miquel àngel llauger

(article publicat a Caràcters)

El lletraferit mou el dit sobre la rodeta del ratolí i la pantalla li va mostrant piulades de lletraferits amics, d’autors admirats, d’editorials, d’institucions culturals i, de tant en tant, de grans noms de la literatura que semblen parlar des del més enllà. Si al lletrafeit li agrada la poesia catalana, toparà amb les piulades de Josep Carner, de Salvador Espriu, de Gabriel Ferrater o de Joan Vinyoli. Aquests poetes utilitzen, com a mèdium, perfils de twitter amb tota l’aparença de l’oficialitat. Una foto sòbria i una descripció succinta: “poeta”, en el cas de Vinyoli; “Santa Coloma de Farners (1913) - Arenys de Mar - Barcelona (1985)”, en el cas d’Espriu. Cap element del perfil no dóna pistes sobre qui es fa responsable de la selecció de les citacions o de les repiulades. Descregut com és respecte de la capacitat dels morts d’operar al twitter, el lletraferit pensa que al darrere hi ha un mortal, i que no estaria de més que firmàs la seva feina. ¿Qui decidirà el que Cales Riba, per dir el nom d’un poeta que encara no té perfil, anirà triant d’entre els seus versos? ¿El primer que agafi el perfil? Una simple selecció de frases, ¿no pot donar una imatge esbiaixada d’un autor? El lletraferit no té res en contra dels biaixos, sempre que algú se’n faci responsable. Potser és una mica antic.

Cercau el perfil de twitter de Cortázar o de Borges. N’hi ha un fotimer, tots amb la fotografia del rostre i amb el nom de l’autor com a nom del compte. L’adreça, naturalment, canvia. El el cas de Cortázar trobam @juliocortazar, @UnTalCortazar, @Cortazario, @Cortazarvive, @CortazarDice, @CortazarDijo, etc: tota una profusió d’espectres que semblen pugnar per ser el Cortázar vertader. Un dels perfils de Borges inclou el que podia ser un exemple de “bones pràctiques”: la frase del perfil inclou un enllaç a la web que explica qui n’és el responsable. I un exemple de males pràctiques, també: el gran Borges es dedica a repiular els aforismes d’aquest admirador seu. La titella virtual del geni fent promoció del seguidor. Tot i que poques repiulades són tan sorprenents com les de Gabriel García Márquez (que ja tenia fantasmes telemàtics quan era viu) rebotant els savis consells del papa Francesc. Com a curiositat sense culpable, perque ningú no ha de renunciar al seu nom pel fet de coincidir amb el d’un poeta, trobam un perfil de “Luis Cernuda” que s’obre (a començamens de maig de 2014) amb entusiastes fotos comentades amb els missatges “Ardió Munich y a por la Décima”, o “Baño y a por la Décima”.

Al nostre lletrafetrit li agrada Josep Carner, i un dia va enviar una piulada a l’espectre del mestre demanant-li qui movia els fils del titella. Carner va mostrar-se tan evasiu com enginyós, recorrent a uns versos del poema “L’arbre de la nit”: “¿Som anelles de boira / o flamissells no prou ardits?”. El lletraferit va cercar versos adients per respondre, i els va trobar al poema “Novetat en la nit”: "Pobla l'espai una invisible raça ... Tenim esguards i veus inconegudes...".

Cogito ergo fum, li va respondre l’altre.

Cogito ergo pum!, deia la carta al jutge.

Llegim i oblidam, llegim i oblidam. Pàgines, més pàgines, històries que arriben al desenllaç i es comencen a esborrar, versos enlluernadors que no troben lloc als prestatges de la memòria, indicadors que menen a bells paratges de lectura que no transitarem, pensaments volàtils, capítols que es fan petits amb la distància, llibres que quan s’acaben ens deixen una aroma, una tonalitat, ni això.