miquel àngel llauger

Quan va tornar del seu periple helvètic,

            una mica antiestètic,

en Bauzá ja sabia el tractament

            per a l’ensenyament:

que els nins no mengin altre companatge

            que fondue de formatge

i que marquin el temps, a l’institut,

            rellotges de cucut.

Com va dir en Bosch en frase memorable,

            un viatge impagable!

(publicat al dBalears d'avui) 

Construir un hotel de luxe a la platja des Trenc no és tan fàcil: la normativa urbanística és un impressionant garbuix que s’interposa en el camí de la prosperitat. Posau-vos en la pell del promotor i us sentireu com un presoner de Piranesi o com una criatura de Kafka davant el seu fantasmagòric procés. Subjecció a les lleis i els plans, compliment dels terminis, procediments de participació ciutadana: un laberint. Però el govern Bauzá i el seu subnegociat del Consell no estalvien diligència ni imaginació, i, en el cas de l’hotel des Trenc, han tengut la genial idea de modificar el Pla Territorial de Mallorca per la via abreujada de la subsanació d’errades. Resulta que allà on el Pla parlava de 2 hectàrees, hi havia una equivocació tipogràfica que impedia que hi figurassin les 21 necessàries per a l’hotel de 1.200 places que Mallorca necessita amb urgència. Ja passa, això: vistes en perspectiva, hi ha moltes coses de les nostres vides que ara ens agradaria poder subsanar amb un mecanisme fàcil de correcció d’errades: segons els casos, des de l’elecció de la carrera fins a la tria de la persona amb la qual portar al món una niuada. Bauzá ho fa possible.

El procediment és fabulós, i no és descartable que el govern Bauzá, ara que l’ha descobert, l’apliqui a altres àrees de la seva política. El tràmit ultra-exprés de correcció d’errades és especialment útil quan es tracta de xifres: fer-se una caseta en sòl rústic seria molt més fàcil (i per tant sortiríem de la crisi molt més ràpid) si de cop ens adonàssim que una equivocació recurrent sempre ens feia afegir un zero quan anotàvem les hectàrees necessàries. Ara el llevam, i llestos. Qui no hagi posat un zero de més escrivint un número que tiri la primera pedra. O que es faci el primer xalet.

També podria ser un camí extraordinàriament profitós per allunyar definitivament la política lingüística del fonamentalisme dels dels llaços i les xeremies. En definitiva, les paraules “castellà” i “català” només tenen tres lletres diferents i és del tot comprensible que això doni lloc a errors. Aviat podrem corregir una errada tipogràfica de l’Estatut, i tenir un article 4 que digui: “La llengua castellana, pròpia de les Illes Balears, té, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”, una disposició en què l’aparició reiterada de la llengua castellana té un imprescindible caràcter clarificador. Les lleis han de ser inequívoques: si no, hem d’anar després corregint les errades.

(publicat al dBalears)

Avui m’he aixecat mig fabulista, i em ve més de gust el territori de la ficció que el de l’article d’opinió. Em faria ganes fer de Pere Calders, o de Raymond Carver, o de Txèkhov, i contar un conte d’aquells tan ben contats. De fet, la meva imaginació ha creat una protagonista, i l’ha ubicada al temps i a l’espai. Li he triat el nom de Clara: una dona de quaranta-pocs, llicenciada en dret, funcionària autonòmica, excel·lent professional. L’acció transcorre a Palma, la primera setmana d’abril de l’any 2012.

Clara té un lloc de responsabilitat: cap de secció, o cap de servei. A mig matí, la criden perquè passi pel despatx d’un superior, que li comunica que saben que va assistir a una manifestació a favor del català i a una altra en contra de la reforma laboral. “Sabem de quin peu calces, ja ho veus”. Potser l’expressió sona poc genuïna, però ells no parlen gaire genuí. El superior també li explica que tenen molta de gent que voldria ocupar el seu lloc, gent perfectament capacitada i potser més lleial. Sóc mal narrador, i només he sabut concebre aquesta escena. De moment, no sé què succeiria a continuació: ni com reaccionaria Clara, ni si les amenaces poc dissimulades es traduirien en esdeveniments ulteriors. Això sí: crec que Clara continuaria essent una excel·lent professional, i que continuaria anant a les manifestacions que trobàs.

No crec que escrigui el relat. ¿Us imaginau la quantitat de personatges sinistres que hauria de perfilar? No només hi ha el superior que adverteix des de la seva taula de despatx. Perquè la cosa fos versemblant necessitaria, com a mínim, un informador que es dedicàs a anar a les manifestacions amb una llibreteta a les mans, i un superior del superior d’on provingués la consigna de posar els informadors en circulació. Com a quadre de la misèria i la mediocritat de l’espècie humana, ja veieu que la cosa té possibilitats, però em fa peresa posar-m’hi. A més, i perdonau-me que acabi amb un tòpic, la realitat supera sempre la ficció.

 Enllaçats

Ja veieu que cantar pel català,

com fan a l’institut de Marratxí,

és falta que no poden consentir

perquè és, explica en Bosch, adoctrinar.

En canvi, si a un col·legi concertat

expliquen, per exemple, que l’amor

entre senyor i senyor no té perdó,

això és ensenyament en llibertat!

Tornant a la cançó de l’institut,

diuen que consideren aberrant

que s’hi senti un vocable malsonant:

com si amb tots els desastres que han fotut

no fos imprescindible proclamar

que els tenim plens, d’atacs al català!

(publicat al dBalears)

Decretat un incendi a la Comuna de Bunyola, deia un titular electrònic d’ib3 que aquest article s’esforçarà a immortalitzar. Errare humanum est, però un mitjà de comunicació ha de disposar dels mecanismes necessaris perquè les humaníssimes badades no esdevinguin pífies corporatives. De manera que ens aplicarem a l’exegesi del lapsus, que és una disciplina respectada d’ençà que Freud va mostrar que les equivocacions revelen moltes més coses no que els encerts. I veurem que el titular resulta extraordinàriament profitós, encara que l’anàlisi no s’endinsi per les boires de la psicoanàlisi. ¿Què mostra, doncs, aquest incendi decretat?

Primer, i òbviament, menyspreu per la llengua, que és una de les senyes d’identitat del govern Bauzá i de tot allò que en penja, com és ara aquesta ib3 que volen que sigui el full dominical del PP. Menyspreu pel català però també per la llengua en general: la pardalada hauria estat igual de grossa en les altres llengües romàniques. Retallam correctors i lingüistes als mitjans públics perquè menyspream la civilització. Ja se sap: es comença per deixar un accent i s’acaba envaint Polònia.

Segon, el titular és tota una declaració de quin és el verb al qual el nostre govern té més acostumats els redactors: decretar. El decret-llei, sobretot, que era aquella figura que el legislador va preveure per a casos d’evident urgència, ha esdevingut la manera ordinària que tenen de fer acció de govern. Ordinària en el sentit d’habitual i en el sentit de grollera.

I tercer, l’incendi decretat és una metàfora perfecta del que pretén fer aquest govern amb el territori. Ho farà, això sí, afegint-hi l’adjectiu més mentider del seu vocabulari: sostenible. El nostre govern, quan veu el mapa del país, hi veu oportunitats per a la urbanització, el complex turístic i el camp de golf. L’interès autonòmic és la drecera legal, i l’expectativa de llocs de feina el gran reclam publicitari. Quin un, en Company! O quin hun: com Àtila, aconsegueix que l’herba no torni a créixer per allà on ha passat. Arrasen: com un incendi.