miquel àngel llauger

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Txékhov, Serés, Dostoievski

mllauger | 09 Octubre, 2013 23:25

Ara que la UOC ofereix un Gabinet virtual de lectura que es defineix com "una experiència de lectura col·lectiva, una proposta de discussió sobre llibres a Internet de la mà d’especialistes" (i l'especialista al timó és Jaume Subirana); ara que he vist que un dels llibres amb què es treballarà és el dels Contes russos de Francesc Serés; ara, deia, he recordat que, per a la Biblioteca Pública Can Sales, de Palma, Serés pertany a la literatura russa, i així el tenen, amb la signatura 882 de la CDU ("Literatura russa, eslava i bàltica") i en tan bona companyia com Txékhov i Dostoievski. Com en un conte de Borges, la biblioteca també hi juga.

(La qüestió: he agafat la bicicleta i he fet la foto)

Sobre la vaga (post d'urgència)

mllauger | 04 Octubre, 2013 17:01

La meva fórmula:
1. Res més a negociar: no ens preocupa la imatge de ser el primers a aixecar-nos de la taula. Els intransigents han estat ells.
2. Tornam a les aules (amb una mostra més d'unitat i voluntat de contestació dilluns i dimarts, si cal). Ni per ofegament ni per pressió: per responsabilitat i compromís amb el servei públic.
3. Sense acord, i sense prolongar una vaga de desgast, tornam amb tota la legitimitat i amb energia per continuar la contestació al TIL i a la política educativa del govern.
4. A la nova fase, l'obstrucció al TIL i la mobilització han de ser elements fonamentals. Les accions que suposin més interrupció de l'activitat escolar, dosificades.
5. Optimisme, empenta i orgull: ens ho hem guanyat.

Bosquet evoca Fiol (amb guardó)

mllauger | 02 Octubre, 2013 16:26

Jaume Bosquet, un altre amic poeta, té un poemari preciós, Transvasament, que acaba de ser guardonat amb el premi Miquel de Palol, i que aviat serà publicat.

Aquest blog té el plaer i el privilegi d'oferir-vos una primícia del recull, un poema especialment estimat, perquè és un imponent homenatge al nostre gran Tomeu Fiol.

Enhorabona, Jaume, i una salutació, Tomeu!

SETANTA VEGADES SET

A Bartomeu Fiol

Toquen les campanes dels campanars de Compostel·la.

Calaloscans. Camp Rodó. Contribució de bàrbars.

Capells de ferro a Son Cabaspre. Calaportal de Cavorques.

Contribució de Verges. La comunió dels sants o Els morts ho callam tot.

Cave carmina, cape canes. Catàleg de matèries. Càbales del call.

Continuació o represa dels poemets de Montsouris.

D’un cànon soterrat. Quòdlibets de coetanis que foren.

I encara: Camps de marina i suburbials. Cròniques bàrbares.

Canalla lluny de Grècia. Carants.

Perquè, és clar, Tot jo és una exageració i Tot és fragment, res no és sencer.

I encara més: Entre Cavorques i Albió. Un dietari

(Ning-nang, ning-nang. Com esbojarrades campanes.

Tu que no vares saber gosar gosar

i ara salvatgement, sense recança, insisteixes

quan hauries d’estar-ne del tot corcat i saturat

de tanta recança. Aspres campanes. Boges campanes. Ning-nang.)—

Toquen les campanes dels campanars de Compostel·la.

El Sol. Les formigues. Els esbarzers. Les flors dels marges.

La perfecta i imprevisible mutació constant del camí.

La boira. El vent. La pols. La pluja. Els núvols. La Lluna.

La fragilitat indestructible de cada instant.

El silenci inserit en la duresa de la pedra.

La mirada, sobretot la mirada absorbent.

Ara. I ara. I més ara encara.

Després de quaranta dies i quaranta nits de pelegrinatge,

toquen les campanes dels campanars de Compostel·la.

M’assabento aquí de la teva mort,

en plena eufòria del qui està arribant finalment

al capdavall, al destí

que també s’esmuny, s’esmuny, s’esmuny.

Ja no ets a l’ara, ¿on ets mestre

aquest lluminós migdia d’agost?

¿Què em vols fer saber mentre

toquen les campanes dels campanars de Compostel·la?

***

S’aturen les campanes

i, dins la nau de la catedral,

ressonen les paraules de Mateu

i aquells càlculs de perdonar setanta vegades set.

Compartim—

Allò nefand, allò nefast, el mal gratuït,

el mal pel mal, del tot monstruós,

allò que no hem de perdonar mai,

malgrat que ens assegurin

que Vós ens demanau de perdonar,

si cal, setanta vegades set.

El nostre dubtós cristianisme,

s’acaba en sec, de cop, just aquí.

S’enardeix el botafumeiro,

voleia altiu l’encenser prodigiós.

Emboira la seva inhumana, bestial

presència, també entre nosaltres.

The sheer badness of bloody bullying—

Allò que no hem de perdonar mai.

¿Allò que no hem de perdonar mai?

Tu que ja ets llum i veritat, digues:

¿a qui ho hem de perdonar

sinó a nosaltres?

Jaume Bosquet

Bartomeu Fiol

No sols és la llengua i és també la llengua

mllauger | 01 Octubre, 2013 10:57

(article publicat al dBalears)

El títol de l’article, per als que escoltau cançons del segle XXI i no del segle XX, reescriu unes línies de Raimon: “No sols és la ràbia però és també la ràbia / aquesta força que ens puja fins als límits del crit”. Doncs això: no és només el català però és també el català el que fa que duguem quinze dies de vaga i el que va fer que ahir coincidíssim tots, vestits de verd, pels carrers de Palma.

“És que no és només el català”: segur que ho heu sentit. I és veritat: darrere la mobilització hi ha una llista de d’exigències de justícia, que tenen a veure amb l’ensenyament i amb les condicions laborals del servei. Educació pública de qualitat: aquest és el titular del conjunt. Hi ha un altre fet evident: el que ha mogut molta gent és el rebuig de l'autoritarisme barroer i del menyspreu amb què el PP ha tractat la professió. És una mobilització a favor de la democràcia. Afegiré una altra obvietat: en l’ànim de cada vaguista, de cada manifestant, el pes relatiu de les motivacions és diferent. Hi ha molts d’ingredients, i cadascú els posa a l’olla en les dosis que prefereix.

Ara bé: ningú que hagi mirat la mobilització de prop no pot deixar de veure el lloc nuclear que hi ocupa la defensa de la llengua. Proporcional, naturalment, al lloc nuclear que ocupa l'atac a la llengua en la política de Bauzá i els seus. El TIL, per als que el defensen, no és tant un programa d’introducció de l’anglès com una estratègia de retrocés del català. El TIL, per als que el rebutgen, no és tant un nyap pedagògic (que ho és) com un atac molt mal dissimulat a la llengua. I això és al cor del que s’està jugant aquest dies. Sense això, no em sé explicar ni la temperatura de la contestació, ni la magnitud que ha assolit molt més enllà de l’àmbit educatiu, ni les desenes de milers de persones als carrers. I n’hem d’estar contents, que sigui així. El país reacciona: en defensa de l’educació pública, en defensa de la democràcia i, last but by no means least, en defensa del català. Amb més decisió del que havia fet mai.

La vaga ha estat un èxit. Si faig ús del pretèrit perfet no és per donar la cosa per acabada (la vaga és viva) sinó per mirar de transmetre als docents que, acabi com acabi, hem guanyat molt. Siguem menys derrotistes de l’habitual: succeeixi el que succeixi en termes de durada i incidència de la convocatòria, o en termes de moviments per part l’autoritat irresponsable, el que s’ha aconseguit és molt i molt valuós, encara que no tot es tradueixi en resultats mesurables i immediats. Ara toca no defallir, aconseguir tants resultats mesurables i immediats com sigui possible, i conservar aquest gran capital que en dues setmanes hem creat a favor de l’educació i de la democràcia. I de la llengua.

La nostra vaga de docents, al festival literari de Stavanger, Noruega

mllauger | 25 Setembre, 2013 09:41

La nostra vaga de docents ha ocupat el seu espai al festival literari de Stavanger, Noruega. Us ho explicarà Carles Torner, poeta, professor universitari i activista de mil causes. Jo només us deixo aquí l'emocionant missatge amb què ell m'ho ha contat:

Amic Miquel Àngel,
La setmana passada, de divendres a diumenge, he participat en un festival literari a Stavanger, Noruega. És un festival que posa un accent especial en la llibertat d'expressió perquè en aquella ciutat hi ha la seu de l'ICORN, que és la xarxa de ciutats que acullen escriptors exiliats. Xarxa dins la qual hi ha Barcelona, fins al canvi de govern hi havia Palma i, des d'ahir, també Girona. M'hi van convidar a través del PEN, perquè volien algú que pogués, a més a més de llegir els seus poemes, parlar en una taula rodona sobre "llengües minoritàries".
De manera que dissabte em vaig trobar parlant durant gairebé dues hores amb un novel·lista gal·les, Jon Gower, i una dramaturga sami, Rawnda Carita Eira, moderats per un italià que treballa a la Comissió Europea --i que més que orientar el debat l'entorpia. La conversa, tanmateix, va ser molt interessant: el gal·lès i jo mateix vam anar desmuntant conceptes com llengua minoritària o regional (que són els que empra la legislació europea) i vam poder donar cos amb molts exemples a la necessitat de promoure el dret de les comunitats lingüístiques a desenvolupar-se en la seva llengua en tots els àmbits de la vida. I Rawnda Carita Eira va ser molt brillant explicant la situació del sami i narrant el seu recorregut com a granjera, escriptora, ajudant de direcció de teatre i dramaturga, fent conèixer al públic noruec les dificultats que viu la seva "minoria" malgrat totes les lleis i programes de Noruega en defensa del sami (que només té trenta mil parlants escampats en quatre estats).

T'escric només perquè volia dir-te que vaig començar la meva intervenció parlant de la vaga indefinidia de l'ensenyament a les Illes. Vaig parlar del compromís dels mestres, d'entrada, repetint si fa no fa el teu itinerari emocional per la vaga tal com el vas explicar al teu blog. Tot seguit vaig parlar dels pares d'alumnes que tenen els fills a casa i recolzen la mobilització. I també dels infants. I de la universitat, que us fa costat. Va ser curiós: la meva era la primera intervenció i vaig passar els primers cinc minuts descrivint amb una mica de detall què significa una vaga indefinida de l'ensenyament, i la raó per la qual mestres, pares i alumnes refuseu el TIL. Només després d'haver explicat la vostra revolta vaig passar a explicar altres aspectes de la nostra llengua i del context paradoxal que ens toca viure (per llegir a l'avió cap a Noruega havia comprat Le Monde i, al suplement de llibres, em vaig trobar que les dues primeres pàgines eren un gran reportatge en lloança del Jo confesso de Jaume Cabré, que acaba de sortir en francès).
Tot això passava a la Casa de Cultura de Stavanger. Com a públic teníem cap a setanta noruecs i una dotzena d'escriptors d'arreu: d'Austràlia, Israel, Palestina, Zimbabwe, Iraq, Sudàfrica, Islàndia… Encabat, a l'hora de sopar, una bona estona de la conversa a taula va ser sobre vostra revolta.
T'ho faig saber com una petita mostra de solidaritat i de ressò del vostre compromís. Tots som conscients que en la vostra lluita s'hi juga el futur de tots.
Una forta abraçada en aquests moments difícils,
Carles