comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 23 Setembre, 2013 15:35
No us ho creureu, però fa cantonada amb el carrer Pompeu Fabra.
mllauger | 17 Setembre, 2013 06:26
(publicat ahir, 16S, al dBalears)

Avui el professor de llengua, o de socials, o de ciències, està content, perquè la vaga està essent un èxit. (Escric aquestes ratlles abans que la cosa hagi començat, però amb molt poca por d’equivocar-me. Ho he tocat amb les mans: sé que la vaga serà un èxit, que està essent un èxit.)
El nostre professor, us contava, està imbuït per una sentiment de profunda satisfacció, que diria un Borbó. Per arribar fins aquí, però, hi ha hagut tot un itinerari emocional que potser va començar amb els tons del cansament i de l’escepticisme. Sí, el professor era dels tebis: va fer les vagues del curs passat, i va mantenir un activisme d’intensitat discreta, però havia caigut en la tebior. Una vaga indefinida?, es preguntava. Per regalar-los la satisfacció d’una punxada? No sabia ni si la faria.
I els mesos d’estiu varen venir carregats d’emocions noves. Alegria, en primer lloc, perquè veia moviment, adhesions, empenta. L’impuls ètic d’estar amb els que tenen la raó, en segon lloc. I, sobretot, indignació, molta indignació davant l’acarnissament amb què els nostres governants feien la guerra a la nostra llengua i a l’educació pública. Tot, amb un crescendo que va tenir unes setmanes finals d’una estrident intensitat d’assemblees, expedients, signatures i decrets-llei.
Així fins a la satisfacció d’avui. Però les emocions, ja se sap, mai vénen totes soles, i menys encara les de la família de la felicitat. El nostre professor també se sent trist, quan veu que no pot fer la seva feina amb normalitat per culpa d’uns nostàlgics del totalitarisme. Hi ha moments, de fet, que sobretot té pena. Al mateix temps, sent com una altra emoció li omple el pit, més puixant de cada cop: l’orgull. Està orgullós del col·lectiu del qual forma part, està orgullós d’estar del costat de la dignitat, i s’adona que és un sentiment que gratifica i vigoritza.
Doncs així, alegre i trist a la vegada, orgullós i enèrgic, ha anat al seu centre amb la camiseta verda posada, i ara se’n va cap a la concentració del migdia davant el Consolat.
mllauger | 14 Setembre, 2013 07:41
(article publicat a L'Altra Mirada)
“Palma de Mallorca: una col·lecció d’automòbils de luxe, capella privada, jardins silenciosos, casa de nines de mida real, guacamais que semblen estàtues i es passegen per la gespa inacabable i tres casalots, prudentment separats un de l’altre, que van ser construïts en un estil recarregat, vulgar i mediocre.” La descripció, com el lector ja sospita, no correspon a la nostra Palma. Correspon a una “Palma de Mallorca” que es troba al rancho Puerto Rico, proper al poble El Salado, municipi de Culiacán, estat de Sinaloa, Mèxic. Si la nostra Palma és en una illa, aquesta Palma de Mallorca ocupa tota una illa: una illa artificial en un llac. I és una zona de descans que es va construir Ismael Zambada, “el Mayo Zambada”, dirigent del càrtel de Sinaloa i un dels narcotraficants més buscats del planeta. Per fer-se’n una idea: els Estats Units ofereixen una recompensa de cinc milions de dòlars a qui proporcioni alguna informació que condueixi a la seva detenció.
He trobat l’estrambòtica Palma de Mallorca a Camps abans de tot això, de Lolita Bosch, un llibre ben descrit pel seu subtítol: “Una novel·la-reportatge sobre el narcotràfic”. L’etiqueta “novel·la-reportatge” ja apunta cap a un espai de frontera entre periodisme i literatura, cap al terreny de qui vol contar la realitat amb els recursos de la ficció, potser cap al territori que va obrir Truman Capote amb A sang freda, que ha conegut joies com el Relato de un náufrago de García Márquez i que a casa nostra ha donat volums tan interessants com Tor de Carles Porta. Lolita Bosch, catalana mexicana, o mexicana catalana, fa una altra volta de rosca al gènere: descriu el malson del narcotràfic, la violència impensable, o la vida estrafolària dels capos, fent servir tècniques de novel·la experimental: un panorama que es construeix com un collage de relats, salts en la presentació cronològica, canvis de punt de vista, fragments de sintaxi i puntuació trencada, etc. Res no resulta gratuït. “Aquest llibre hauria d’haver estat un poema”, diu Lolita Bosch: la seva motivació és tant reflectir la realitat com expressar un estat d’ànim (personal, col·lectiu) davant la bogeria.
Vull tornar ara a la Palma de Mallorca de Sinaloa. ¿Què fa que un capo del narcotràfic, quan crea una zona de descans que hem d’imaginar com la quinta essència del luxe estrambòtic i la vulgaritat, la bategi amb aquest nom? En la seva imaginació, “Palma de Mallorca” no deu ser altra cosa que un topònim de la família de Shangri-la o Xanadú: una abstracció. La paradoxa és que és una abstracció de perfils molt semblants a la que per a nosaltres representen alguns topònims del país d’Ismael Zambada: Acapulco, abans, o la Riviera Maya, avui. El territori de la felicitat que es compra i es ven empaquetada a les agències de viatges. Tenir una economia turística vol dir definir-se i vendre’s com un territori de ficció, embolcallar-ne en una aura de seducció que pot atrapar tant un hooligan de Manchester com un narcotraficant de la costa pacífica de Mèxic. El que sigui o no sigui la vertadera Palma és una qüestió d’una importància més aviat secundària.
Lolita BOSCH. El camps abans de tot això. Empúries. Barcelona 2013.
Lolita BOSCH. Campos de amapola antes de esto. El Aleph. Barcelona 2013.
mllauger | 12 Setembre, 2013 16:29
necessitats específiques de suport educatiu, una etiqueta-paraigües sota la qual hi caben una constel·lació de complicacions socials, econòmiques, mèdiques o familiars. I sí, ja sé que 10, 2, 8 i 11 sumen més de 28, però és que n'hi ha molts que acumulen medalles. N'hi ha 21, que tenen algun títol en aquest aparador de la diversitat: 21 de 28.mllauger | 08 Setembre, 2013 23:16
Amb l’estil més caspós i casernari,
amb ínfules de xèrif tavernari
i amb enyor del passat autoritari,
rifant-se el tribunal que els és contrari,
han fet un decret-llei rudimentari,
un bunyol normatiu estrafolari.
Olé, na Juana Mari!
El propòsit que els mou és ben palmari:
col·locar el català dins de l’armari
dels bibelots que guarda l’antiquari.
Odien amb rancor d’incendiari
el llegat vuit vegades centenari
de la llengua de Llull el Visionari.
No és així, Juana Mari?
Docents! Hem de permetre aquest desvari?
Hem de portar la creu d’aquest calvari
i alçar bandera blanca? Ni pensar-hi!
Que la vaga a les aules ho declari:
serem, irreductibles, l’adversari
d’aquest funest govern totalitari.
Ja ho veuràs, Juana Mari!
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||