta restricció, el volum s’acosta al milenar de planes, que recullen o reconstrueixen els bocins dispersos que ens han arribat d’aquests savis arcais, juntament amb les principals citacions o comentaris que en fan els autors de l’Antiguitat. La combinació de fragmentarietat i prolixitat no deixa de tenir riscos: quatre o cinc planes de variants i comentaris sobre una línia incerta de Tales de Milet (posem per cas) poden semblar una costa mala de pujar per al lector comú.

Però Saviesa grega arcaica no és un llibre per a l’especialista. O no només. Perquè està ple, pleníssim, de sorpreses per al lector amb paciència i amb curiositat per la cultura grega antiga. Destaquem primer que, de l’imponent recull, se’n desprèn perfectament la idea de conjunt que Pòrtulas i Grau anuncien al pròleg, i que és bàsicament el qüestionament de les ratlles divisòries que els manuals convencionals col·loquen entre filosofia i poesia, o, per anar a la formulació clàssica, entre Mite i Logos. També en això el llibre s’allunya dels reculls sobre presocràtics. Ho podem il·lustrar tornant a Tales: tal com ja va notar Aristòtil, la seva afirmació segons la qual tot prové de l’aigua és ben propera al saber homèric que feia d’Oceà el pare i origen de tot. O agafem un Parmènides que a COU estudiàvem com una mena de protoracionalista: les seves afirmacons sobre l’ésser es troben inserides en un poema proper al gènere del “descens als inferns” i de ressonàncies òrfiques.

Feu l’esforç de llegir-lo, i hi trobareu saviesa vertadera. Llegiu-vos les llistes de màximes que condensen la saviesa dels llegendaris Set Savis, i us estalviareu tot el temps i els doblers que ara dedicau als llibres d’autoajuda. O buscau Xenòfanes, l’il·lustrat del grup, que ironitzava sobre la forma i els vicis humans que les antigues llegendes atribuïen als déus i, en una nota que ens resulta d’absoluta actualitat, carregava contra els honors excessius i absurds que la societat dispensa als seus millors atletes. Capbussau-vos en Heràclit, el savi a qui el volum dedica més planes, l’autor dels fragments més suggerents i més enigmàtics de tota la literatura presocràtica. O descobriu els perfils originals, en el sentit que provenen de les referències més antigues, de dues figures que probablement tenen molt més de llegenda que d’història i que segur que tenen més de poesia que de filosofia: Orfeu i Museu.

El volum és una font de deliciós gossip erudit.  Coneixem el fascinant Epamènides de Creta, que va tenir un perllongat somni de 57 anys,  que s’alimentava d’un preparat de malva i asfòdel, sense fer mai excrements, i que va viure 157 anys. I llegim l’extravagant versió de la mort d’Homer deguda al pseudo-Plutarc. Homer, en aquest relat, arriba a l’illa d’Ios i troba uns pescadors, que no havien pescat res i que s’havien dedicat a espollar-se. Quan Homer s’interessa per la seva pesca, responen: “Tot el que hem pescat ho hem deixat; portem el que no hem pogut pescar”. El gran bard, incapaç de desxifrar la frase, mor del disgust.

Pòrtulas i Grau ens ofereixen tot això amb rigor exemplar: amb un elaborat sistema de referències a les fonts utilitzades per als fragments; amb una ordenació que respon al principi de la claredat en la presentació de la informació; amb traduccions noves, per descomptat; amb inclusió de l’original grec en els cas dels fragments més significatius, i amb una nota biogràfica, en forma d’epíleg, dels autors de les citacions i comentaris que s’inclouen al volum. Comprau-lo, per llegir-lo una plana darrere l’altra, o per anar espigolant. A la platja, per exemple, com una celebració de la mediterraneïtat.

Jaume PÒRTULAS i Sergi GRAU (editors). Saviesa grega arcaica.

Adesiara. Barcelona 2011.

929 pàgines

36 €

(publicat a Núvol, 18/6/12) 

Durant els darrers mesos he vist més de dues cares de sorpresa incrèdula davant la notícia: es publica una versió catalana de Spoon River Anthology. Les cares pertanyien, naturalment, a bons degustadors de versos, perquè el llibre d’Edgar Lee Masters és poc conegut a casa nostra. Hi ha un grapat de poemes traduïts per Agustí Bartra per a antologies, algunes produccions escèniques recents basades en una selecció dels epitafis i un preciós poema de Pere Rovira, “Blues de la Rosie Roberts”, que en recrea un dels personatges. I poca cosa més. Però deixem-ho dit: Spoon River Anthology (1915) és un dels grans clàssics de la poesia nord-americana i, per tant, de la poesia en llengua anglesa.

Dels epitafis, he escrit. Així anomenava Edgar Lee Masters les 243 peces que constitueixen el gruix el llibre. L’Antologia de Spoon River, per cert, no és una antologia: el títol vol ser una referència a l’Antologia palatina, que li va proporcionar un model a l’autor. Els poemes són epitafis perquè en cada un parla un difunt. Són monòlegs dramàtics, per fer servir la denominació correcta per al professor de literatura, amb la peculiaritat que cada narrador poemàtic és un dels morts que reposen per sempre a Spoon River.

L’Antologia de Spoon River és això: un cor de veus que ens parlen des del cementeri. Més de dos-cents finats ens ofereixen, des de la tomba, una síntesi poètica del que ha estat la seva existència: una síntesi de vegades frustrada, de vegades enriolada, i d’altres vegades paradoxal, exemplar, amarga, venjativa o il·luminadora. Els morts que passen comptes amb la seva vida: aquest és el recurs a partir del qual Lee Masters traça el seu gran fresc de la vida en aquesta localitat imaginària que reconstrueix els pobles d’Illinois on Masters va néixer i créixer. Un llibre de poesia que té molt de novel·la coral i que té també una indubtable qualitat dramàtica.

I sí, era una traducció que ens faltava. Crec que ho havien pensat algunes persones, però va ser el poeta olotí Jaume Bosquet qui s’hi va posar. Enlluernat pels pocs poemes que Bartra havia traduït, va aconseguir l’original i va anar fent, més per devoció al text que per altra cosa, un poema darrere l’altre. Jo vaig tenir el privilegi d’incorporar-me al projecte quan en Jaume ja havia fet que els inquilins del cementeri començassin a expressar-se en català. Fa prop de quatre anys, d’això. En tot aquest temps no ens hem vist (ell a Olot, jo a Palma) però hem intercanviat centenars de correus electrònics amb adjunts plens de comentaris de revisió i amb propostes i contrapropostes per a un vers o un altre.

No recorreré a Frost per fer cap disquisició sobre si la poesia és traduïble, però recordaré que Gil de Biedma parlava de poetes que són més traduïbles i de poetes que no ho són tant. Probablement aquests poemes no són especialment refractaris a la traducció: el vers lliure i la narrativitat dels epitafis fan que no siguin d’aquella mena de poesia l’essència de la qual es perd en la traducció. Però traduir versos és sempre traduir versos, i l’esforç perquè els morts expliquin la seva vida en català amb la contundència amb què l’expliquen en anglès ha estat important. És diferent el cas de les dues peces darreres, “L’Spooníada” i “Epíleg”, que fan ús d’una mètrica regular i unes rimes que hem volgut traslladar a mètrica regular i rimes catalanes. Tant de bo que l’hàgim encertada, en tot plegat.

Feta la traducció, faltava un detall: un editor valent. La cosa no pintava fàcil, com us podeu imaginar, però el vàrem trobar. Roger Costa-Pau ha estat l’editor que ha gosat portar a les llibreries les gairebé 600 planes de l’edició bilingüe. En Roger ha estat un editor valent, generós i entusiasta. L’Antologia de Spoon River en què els morts parlen en català inaugura, juntament amb un recull de versos d’Antoni Clapés, la nova etapa de Llibres del Segle. El disseny i la factura són una meravella. Ja el trobareu a les llibreries.