miquel àngel llauger

Ahir va ser nit de Transglosadors, reunió de glosadors i rapers a La Farinera del Clot, a Barcelona. Conjuntament amb la festa presencial, hi va haver certamen telemàtic de garrotweets, que, per entendre’ns, són gloses piulades que, amb aquest hashtag (#garrotweets) s’envien al Twitter.  Els organitzadors anaven proposant temes sobre els quals els internautes anaven fent les seves quartetes heptasil·làbiques. Aquí teniu la meva participació.

El primer tema proposat era la derrota de Carme Chacón:

Inoblidable ministra,

no creguis que el món s'acaba

perquè ha guanyat el sinistre

sofista d'en Rubalcaba

No t'han volgut al despatx

més important de Ferraz;

jo els diria sense empatx:

- Au, adéu, dejadme en paz!

El segon era Francisco Camps, “l’home del mil vestits”.

Sabem des dels temps antics

que van junts els mamarratxos,

per això són tan amics

en Paco Camps i el Mostatxos.

- Senyor Camps, aquí teniu

un vestit d'alta costura;

com sempre, en Corretja diu

que li enviï la factura.

La tercera prova, glosar sobre els desvaris toponímics del PP.

També escriurem Cihutadella

amb una hac intercalada:

és grafia molt més bella

i sona més historiada.

Amb la nostra dignitat

i amb la toponímia es torca

qui diu que aquesta ciutat

es diu Palma de Mallorca.

Després ens demanaven un garrotweet “porn”.

Ai Déu meu, m'han demanat

un garrotweet pornogràfic,

si jo sóc home casat

i de tarannà seràfic!

La darrera prova era proposar temes per als glosadors que eren sobre l’escenari.

Hi ha un tema molt evident

per als èmuls de Petrarca

que comenten el present:

és el gendre del monarca.

I ja, al final, un garrotweet de resposta a l’anunci fet per l’organitzagors segons el qual s’estava glosant sobre filosofia!

¿D'aquell món lluent i clar

de la Veritat eterna

que no podem albirar

vivint dins de la caverna?

(publicat al dBalears) 

Fa estona que se sap que els polítics tenen un assessor àulic que els recorda que és millor ser temut que ser estimat. L’assessor revesteix tan solemne frase amb l’autoritat d’un tal Maquiavel, a qui no ha llegit. Les darreres tendències en matèria de consells àulics, però, deuen proposar l’ideal del fanfarró, aquell que es guanya les simpaties del públic pels mateixos mecanismes de psicologia gregària que fa que la colla de primats veneri el mascle alfa. És el model Putin, o Berlusconi, si és que no voleu anar a cercar per València. El polític torero.

Aquest és el mirall en què es mira un Bauzà que està convençut que les escridassades dels quatre arreplegats de sempre li fan guanyar punts a ulls de l’afició. A l’hora d’anar a fer un consell de govern a Felanitx, els dubtes inicials varen ser una petita feblesa: en realitat la previsió de manifestacions li feia venir més ganes de ser-hi. L’adhesió que el president cerca és la del madridista que se’n va al Bernabeu amb aquella pancarta que diu “Mourinho, tu dedo nos señala el camino”. I si Bauzá és un Mourinho, necessita un Pepe: els mourinhos només assoleixen la plena realització si tenen un pepe. Pepe María Rodríguez, en aquest cas, capaç de trepitjar cada metre quadrat de Sa Pobla o de Felanitx amb unes llustroses sabates de guàrdia civil.

Qui ha fet un paper una mica trist ha estat el conseller d’Educació, que va creure necessari advertir a l’institut del poble de la necessitat que s’extremàs el zel en el control de l’assistència. Als instituts, però, es passa llista cada hora, s’introdueixen les faltes (distingint entre justificades o no) en un programa informàtic centralitzat i s’informa minuciosament a les famílies. Tot això ho sap, el senyor Bosch, però també va voler jugar a policia. El cas és que a l’institut de Felanitx, divendres passat, varen fer el que fan cada dia: varen seguir treballant per formar ciutadans documentats i condrets. I això segur que és una mala notícia per als polítics toreros.

Un desig? Arribar als setanta amb la companyia de molts de versos, propis però sobretot d'altri, i sense oblidar que som poca cosa, però que els plaers ajuden molt a tirar endavant.  

Com Narcís Comadira.

Molts d'anys!

I un regal comadirià per als degustadors de poesia: 

http://vimeo.com/33746719

Comèdia

Llegit als Premis Ciutat de Palma alternatius, 20/1/12

Si em fos donat ser el Dante d’avui dia,

en el cercle més tètric de l’Infern

hi posaria el tal Mateu Isern,

culpable de pecat de simonia.

Si jo fos l’Alighieri d’aquest temps

na Salom pagaria pels seus actes

entre salines d’aigües putrefactes

i fumerols que fan pudor de fems

Si em vengués inspirada l’escriguera,

encendria amb els versos un gran foc

perquè en Bauzá cremàs a poc a poc

sense un bomber que li donàs manguera.

I ompliria el graons del Purgatori

de tots els mallorquins que varen fer

aquest pecat mortal, votar el PP,

responsables també d’aquest desori.

I en el cap curucull del Paradís

hi seríeu vosaltres, a la glòria

i defensar la llengua i el país.

(publicat al dBalears)

Una vida és una successió llarga i desballestada d’esdeveniments, que al capdavall pot veure’s reflectida en el mirall d’un relat més o menys breu. Una biografia té milers de ramificacions, però també té uns grans traços que la delimiten. Tothom hauria de saber  que la seva peripècia, excepte per a un redol molt proper i molt reduït, al final no es distingeix del resum de quatre minuts que un amic li conta un altre per explicar qui és aquest o qui és aquell altre. Un delinqüent deu ser molt més que un delinqüent, però és essencialment un delinqüent. Ho és per al cercle modest o immens dels que el varen saber de la seva existència i ho és en la memòria efímera o prolongada que un dia deixa.

Jaume Matas i Antonio Alemany són, ara mateix, imputats, o presumptes, o suposats. En el cas que els caigui una sentència de condemna (una sentència ferma, si voleu ser minuciosament garantistes) s’ajustaran del tot a la definició que el diccionari dóna de “delinqüent”: “persona que delinqueix, que participa en un delicte”. Aquell relat que deia que finalment sintetitza els dies d’una vida serà, per a cada un d’ells, la història d’un delinqüent. I el pintoresc episodi de les trapelleries que varen cometre junts, un conte de dos delinqüents. I no penseu en l’estampa romàntica de Butch Cassidy i Sundance Kid: una astracanada d’Andrés Pajares y Fernando Esteso ens donaria el registre apropiat, molt més que els nobles Newman i Redford.

Em podeu dir il·lús, però jo, en això, hi trobaria una reconfortant justícia poètica. Una justícia poètica que se situa més enllà o més ençà de la circumstància concreta de si efectivament els fan tornar doblers o si han de passar alguns anys a l’ombra. Ells se’n foten, d’això que expliques, diran alguns. Jo no n’estaria tan segur: qui s’ha volgut escriure una biografia d’estadista que deixa empremta en forma de palaus operístics, o qui s’ha proclamat icona de la dreta liberal, no pot conformar-se mai amb la vulgar història d’un delinqüent.