miquel àngel llauger

"Randa: muntanya de revelació, com Sinaí, com Sils-Maria". Uf, sabent que ho va escriure Joan Estelrich i sabent qui va ser Joan Estelrich. Però que bo.

(publicat al dBalears)

Batuts i diversitat:

a Mallorca deim laccao

i al Principat cacaolat

i tots parlam en lapao!

Acusau-me de pedagògicament juràssic, però de tant en tant faig un dictat. 

En un els darrers, i segons l'alumne que el feia a la pissarra (no, l'electrònica no, la de tota la vida), Galileu va néixer a la ciutat italiana de Pizza. 

Tot s'ha de dir: ja eren prop de les dues, i hi devia haver gana.

(publicat al dBalears)

¿Servirà de res, tancar-se, es demana el docent fatigat i descregut? Se li podria contestar que la consciència no és resultadista: els bons aficionats valoren més l’elegància del joc que la victòria. L’impuls ètic ens ha de fer prendre decisions sense que hi entri cap càlcul sobre èxits. Reconec, però, que aquesta resposta, que hauria de ser suficient, només seduirà els lectors d’Albert Camus i gent així: ja portam de sèrie el software empresarial que tot ho mesura en funció de l’assoliment dels objectius.

Tornem-hi doncs: ¿servirà de res, tancar-se als centres escolars, dijous que ve? Si ho hem d’avaluar en resultats com una rectificació immediata i significativa de les polítiques del PP, la resposta és que probablement no servirà de gaire. La tribu dels Wert, Bauzá i Bosch han declarat la guerra a l’educació i al català (la guerra d’extermini: les coses com són), i les protestes dels esquerranosos catalanistes els refermaran en la santedat de la seva croada.  Però podem mirar-ho d’una altra manera, podem cercar altres indicadors d’èxit, per adoptar l’argot mercantil tan de moda: farem circular la convicció que cal defensar l’educació ben feta i que cal seguir defensant la llengua, enfortirem la determinació dels centres a resistir l’ofensiva, cercarem vies per minimitzar l’impacte del bombardeig (des de la interpretació més favorable de la norma a la insubmissió), i segur que més coses. Farem saber a la societat que no ens callaran. I recordau: no hi seran sempre, ells. De fet, d’aquí a dos anys se’n van, ja ho veureu, i convé tenir ben adobat el terreny de les conviccions.

I si no us han agradat els arguments, encara podeu mirar-ho des de l’òptica poc entusiasta del que diu que, en tot cas, no hi tenim res a perdre. Ni tan sols el temps: les hores de diàleg entre alumnes, pares i professors, seran hores de més profit anímic (i corporal i tot: segur que les coques seran bones!) que les hores que molts de vespres de dijous passam davant de la televisió. Demà passat, ja ho sabeu: a l’escola, tancats per reforma educativa.