miquel àngel llauger

 (publicat al dBalears, amb motiu de l'homenatge de l'AELC a Miquel Àngel Riera)

 “T’estim però me’n fot”:  als darrers anys de la dècada dels 50 devia ser difícil posar en sis síl·labes una càrrega revulsiva tan contundent. Són les primeres paraules del primer poema del primer llibre de versos de Miquel Àngel Riera, la porta d’entrada a una de les trajectòries més fascinants de la poesia catalana del s.XX. Miquel Àngel Riera ha estat un autor llegit, estudiat i valorat, però és difícil treure’s de sobre la impressió que la seva poesia ha quedat una mica eclipsada: en part, amagada entre els poetes de la generació del 50 i els poetes més joves que varen obrir camins més experimentals, i en part a l’ombra de la seva pròpia narrativa. Alguns, però, sentim una devoció irremeiable pels seus versos.

La crítica literària contemporània ens ha ensenyat que només interessa el text, més enllà o més ençà de la persona que hi ha al darrere, però no ha aconseguit que no ens commogui la literatura que se’ns presenta intensament amarada d’humanitat. Com la poesia de Miquel Àngel Riera, el poeta que ens va recordar que “la calentor del món és la que hi posa l’home”, i que va posar el seu ofici de poeta sota un designi singular: “escriuré l’evangeli de l’home segons l’home”. Aquest és el nucli de la seva poesia: la criatura humana assedegada d’una bellesa humana que es manifesta plenament en la carnalitat. Aquí teniu una de les declaracions d’amor més belles que s’han escrit en català: “T’estim perquè existeixes”. I aquí un altre cant a la criatura humana, necessàriament impura, adorable precisament en la seva impuresa: “Benaventurats els impurs, perquè ells són els homes”.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha tingut l’encert de voler recordar Miquel Àngel Riera, el poeta especialment, amb motiu de la vintinovena edició dels Premis Cavall Verd. Dissabte de la setmana vinent, a Manacor, i unes hores abans de sopar de lliurament dels guardons, un grapat d’amants dels seus versos en parlaran una estona, i un altre grapat en llegiran (en llegirem) alguns dels que més ens agraden. 

(publicat al dBalears)

El batle de Palma ens proposa una ordenança de regulació de la via pública segons la qual està prohibit “obstaculitzar la via pública amb materials, jocs, aglomeracions o activitats”, una interdicció davant la qual han botat tots els lectors de Francesco Tonucci i Gianni Rodari: ¿vol dir que els infants no podran jugar al carrer? La crítica, naturalment, es basa en els malentesos, sofismes i prejudicis característics dels progressistes, i en aquesta tòpica enyorança rousseauniana de quan els infants podien ocupar el carrer amb els seus jocs. Una lectura detinguda del text, però, revela la sensibilitat exquisita cap a la infantesa amb què està feta la proposta.

Primer de tot: què agrada als nins d’avui? ¿Jugar al terra amb taps de botella o amb bolletes de vidre? ¿Anar botant amb un sol peu sobre una mena de tauler pintat amb guix sobre l’asfalt? No: els infants del s. XXI, quan encara no tenen dos anys, veuen passar un cotxe i fan: brrrrmmmm, brrrmmm. Adoren els cotxes. Uns ordenança a favor de l’entronització de l’automòbil com a rei de la ciutat és el millor regal per als futurs conductors.

I després dels cotxes, què és el que més agrada als infants? Sí, ho heu endevinat: les llepolies, els refrescos i els gelats. Per això mateix, ells també haurien aprovat, en un d’aquells Consells d’Infants de la Ciutat que preconitzen els neohippies, que no hi hagués bulevards històrics lliures de la proliferació de taules de bar, totes amb els seus cartellets perquè els nins puguin plantejar les seves democràtiques reivindicacions d’alimentació saludable.

Finalment: els nins tenen els seus espais per jugar, als parcs infantils, i ja es preocuparà l’ajuntament de posar-hi totes les reixes i tots els policies necessaris perquè ells puguin pujar i baixar feliços pels tobogans. Amb la nova ordenança, a més, queden més protegits dels indesitjables que se’ls puguin acostar intencions dubtoses: dels homes dels caramels, dels exhibicionistes, i, sobretot, dels perversors de menors van pel carrer dedicats a activitats com la recollida de firmes, una influència manifestament nociva per a una infantesa que volem que pugi en el respecte a l’ordre i a la pau ciutadana.

La Ciutat dels Infants: n’hi ha que en fan la literatura i n’hi ha que la posen en pràctica, com el nostre batle.

(publicat al dBalears, 28/2/12) 

De vegades, els que vivim en aquesta dissortada pàtria illenca ens sentim temptats per la il·lusió de creure que el Principat és aquella terra on la gent és noble i desvetllada i feliç. És un miratge, és cert, però també vivim de miratges, i no és necessari maltractar-los amb tant d’acarnissament. Estic parlant de l’Eurovegas, és clar.

De motius per oposar-s’hi en podem fer col·lecció. Primer, per dignitat institucional: ens regira les butzes democràtiques veure com un magnat d’ultradreta arriba amb una inversió sota el braç i comença per demanar exempcions legals en camps tan diversos com la legislació urbanística, la laboral, la de protecció de menors o la de salut pública. I ens regira encara més les butzes democràtiques veure com els governants s’hi avenen. Segon, per motius de preservació del territori. Sí, fins i tot sense definir ubicació: un projecte d’aquestes dimensions és un atemptat sigui allà on sigui. El tercer argument el dóna Roberto Saviano, i em limitaré a recollir el titular: si Catalunya acollís l'Eurovegas, es convertiria en el centre de reciclatge mafiós d'Occident. I segur que podria continuar donant motius.

Jo, amics de Catalunya, en tenc un de personal i preferit. No ho faceu, perquè serien milers d’hectàrees de no-lloc, és a dir, de territori que és només un succedani dels territoris amb vida i amb història. En llenguatge planer: perquè seria una horterada monumental i apoteòsica, el paroxisme de l’horterada. No ho faceu, no ens ho faceu, per respecte cap a vosaltres mateixos. Perquè sou el país on va néixer Josep Carner. Perquè sou el país on va néixer Joan Miró. Perquè sou el país on va néixer Pau Casals. Perquè alguns, des d’un parell de centenars de milles nàutiques mar endins, esperam que ens ajudeu a salvar-nos del naufragi. Això sí: si ho feis, entregau-vos-hi de cor. Que a partir d’ara el president de la Generalitat presideixi els consells de govern cofat amb un capell de cow-boy, i que els consellers llueixin la més espectacular gamma d’americanes de lluentons i ulleres de fantasia.

Ressenya de "Poètica per a un ninot", de Jordi Julià

 (publicat a L'Espira, suplement del dBalears, 26/2/12) 

“La poesia no és l’expressió de la personalitat sinó una fugida de la personalitat”, va deixar escrit T.S. Eliot. Un poema de W.H.Auden, menys conegut que la frase anterior però igualment memorable, diu: “Benaurades les regles de la mètrica / que anul·len les respostes automàtiques, / ens forcen a pensar dues vegades / i ens alliberen dels grillons del Jo”. Fugida del jo i voluntat de formalització: aquestes són dues de les constants de l’obra poètica de Jordi Julià. La seva poesia és poesia de professor de Teoria de la Literatura, i això no pretén ser un judici negatiu: aquest ressenyador creu en la feina conscient. Perquè sap que la poesia no es confon amb l’expressió de la personalitat, Julià ha jugat sovint a les màscares, al nom de ploma. Ho ha fet tan a fons que de vegades ens ha donat els seus poemes més valuosos (i qui sap si els més personals) escrivint darrere d’un heterònim. Potser dic això influït pel record de Hiverns suaus (2005), un llibre de singular delicadesa i que Julià va publicar com a Alexandra March.

Jordi Julià ha guanyat premis literaris: molts i importants, no ens aturarem a ressenyar-los tots. Poètica per a un ninot, el llibre que vull comentar, va ser guardonat amb el Decàlia de Valls, un premi que es concedeix cada deu anys. Fa poc també va obtenir el 25 d’Abril Vila de Benissa amb Circumstàncies adverses, un volum d’aparició imminent. I si no hi ha res que ho impedeixi, aviat veurà la llum el poemari amb què va guanyar el darrer Ciutat de Palma. No hi ha dubte que Jordi Julià és un autor prolífic i un freqüentador de certàmens. Això no ens hauria de predisposar en contra: és una descripció objectiva que pot correspondre a poetes de diversa qualitat, i, en aquest cas, correspon a un poeta excel·lent.

Poètica per a un ninot mostra, ja des del títol, la seva temàtica metaliterària: ho mostra en el mot “poètica” i en el mot “ninot”, que el lector ràpidament identifica com allò que sovint s’anomena el “narrador poemàtc” o el  “jo poètic”. És a dir, la veu que ens parla des del poema i que no coincideix amb la persona real de l’autor. De fet, un dels motius del llibre és el joc subtil que s’estableix entre ninot i autor. Hi ha una altra citació indefugible, també al·ludida (el joc intertextual és constant) per Julià: el fingidor de Pessoa, que fingeix tant que arriba a fingir que és dolor el dolor que realment sent.

El poema es planteja en forma dramàtica, amb una màscara que va proferint el seu llarg monòleg i un cor d’espectadors que de tant en tant l’interrompen, i que tant poden ser els lectors com les altres veus que sonen dins la consciència de l’autor. La funció té un cert to de farsa, i hi apareixen les vanitats de la vida literària, les referències satíriques als que es desfressen de poetes maleïts o una saludable autoironia: parlant dels premis literaris, una de les veus commina al ninot a deixar-ne algun per als altres. La ironia resta solemnitat a un discurs on Julià hi posa molt de la seva reflexió personal sobre què és la poesia. El més destacable del llibre són, al meu entendre, les consideracions diguem-ne serioses sobre aquesta peculiar activitat que és fer versos. L’autor fa una reivindicació d’una poesia feta de matèria humana: poesia que fuig de l’efusió sentimental, poesia en veu baixa (“deixeu-me cantar baix, siular per casa”), poesia de l’home comú (“perquè dins un poema també passen / els cotxes per la dreta i cau la pluja”), poesia feta de matèria de carn i ossos (“però jo tambe sóc de carn i fusta”), però sobretot poesia que ens serveix per a una millor comprensió de l’animal humà: “que el que veig , el que sento o el que llegeixo / em torni més sensible a fer-me entendre / i a comprendre que tots no som iguals, / però al cap i a la fi no del tot únics”.

Poètica per a un ninot presenta els trets característics de l’autor: concepció unitària com a llibre, treball mètric acurat i gust pels poemes llargs, que en aquest cas arriba a l’extrem del llibre de poema únic. En una entrevista de premsa, Julià afirmava que aquest és el seu llibre més ambiciós, i a l’epíleg explica que amb aquest tanca un cicle conformat per onze reculls.Té, doncs, un caràcter de recapitulació, i ens deixa una mica amb la incògnita de quin rumb prendrà a als propers llibres. Mereix que els esperem amb interès.

Jordi Julià. Poètica per a un ninot

Barcelona: Cossetània, 2011

46 pàgines

11 €

(publicat al dBalears d'avui)

La primera meitat de febrer ha resultat profitosa, i el premi a la pardalada pepera de la quinzena està francament disputat. Una anàlisi detinguda de les animalades emeses m’ha permès seleccionar una terna d’on hauria de sortir la bajanada guanyadora: que cadascú triï.

Per ordre cronològic, començam amb Margalida Moner, que va declarar que s’hauria d’haver tancat el Principal d’un dia per l’altre, com Spanair. L’exabrupte no li devia sonar tan greu, a Margalida Moner: ella, que va prescindir religiosament del Teatre Principal fins al dia que la’n varen fer gerent, pensa que ningú no el trobaria a faltar. Per al teatre que a ella li agrada, i que ella entén que és el que agrada de veritat a la gent, ja hi ha els locals parroquials. A més, la frase resulta d’un tacte exquisit per als treballadors de Spanair que es varen quedar sense feina.

Les dues frases següents, si les cròniques no ens enganyen, varen ser proferides en seu parlamentària, per la qual cosa mereixen el qualificatiu literal de pardalades solemnes. La primera és de la diputada Catalina Palau, que va assegurar que l’avortament és la primera causa de mort al país. Ni càncer ni cor: avortament. És la doctrina de la interrupció de l’embaràs com a crim de sang, que llança l’acusació d’assassines sobre milers de dones, moltes de les quals, a més d’aquest, deuen haver comès el pecat de votar el PP. Palau és més valenta que Rouco Varela. La frase és encara més grotesca si tenim en compte que, a la mateixa sessió parlamentària, el PP va votar a favor d’una iniciativa perquè les dones assassines tinguessin més facilitats perquè la sanitat pública finançàs els seus assassinats.

I acabam amb el diputat Fernando Rubio, que va explicar allò tan entendridor que diu que si el govern Bauzá no vol que el català sigui un requisit per accedir a la funció pública és perquè la llengua pròpia sigui més estimada i deixi de ser vista com una càrrega. Seguint l’argumentació, podríem proposar la supressió de les multes de trànsit, cosa que, ben segur, donaria com a resultat una adhesió amorosa de tota la població al Codi de Circulació.

Ja ho sabeu: jo he seleccionat els finalistes, ara que cadascú reparteixi l’or, la plata i el bronze així com trobi. I una nota final: tot el que va dir Matas a Évole té, com el Tourmalet o l’Alpe d’Huez, la consideració de fora de categoria.