miquel àngel llauger

Ahir em vaig trobar que els Reis havien arribat abans d'hora. I vaig experimentar un agraïment d'aquells tan carregats.

L'amic Jordi Llavina (no us perdeu el seu llibre Contrada, ni Vetlla, ni els altres, si us agraden els bons versos) feia al facebook un post sobre el meu mussol i mixet, en uns termes encomiàstics realment dignes de millor llibre. Els que teniu facebook potser ho heu vist, al seu mur, al meu o al de l'editorial Documenta. 

No em sé estar de compartir, amb una mica d'enrojolament i un molt de vanitat irreprimible, els versos que hi posa. La fotografia també és seva, que diu que els llibres que s'hi veuen són germans de sang. 

Car és un gran poeta, l’amic meu Miquel Àngel,

i, a desgrat del llinatge, no té res de lleuger.

Que aplega, en els seus versos, el Banyeta i l’Arcàngel.

No té, aquest vers anglès, ni cap ni centener

(prô ell torna el “non-sense verse” tot moll de llum i seny).

És tan bo, aquest volum!, i és tan ple d’alta lírica,

que el vent emprenyador que avui ens clava el reny

em sembla, al seu costat, un buf tot malaltís.

Desitjo que s’estengui, com una plaga vírica,

la nova d’aquest llibre que a mi em fa tan feliç.

Tria un comentari:

a) Espanya, els seus mites.

b) perquè no hi surten els Països Catalans, que si no...

c) la grandeur!!

Es pot fer poesia de tot, ho hem llegit moltes vegades.

Ens ho crèiem, és clar. El que no sabíem era que se'n podia fer fins i tot de les hores que un professor d'institut passa dins l'aula. I fer-ne de ben feta. I sense que sigui poesia de poeta desesperat, que encara té més mèrit.

Jaume Bosquet ja ho havia fet en algun recull anterior. A Tranvasament, el llibre que acaba de publicar, hi torna. En aquest bell "El nostre pa", el dictat nostre de cada dia refulgeix de sobte com una modesta i misteriosa revelació d'alguna harmonia.

EL NOSTRE PA

 

A l’hora del dictat,

enguany Trànsit de la Terra d’Arthur C. Clarke,

hi ha com una mena de relaxació, com ho diria?,

una controlada concentració

general i silenciosa,

aquella serenitat que emana dels espais coneguts o repetits,

l’agombolament produït, així ho vull creure,

per la meva veu (ara mateix,

l’Anna es juga una nota a la pissarra;

jo sec al seu lloc

i li faig, perquè no l’hagi de tornar a escriure,

el dictat de cada dia

a la seva llibreta):

 

“Gairebé he acabat la meva feina”

 

“i les coses de la Terra no m’importen.”

 

“Punt i a part.”

 

“Dos quarts i cinc d’onze.”

 

“Desconnecto l’enregistrador.”

 

“Anna, desconnecto és com Anna,

va amb dues enes.”

 

Com si algú hagués donat una ordre

o emès algun tipus de senyal molt clar,

un vostre gest marcial

—aquest clac compassat

que feu en agafar el típex

per encabir al vostre desconnecto

la ena que us deixàveu—

em dóna pistes d’alguna cosa

(lligam, esguard, pou, pedra)

que intueixo remota

i que se m’escapa.