miquel àngel llauger

El joc (s’hi pot jugar, per exemple, mentre s’esperen uns resultats electorals) és el següent: submergir-se en la colossal col·lecció de 18081 palíndroms catalans que ha fet Jesús Lladó (glòria als recopiladors, aquests hèrcules de la cultura) i cercar-ne que siguin decasíl·labs. Decasíl·labs de veritat: de deu síl·labes i de distribució accentual reglamentària. Després, triar-ne un grapat (si pot ser, de xifra palindròmica) i fer, per a cada un d’ells, un altre decasíl·lab que li faci de parella de ball en un apariat que li posarà de relleu, o mig inventarà, un sentit. Aquí en teniu onze, amb la frase capicua en negreta.

Si em diuen que el millor és el de Milà,

a l’atac, cito gòtic català.

El joc d’aquesta nit serà exquisit:

tira’m anís a la sina, marit!

Mut sóc. Reposo, goso, per costum.

Vull ser menys que una pedra: vull ser fum.

Amb cent grams de tendresa i cent de fúria,

a Irun Iu, destapat, seduí Núria.

Amor i sexe? No: nexes i Roma.

Vol molts de sacrificis, un diploma.

A turista, país i àpats i ruta:

ens venem per molt poc, com una puta.

Als tebis, la Fortuna els gira cua:

a un anodí, ni vi, ni dona nua.

El dolç que et faig no l’ha tastat, el poble:

el bon tiramisú, sí, marit noble.

¿Qui la té, l’escalfor de l’animal?

La té la vida: dàdiva letal.

“Tot allò que m’han dit ja no m’ho crec:

cessarà Déu.” “Qui diu? Quedaràs sec.”

Sara, la salsa fas? La salaràs?

Que si torna a ser fada ja te’n vas!

 (publicat a la web del PEN Català)

Una segona crònica de la Trobada d’Escriptors per la Pau del PEN Internacional, a Bled, Eslovènia, maig de 2014

No és que vulgui dur l'aigua cap al meu molí, o només una miqueta, però hi ha un moment en què el Satan de John Milton, un dels millors personatges de la literatura universal, comprèn que ha comès el pecat (o l'errada, per no connotar-ho teològicament) de ser malagraït. Posseït per una supèrbia que viu com un destí, va voler deseixir-se del deute immens de la gratitud perpètua, que mai no s'acaba de pagar, i no va comprendre que la gratitud és un deute que no es deu, i que aquesta és una càrrega que també és un alleujament. Parla el Príncep de l'Infern:
 
" ... lifted so high,
I sdained subjection, and thought one step higher
Would set me highest, and in a moment quit
The debt immense of endless gratitude,
So burdensome, still paying, still to owe;
Forgetful what from him still received;
And understood not that a grateful mind
By owing owes not, but still pays, at once
Indebted and discharged; what burden then?"

(Book IV, 50-57)
 
Uns venerables pentàmetres iàmbics de John Milton que, transformats en els majestuosos estramps de Josep Boix i Selva, sonen així:
 
"tan alt endut, vaig desdenyar sotmetre'm
i, ascendint un graó, m'afigurava
que esdevenia el sobirà, ja quiti
d'un deute immens de gratitud perpètua,
tan feixuc, pagant sempre i sempre amb dèbit;
i no veia que una ànima agraïda,
devent, no deu, ans paga sempre, alhora
deutora i quítia: ¿on era, doncs, la càrrega?" 

(Doré)