miquel àngel llauger

(publicat a L'altra mirada)

Al número 12 de L’altra mirada ja em vaig referir al programa Escriptor Acollit del PEN Català. Hi explicava el sentit i l’abast de la iniciativa, i hi denunciava la ceguesa dels actuals governants del PP, que han fet que la participació de Palma com a ciutat-refugi per a escriptors perseguits o amenaçats hagi estat víctima de les retallades. L’única llibertat que preocupa als nostres dirigents és la de les pobres famílies que pateixen la dictadura catalanista de les escoles. Per fortuna, la vinculació mallorquina amb el programa no ha desaparegut del tot: una editorial illenca acaba de publicar Totes les pedres, un recull de poemes de Bàssem an-Nabrís, poeta palestí acollit a Barcelona. No és casualitat que el llibre hagi estat publicat per AdiA Edicions, amb seu a Calonge (Santanyí), en una col·lecció de poesia dirigida pel calongí Pau Vadell, que ara mateix coordina el Comitè d’Escriptors Perseguits del PEN.

M’hi referia breument en aquell article de fa una mica més d’un any: Bàssem an-Nabrís ha denunciat amb fermesa l’ocupació israeliana, i també ha patit greus atacs i amenaces per part de les autoritats fonamentalistes de Hamàs. Amb la seva elecció com a escriptor acollit, el PEN Català segueix la línia que ja traçava amb Salem Zenia, escriptor de nacionalitat algeriana però d’identitat i de llengua amazic, i amb la periodista i escriptora tunisiana Sihem Bensedrine: la mirada cap a l’àmbit mediterrani i la defensa de la llibertat enfront de tots els colors amb què es desfressa l’opressió.

No se m’ocorre millor manera de convidar-vos a la lectura d’aquest breu recull de poemes delicats, irònics, desgarrats de vegades, que llegir-ne amb vosaltres un parell de molt breus.

El primer porta per títol “Prevenció”

     Com costa distingir el bé del mal,
     opto per veure’t, pàtria meva,
     veure’t només de nit.
     I això és bo pel meu cor!

La declaració d’amor a la terra no és menys sincera i sentida pel fet ser enunciada amb ironia melancòlica, i pren un sentit especial en un home que ve d’una terra, com Gaza, sotmesa a una devastadora ocupació i, alhora, a un govern totalitari: en aquestes condicions, en què es fa difícil saber qui són els bons, val més estimar la terra de nit, quan no s’hi veu gaire…

El segon poema es titula “Henna”:

     El puput menja de la mà de la nena.
     Després d’uns breus instants
     el puput
     se’n va,
     i el palmell estès
     s’omple tot del color de la henna.

És un poema que pertany a la família d’aquelles il·luminacions minúscules dels instants privilegiats i fugissers que ens regalen, de cop, el regal de la bellesa: del haikú a Ungaretti, passant per tants d’altres. La gràcia d’aquests sis versos és que la meravella apareix a la mà d’una nina que, de cop, ha quedat buida perquè un ocell mediterrani hi ha menjat el que s'hi oferia. Buit, i amb l’ocell que se n’ha anat, el palmell mostra el seu color de henna, amb tota la càrrega de tendresa i d’afectivitat cap a la pròpia comunitat que el poeta sap lligar a aquesta tonalitat.

No he fet, ara que hi pens, cap currículum d’un poeta qu també ha escrit sobre temes polítics, culturals i filosòfics i que és considerat un líder intel·lectual gràcies a textos com Diari de la guerra de Gaza. Ara és, a més, una mica català, i una mica mallorquí.

Bàssem an-Nabrís. Totes les pedres. Traducció de Valèria Macías. Adia Edicions. Calonge, 2014

- I aquest Llàtzer tanmateix es degué morir, un dia, no?

El comentari de sobretaula el va fer un amic que no té la literatura com a dedicació principal però que té moltes hores de lectura i molt d’enginy. Efectivament, els Evangelis no en diuen res, de la vida post resurrectionem de l'amic de Jesús, i ens deixen la sospita que no fos un retorn fútil, una pròrroga vana. Consultada la Viquipèdia, sabem que hi ha diverses llegendes sobre aquest excepcional segon temps que va ser atorgat a Sant Llàtzer de Betània.

Una de les grans troballes de The testament of Mary, de Colm Tóibín, és la particular resposta que dóna a aquesta incògnita. No us faré massa de spoiler: l'episodi es troba a la primera meitat del relat i no n’és el motiu principal. Hi trobam un Llàtzer que s’arrosega per la vida sense esma, que es passa les hores gemegant en una cambra fosca, condemnat a una prolongació cruel de l’agonia...

Llegiu-la. En anglès, per poc que pugueu: no és difícil. En tot cas, acaba d’aparèixer en català.

Si us serveix com a spot publicitari, aquí teniu un video de manifestants catòlics a Broadway, quan una versió teatral va ser portada a l’escena. Que això no us faci pensar, però, en res en la línia de Leo Bassi o Javier Krahe (ben recomanables, d'altra banda): us estic parlant d’una nouvelle rodona, lírica i carregada de veritat humana.

Un carceller, ¿per què no canta? Només canta el pres. No se sap de cap carceller que canti.

Mahmud Darwix

Les hores s’arrosseguen

i el silenci del pres

fa més fosc el silenci

del carceller.

I què podrien dir-se?

No comparteixen mots,

ni carrers, ni nostàlgies

d’un altre món.

Amb la nit se separen

sense dir-se un adéu,

i ve la paradoxa

del presoner.

El carceller flastoma

a la dona i als fills,

i amb els peus a a taula

mira un partit.

El pres fila el desfici

i la ràbia amb als sons

d’una cançó tristíssima…

però cançó.

(Un prevere impulsiu explica al bisbe les seves reaccions baronívoles)

Antes que sacerdote soy hombre

Alfredo Miralles

Prou que ho sé, que no és propi de qui té

compromesos la vida i el senderi

en l’exercici sant del Ministeri

escometre un canonge pel carrer,

ni agafar-lo pel coll, ni fer el paper

d’un marit ultratjat per l’adulteri,

ni enflocar-li, incivil, un improperi

al·ludint a sa mare i son quefer.

¿Però he de comportar tota la injúria

que escampa sobre mi, des de la Cúria,

aquest mossèn que em solla amb sutge i llot?

Us ho diré sintètic, Eminència:

vaig pecar de tan poca paciència

perquè som home, abans que sacerdot!