miquel àngel llauger

- Jo no et vaig demanar que em duguessis al món!

Ho diu l'adolescent enfurit, o enfurida, com a argument suprem, quan discuteix amb els pares. Hi ha aparat de llàgrimes. I no és cap novetat del temps de les relacions familiars líquides. És vell, molt vell: ni més ni menys que com Adam. L’Adam, naturalment, de després de la Caiguda.

                  … Oh goigs efímers

del paradís, comprats a un preu altíssim

i amb angoixes constants! ¿Vaig demanar-te

mai, Creador, des de la meva argila,

que em modelessis home? ¿De la fosca

vaig demanar sortir, o bé que em posessis

on sóc, en un jardí ple de delícies?

(Cant desè)

Amb aquesta miltoniana, després d’una de satànica i una d’edènica, acaben les notes de lectura d’aquest monument colossal de John Milton, colossalment anostrat per Josep M. Boix i Selva. La il·lustració, com en les altres, és de Gustave Doré.

(article publicat a Caràcters)

Hauria de començar per advertir que no em semblen gens malament els festivals ni els recitals de poesia. Al contrari: hi vaig, i hi prenc part amb gust quan algú m’hi convida. Tampoc no tenc res en contra dels espectacles que porten poemes a l’escena, amb diferents ropatges d’escenografia, dramatúrgia, interpretació, música o dansa: n’hi ha que m’han fet passar vetllades molt agradables. Estic segur que són esdeveniments que contribueixen a la difusió d’aquesta manera peculiar d’escriure i de dir: els versos. A més, suposen ocasions de gaudi en comú, i la tendència humana a crear ocasions de socialització a l’entorn de gustos que es comparteixen és del tot natural. No subscriuria, per tant, el contundent poema que el mexicà José Emilio Pacheco, traspassat no fa gaire, titula “Contra los festivales de poesía”: “Si leo mis poemas en público / le quito su único sentido a la poesía: / hacer que mis palabras sean tu voz, / por un instante al menos.”

Em succeeix, però, (i potser succeeix a més lectors de versos) que tampoc no puc subscriure una certa creença que sembla associada a aquests esdeveniments, i que de vegades es formula de manera explícita i de vegades s’endevina. La idea vindria a dir que la poesia que torna al terreny de l’oralitat pública és la poesia en el seu grau de perfecció màxima, o d’esplendor màxim, o de més capacitat comunicativa. És habitual defensar aquesta concepció apel·lant a l’origen ritual, oral o cantat de la poesia, com si tot “retorn als orígens” fos un camí de perfecció, o com si les creacions de l’esperit humà, i les seves maneres de circular, no canviassin amb els segles.

Dels versos de José Emilio Pacheco, hi ha una idea que em sedueix: en l’acte de llegir un poema, les paraules del poeta esdevenen la meva veu. Per un instant, almenys. Només puc entendre aquesta frase com una al·lusió a aquell lector que agafa el llibre entre les mans i, en la comoditat del sofà de casa (o davant una posta de sol, si tant voleu), en fa una lectura individual i silenciosa. O, millor dit, gairebé silenciosa: és un lector que, si no hi ha ningú que el destorbi, llegeix mormolant. El rerefons d’oralitat no desapareix. El cos a cos íntim amb el text li permet una segona, o una tercera, o una quarta lectura. Jo, quan llegesc poesia, mai, ni en el cas del poema més simple, llegesc cada poema una sola vegada.

La poesia és, en un sentit elemental, comunicació. Vull dir que hi ha algú (un poeta) que emet un missatge (un poema) que arriba a algú altre (un lector). Dic això del sentit elemental, perquè ningú no em respongui amb l’argument que la poesia és coneixement i no comunicació: un plantejament que ja té anys, que no deixa de ser apassionant i que ha estat revisitat fa poc, per exemple, per Ferran Toutain. En aquest sentit bàsic de “comunicació”, crec que la que es materialitza amb versos fets de síl·labes comptades assoleix la seva realització ideal en un escenari tan minimalista com el que formen un llibre i un lector amb l’ànim assossegat. O jo ho visc aixi, és clar.

Amb la literatura, pots viatjar sense pagar a països de molt lluny, o que no existeixen, o moure’t envant i enrere en el temps, o conversar amb els morts: ja ho sé, que ho heu sentit dir moltes vegades. Però no deixa de sorprendre'ns, de tant en tant, la meravella d'alguns viatges i la vividesa del transport, en l'acepció segona de la paraula: moviment de l'ànim que transporta algú.

¿Podeu imaginar-vos que sou Adam, el primer home de la Creació, i que us despertau, després d'haver estat pastats per unes Mans, i que alguna cosa us empeny a posar-vos drets, i a contemplar el Jardí refulgent que us envolta, i que, després, esbalaïts, us resseguiu els membres amb les mans i us meravellau que responguin a les vostres ordres, que corrin si els ordenau córrer?

Cap superproducció de Hollywood us ho podria fer viure amb la intensitat d'uns versos de fa tres segles i mig: els de John Milton. I que ens arriben en una sumptuosa versió de Josep Maria Boix i Selva, un altre poeta que enguany fa el centenari, un home que si només hagués fet aquesta traducció ja mereixeria un lloc d'honor a la història de la literatura catalana.

Parla Adam. Relaxau-vos, respirau a poc a poc i llegiu, mormolant:

Com tot just despertat d’un son fondíssim,

em vaig trobar ajagut damunt de l’herba,

tot jo amarat d’una suor balsàmica,

que els raigs de sol eixuguen de seguida,

i es van nodrint de la humitat fumosa.

Adreço cap al cel els ulls sorpresos

i vaig mirant el firmament, amplíssim,

fins que, sentint que una instintiva força

m’empeny tot d’una cap amunt, m’aixeco,

talment com si provés d’aconseguir-ho,

i puc quedar-me dret. Llavors vaig veure

la vall i el puig, assolellades planes,

ombrívoles boscúries, i el curs líquid

de rius murmuriosos; a la vora,

uns éssers que vivien i es movien,

que es lliuraven al sol o caminaven,

i, a les branques, ocells amb llurs cantúries:

i tot somreia; de perfums i joia

em sobreeixia el cor. Vaig resseguir-me

llavors a mi mateix, membre per membre,

i adés vaig caminar i adés vaig córrer

senyorejant obedient juntures

i conduït per una força vívida.

                            (cant vuitè)