miquel àngel llauger

El mussol i el mixet, que he mirat de passar al català (sí, és un post de promoció d'un llibre, però tranquils: és el segon d'una sèrie que només serà tres), són els protagonistes d'un poema immensament popular als països de parlar anglesa.

Podeu posar "owl and pussycat" al google imatges i us en sortiran centenars, moltes d'encisadores. Va, ho faig per vosaltres.

I de versions musicades, o en dibuixos animats... us hi podeu entretenir. Aquí en teniu uns. I aquí, la lletra.

(article publicat a L'altra mirada)

Fa devers dos anys, em vaig entretenir a fer una petita anàlisi que podríem qualificar de "sociologia de la poesia": vaig fer un rànquing de popularitat dels nostres poetes, a partir de les citacions que els participants posaven al mur de facebook d’un esdeveniment anomenat "Dia de la Poesia Catalana a Internet". Miquel Martí i Pol arrasava. Crec recordar, per si us resulta curiós, que Salvat-Papasseit i Vicent Andrés Estellés completaven el pòdium. El cas és que Martí i Pol, ara mateix, ocupa de manera indiscutible el lloc del poeta preferit dels lectors de terres de parla catalana.

Aquesta dada objectiva contrasta amb el menyspreu que li professen alguns membres del gremi dels manufacturadors o lectors conspicus de versos. Ara que fa deu anys de la mort del poeta de Roda de Ter, convé recordar una obvietat: els escriptors no són literàriament més valuosos perquè tinguin més èxit popular, però tampoc no és cert el contrari. En tot cas, gaudir del favor de l’audiència és un mèrit, especialment en el cas de la poesia: són autors als quals hem d’agrair que atreguin gent al gènere. Hi ha poetes i crítics, però, que no perdonen els poetes que tenen lectors, no sé si perquè els complau la idea de la poesia com un gènere de catacumbes o perquè pensen que menyspreant l’opinió dels vulgars demostren el seu criteri superior. Si voleu una altra curiositat del Dia de la Poesia Catalana a Internet, el poeta viu més citat era Joan Margarit, que també convoca més d’un gest de desdeny.

A mi també m’agraden més Ferrater, Vinyoli o Espriu, que Martí i Pol, de la mateixa manera que m’agraden més Carner o Riba que Salvat-Papasseit. Tots ells, però, són poetes excel·lents: Martí i Pol també. Potser no és sempre igual de bo, però diria que això també li passa, posem per cas, a Riba.

Jo tenc el meu Martí i Pol preferit. És un Martí i Pol que no és el poeta més canònicament social de reculls primerencs com El poble o La fàbrica, ni tampoc el poeta civil de L’àmbit de tots els àmbits, d’on procedeixen els seus versos més famosos. Tampoc no és el d’Estimada Marta, un llibre certament bell. No: jo tenc una feblesa per L’hoste insòlit, una preferència que sé que no puc deslligar del fet que va ser una de les meves primeres experiències intenses de lectura de poesia en català. És un llibre intimista sense ser sentimental, amarat d’una introspecció que és alhora una mirada al món que l’envolta, inspirat per una saviesa com de poeta xinès antic:

Posa la mà damunt qualsevol cosa.
No cal ni que la miris. Sentiràs
la vida que hi batega lentament
i compassadament.
                               A poc a poc
l’aigua flueix, emblemàtica i clara.

Voldria afegir que el meu Martí i Pol particular és, a més d’aquest poeta, l’autor d’una frase (sí, una frase) que em va enamorar a primera lectura, com un cop de sageta. El nostre poeta la va escriure en una carta a Joan Vinyoli, i diu: “Sovint penso que sóc massa normal per ser un bon poeta”. La frase m’agrada tant que l’hi he manllevat més d’una vegada. Entre tants de poetes desfressats d’artistes maleïts, o que semblen posar els ulls en blanc davant experiències que no són a l’abast de la resta de mortals, em sembla una rotundíssima afirmació de la matèria humana comuna que hi ha en alguna banda (al fons, darrere, no ho sé) d’aquesta tasca d’elaboració artística que és la poesia.

(article publicat al dBalears)

Què n’hem de fer, de l’article salat? Primer de tot, no regalar-lo als troglodites de la Fundació Jaume III, que ja han anat a veure el president Bauzá per demanar-li que els llibres de text de les escoles s’hi escriguin. És una animalada, sí, i potser aquesta gent és més perillosa que els obertament secessionistes: per això no es mereixen aquest regal. Des de la perplexitat del diletant (filòleg, sí, però que no ha estudiat la qüestió), van alguns apunts dispersos.

La teoria és molt fàcil: registre formal (i per tant article literari) per a les situacions formals, i registre informal (i per tant article salat) per a les situacions informals. Tanmateix, diria que la nostra pràctica no ha estat aquesta sinó una altra que no és ben bé la mateixa: article literari per a l’escrit, i article salat per a l’oral. Això fa que en situacions formals però orals, com una taula rodona o una intervenció al Parlament, utilitzem l’article salat si no llegim el discurs (hi ha honorables excepcions), i també fa que per escrit ens n’anem sempre al literari, fins i tot en l’àmbit més informal.

Dos parèntesis: ja he dit que seria dispers. Primer, el dels topònims. M’han explicat bé, i he entès, l’explicació de per què els hem d’escriure amb l’article literari, però ¿no sentiríeu la mateixa resistència que sentiria jo si us tocàs fer un escrit en què haguéssiu de parlar de “La Pobla”? Estic expressant una incertesa, només. El segon parèntesi és el de la literatura. No deixa de ser paradoxal que de vegades es faci servir el terme “català literari” com a sinònim de “català formal”, en uns temps en què la literatura juga lliurement amb tots els registres. Ningú no fa retrets als d’Antònia Font pels articles salats de les cançons, ni a Antoni Gomila (que fa belles columnes periodístiques amb l’article reglamentari) pels del seu Acorar. També hi ha les novel·les en què el salat s’introdueix als diàlegs. És el que toca, però n’hi ha moltes que mostren que escriure en salat és més difícil del que sembla.

Reprenc el fil. Segurament hauríem d’esforçar-nos a fer servir l’article literari en situacions formals, també quan parlam. A contrario sensu, no sé si hem codificat massa taxativament aquesta proscripció tàcita de l’article salat quan es tracta de lletra escrita (o teclejada). M’ho contava un amic: la seva filla, una jove activista de la llengua que duu collaret d’estelada, li escriu els correus electrònics amb articles salats. Els joves, intuïtivament, fan la correlació entre articles i registres que es correspon a la teoria. Ho vaig veure no fa gaire: un il·lustre filòleg, que segur que ha reflexionat sobre la qüestió més que no jo, fa intervencions al Facebook en salat: no sempre, sinó quan el to ho fa adequat. I després hi ha l’experiència personal: els que hem automatitzat el recurs sistemàtic a l’article literari quan escrivim ens trobam amb situacions en què la paraula escrita es fa servir de forma tan col·loquial que l’article literari se’ns fa postís: grinyola. Potser us ha passat, intercanviant Whatapps amb el cònjuge sobre qui va o qui no va a recollir els infants a l’escola. Tenim la sensació de pujar un esglaó de formalitat lingüística que, en aquella situació, ni un barceloní ni un madrileny no pujaria. Acab, i no només hauré estat dispers i perplex, sinó que no tenc ni un bon tancament per a l’article, que no sé si ha sortit salat o literari.

En un dinar de companys d'aules que ara hem passat la ratlla del mig segle, em crida l'atenció l'etiqueta d'una de les botelles de vi que ens ofereix la magnífica amfitriona. Deu ser que tinc una mica el cap en allò del nonsense.

En Colau (és un dinar de filòlegs) reacciona ràpid.

- ¿No era na Maria-Mercè Marçal, que tenia uns versos que deien que una dona sense un home és com un peix sense bicicleta?

Bona memòria, Colau. Ho he anat a cercar. És un epígraf que posa, com a "anònim", al poema "Tombant". Al tercer apartat del poema surt el peix sense bicicleta, i, curiosament, un vi:

Com un peix sense bicicleta

cerco el meu cor entre les ones.

Alço la copa on mor la lluna

en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

Vistos així, se'ns fan tristos, aquests peixos en bicicleta.

Queda dit en record d'un gran dinar. Que la segona cinquantena, amb bicicleta o sense, no ens faci tristos.