comentaris, versos, perplexitats, troballes
Coses sobre Babilònia
mllauger | 25 Abril, 2011 10:01
Algunes coses babilòniques.
Primera, la presentació extraordinària que me'n va fer l'amic Sebastià Perelló: Com qui va pel carrer Sebastia Perello.pdf
Segona, l'article sobre el llibre que va treure el mestre Bartomeu Fiol al Diari de Balears: Babilonia ressenya de Bartomeu Fiol.pdf
Tercera, un article de Jordi Martí al Diario de Mallorca, que el recomana en termes molt generosos: Un Sant Jordi raro Jordi Marti.pdf
Quarta, dues cròniques (Diari de Balears i El País) que l'esmenten com un dels llibres destacats de Sant Jordi a Palma: Sant Jordi al DdB.pdf - Cronica Sant Jordi El Pais.pdf
Cinquena, l'amabilíssima columna de Vicenç Pagès, gran jugador de whist i millor narrador, al Presència: Una_altra_volta_de_rosca.pdf
Sisena, foto de premsa de la lectura amb Miquel Cardell i Ricard Martínez Pinyol a la Fira del Llibre de Pala:fira_llibre_2011.pdf
Setena, notable ressenya, també compartida amb Miquel Cardell, de Pere Antoni Pons a L'Espira: ressenya_pere_antoni_pons.pdf
Sant Jordi babilònic
mllauger | 23 Abril, 2011 20:21
N’he firmat 17, i ben content que n’estic!
Ha estat agradable, d’altra banda.
A la parada de Llibres Mallorca, a Cort, m’ha agradat conèixer na Rosa Planas i na Rosa Maria Colom, amb qui ens hem intercanviat llibres dedicats i compromisos de lectura mútua.
A Embat, he compartit taula i tertúlia amb Antoni Tugores, periodista i historiador manacorí, i conversador d’afabilitat immillorable.
A la parada de Quart Creixent, he estat amb Antònia Vicens. Els que la coneixeu ja ho sabeu: encantadora.
Ah, i a El Corte Inglés, l’únic lloc on no n’he firmat cap, hi havia un speaker amb micròfon, i amb una americana d’un platejat lluent que refulgia a quilòmetres, que instava la concurrència a comprar “libros de cocina, libros de aventura, libros para regalar y también libros en mallorquín de los autores mallorquines”. Però bé: també hi he fet una tertúlia agradable.
Així és la Gran Babilònia, ja se sap, aquesta mare de totes les bagasses.
Les triaves de Duino
mllauger | 15 Abril, 2011 14:15
(publicat al Diari de Balears d'avui)
La Xarxa, aquest pou inexhaurible de saviesa, diu que Triaves de Duino és una de les obres cabdals del poeta alemany Rainer Maria Rilke. L'enciclopèdia digital Encydia fins i tot té una plana dedicada a la descripció d'aquest cim de la poesia europea del s. XX. El títol sona estrany, però ja se sap que la poesia posterior a Mallarmé té una tirada a l'excentricitat. Tampoc no és inversemblant del tot. El llibre podria contenir un poema que conclogués amb uns versos com aquests: "Les figues de Duino són perfectes / i per això, quan t'abellien figues / tu sempre les triaves de Duino". I podria ser que, al poeta, l'eufonia de les tres darreres paraules li hagués semblat escaient per al títol.
Succeeix, però, que el que vertaderament va escriure Rilke va ser Duineser Elegien, que es tradueix al català de manera correcta com Les elegies de Duino. I succeeix que les Elegien alemanyes només poden haver arribat a ser "triaves" si fan el recorregut des del mot alemany a les "elegías" castellanes i, des d'aquestes i passant pel sedàs d'un traductor automàtic, al "triaves" català. Divertit, sense dubte. I grotesc, també. Però no es tracta d'una raríssima conjunció dels astres de la informàtica i la incompetència. No, amb l'ajuda de Google descobrim que les "triaves" de Duino tenen més de dues aparicions a Internet: a l'enciclopèdia esmentada, al Wikilingua, que es publicita com l'enciclopèdia més gran del món en català, i en una breu biografia de Rilke oferida per una important llibreria. En alguna altra plana apareixen les "triaries" de Duino, amb un salt mortal de l'imperfet al condicional que ja em resulta impossible d'explicar (en tot cas, es tracta d'una plana que jo no triaria).
De l'anècdota se'n desprenen dues possibles consideracions. La primera, òbviament, apunta a les mancances que, en qüestió de rigor i fiabilitat, afecten una part important de la informació que circula per la Xarxa. Que tothom pugui explicar qui era Rilke, i pugui posar les seves explicacions a l'abast de tothom de manera immediata, pot tenir avantatges, però també té algun risc. La segona ens remet a allò de la cultura satèl·lit, que és un concepte encunyat per T. S. Eliot per referir-se a les cultures en què tots els parlants són bilingües i vehiculen la seva relació amb la cultura universal a través d'una altra llengua més poderosa. Seria injust no veure les grans passes que hem fet perquè la cultura catalana no sigui una cultura satèl·lit, però hi ha coses que queden: la informació de manual sobre un clàssic del s. XX alemany ens arriba pel canal d'un castellà que passa al català a través d'uns traductors automàtics que funcionen com un túrmix (o que funcionen com han de funcionar però que ningú no es pren la molèstia de revisar).
Sempre queda el recurs de consolar-nos pensant que les coses podrien ser pitjors. Efectivament: els motius de preocupació seran aclaparadors el dia que una enciclopèdia catalana ens informi que la poesia de Carles Riba va assolir un dels cims indiscutibles de la nostra literatura amb Les triaves de Bierville.
Tancar [M]
mllauger | 08 Abril, 2011 07:23
(publicat avui al Diari de Balears)
El Partit Popular opina que mantenir televisions públiques significa una despesa sumptuosa, injustificable, supèrflua i insostenible, un criteri que aplica de manera tan selectiva com la doctrina sobre la presència d'imputats per casos de corrupció a les llistes electorals. La Ràdiotelevisió de Mallorca és carn de retallada pressupostària, o d'amputació pressupostària, diuen les tropes d'en José Ramón Bauzà, que són les d'en Jaume Matas i na Maria Umbert, responsables de pagaments milionaris a estrelles de la comunicació de l'alçada de José Luis Moreno o Carlos Dávila. Així doncs, el futur de la nostra ràdiotelevisió insular podria dependre del resultat electoral del proper dia 22 de maig, un motiu més per espolsar-se la peresa i anar a dipositar la papereta favor d'alguna opció que no sigui la de na Maria Salom.
Per al Partit Popular, les televisions públiques autonòmiques són l'exemple per antonomàsia de les despeses absurdes que estan duent l'Estat a la fallida financera. No diuen, quan exposen l'argument, que dues terceres part del deute agregat de totes les autonòmiques corresponen a Canal 9, altrament dita Tele Zaplana, en una primera fase, i Tele Camps, en una fase posterior. I tampoc no diuen mai que qualsevol xifra del que costa al contribuent una televisió pública autonòmica empal·lideix si se la col·loca al costat d'aquest forat negre sideral que és RTVE, la televisió de servei públic que ha arribat a pagar més de mig milió d'euros per temporada a la bella Anne Igarbuturu, o Igaburturi, o Igartiburu.
La coherència del Partit Popular en matèria de televisions autonòmiques es demostra també en les seves posicions respecte de la recepció d'aquests canals a les comunitats autònomes veïnes. Com el lector sap, que TV3 es pogués veure al País Valencià constituïa una agressió pancatalanista que no només no mereixia cap suport institucional, sinó que ha donat lloc a campanyes de persecució, amb penalització econòmica inclosa, a les entitats ciutadanes que s'han esforçat perquè els valencians tinguin una opció audiovisual més en la seva llengua (sí, en la seva llengua). Però poc després de la notícia del tancament de TV3 a València, ens assabentàvem que el mateix PP feia campanya perquè TeleMadrid, altrament dita Tele Esperanza, pogués ser vista a Castella-la Manxa. En aquest cas, el PP comprèn que privar els ciutadans de Guadalajara de les ponderades opinions de Sánchez Dragó o dels informatius en què la imatge del president del govern aparareix amb el segell d'ETA sobreimpressionat és un atac a la llibertat d'informació.
Hi ha televisions públiques que tenen un preu estratosfèric, i n'hi ha d'altres, com Ràdiotelevisió de Mallorca, que funcionen amb austeritat modèlica i que tenen un cost perfectament assumible amb relació al servei públic que ofereixen. Hi ha televisions públiques que continuen tenint el no-do de les inauguracions de pantans com a model i n'hi ha d'altres, com Ràdiotelevisió de Mallorca, que han fet una aposta per la independència i el sentit crític que ha arribat a provocar molta coïssor dins l'equip de govern de la institució finançadora. Hi ha televisions públiques que es llancen a la cursa per l'audiència fent fotocòpies dels subproductes de les privades i n'hi ha d'altres, com Ràdiotelevisió de Mallorca, que entenen que els correspon oferir un producte diferenciat que no s'obsessioni amb les xifres de milers d'espectadors i de share que arriben al despatx cada matí. Tot això, però, es veu que n'hi ha que ho entenen i n'hi ha que no.
La dèria de prohibir
mllauger | 01 Abril, 2011 13:14
(publicat al Diari de Balears d'avui)
Aquests dies hem llegit a la premsa que canals de televisió d'Alemanya, Àustria i Suïssa han retirat episodis de la sèrie Els Simpson que contenien al·lusions a la seguretat nuclear i a possibles accidents nuclears. La justificació és que l'accident de Fukushima ha posat la qüestió de dramàtica actualitat i que, en aquestes condicions, no s'hi fa broma. La mesura, en realitat, protegeix l'opció nuclear, ja que, a la seva manera humorística, la sèrie de la família d'Springfield no deixava en gaire bon lloc la seguretat d'aquesta font energètica. El que és greu, però, és la idea de fons, segons la qual amb les coses serioses no s'hi pot fer humor, com si la humanitat no s'hagués enfrontat a totes les pors i a tots els drames amb les armes del somriure i la rialla. Als anys del pànic atòmic de la Guerra Freda, Espriu va escriure aquests versos: "No et donaré ni el més petit consol: / et volaran un dia qualsevol. / Però entretant evita alguns transtorns, / posant-te ben cordats els pantalons".
Els debats entorn de la conveniència la censura també han estat d'actualitat amb motiu de la pel·lícula A Serbian Film, del serbi Srdjan Spasojevic. En aquest cas, no només hi ha hagut prohibicions sinó fins i tot una denúncia i una imputació contra el directror del festival de cinema de Sitges, on la pel·lícula havia estat exhibida. El presumpte delicte sembla ser el d'exhibició de pornografia infantil. La representació d'un delicte, però, no és l'equivalent de la comissió d'un delicte, ni tampoc l'equivalent de la seva apologia: una veritat que tothom comprendria si algú proposàs el processament per assassinat de l'actor que comet un assassinat en pantalla. Que una pel·lícula contengui escenes que reprodueixen conductes que a tots ens semblen execrables pot merèixer judicis artístics i fins i tot morals ben diversos. Per part meva, no en vaig gens endarrer, de veure aquesta pel·lícula. D'aquí a la censura, però, hi ha un bon tros. Al processament, un altre tros. I al processament del director del festival on s'ha exhibit, hi ha un llarg camí que resulta al·lucinant que s'hagi pogut recórrer.
I un tercer episodi: el de la denúncia contra Leo Bassi i contra el rector de la Universitat de Valladolid, imputats per calúmnies i injúries per un espectacle, fet a la universitat castellana, en què l'actor parodiava el papa i repartia preservatius entre els assistents. Podria citar el Juan de Mairena de Machado: "Desconfiad de un pueblo donde no se blasfema: lo popular allí es el ateísmo. Prohibir la blasfemia con leyes punitivas es envenenar el corazón del pueblo, obligándole a ser insincero en su diálogo con la divinidad.". Però tampoc no és aquesta, la qüestió que m'interessa. No es tracta, una altra vegada, de jutjar si l'espectacle és una irreverència abjecta, una crítica divertida, una pallassada o una reflexió profunda. La qüestió és si està justificat prohibir. Els delictes de calúmnia i injúria protegeixen les persones, no les creences. Les creences, qui les tingui de veritat, les ha de considerar resistents a les crítiques i invulnerables a la befa: jo no deixaré de creure en les coses en què crec perquè algú se'n foti.
Circula una dèria de prohibir, sí. D'en Camps i TV3 ja no en dic res perquè això pertany a un altre ordre i em surtirien paraules que potser sí que serien constitutives d'injúries. Una societat de llibertats, en matèria del que es pot dir i el que no, hauria d'adoptar el criteri de prohibir allò estrictament necessari: el que pugui ser una ofensa o una calúmnia contra persones amb nom i llinatges, i poca cosa més. Fer una altra cosa és endinsar-nos per un camí que se sap on comença però no se sap on acaba.
A la Gran Babilònia |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
