miquel àngel llauger

Els tres contes que promet el títol d’aquest article estan extrets del volum Contes filosòfics d’arreu del món, de Jean-Claude Carrière. El primer ens mostra un polonès i un jueu que caminen junts cap al mercat i que veuen, ben plantada enmig del camí, una merda de cavall. El jueu diu al polonès:

– Et don deu zlotys si et menges aquesta merda.

El pagès va pensar una estoneta en tot el que podria fer amb deu zlotys. No s’acabava de fiar d’aquell jueu, que tenia una certa fama de malèvol, però finalment va acceptar i, no sense fer un esforç, es va empassar la femta. El jueu li va haver de donar els doblers promesos. Mentre continuaven cap al mercat, però, pensava que havia perdut deu zlotys de la manera més estúpida, mentre que el polonès semblava tan content. Una mica més endavant, quan varen veure una segona merda, li va dir:

- Escolta, i si jo ara em menjo aquesta merda, em tornaràs els deu zlotys?

El pagès hi va pensar una mica i va dir que sí, que d’acord. El jueu s’hi va posar i, amb gran escarafalls de fàstic, també se la va empassar sencera. Va recuperar els seus doblers. Varen continuar caminant com si res i, mitja horeta després, el polonès hi va tornar:

– Ja que sou tan intel·ligents, els jueus, em pots dir per què ens hem menjat tota aquesta merda?

Carrière acaba el conte explicant que no sabem res de la resposta del jueu. Al paràgraf inicial havia explicat que era una història que “il·lustra admirablement una certa estructura de l’esperit”. El que no diu i podria haver dit és que il·lustra admirablement una manera de funcionar de la política. Deixaré que el lector cerqui exemples de companys de ruta que van fent camí cap a alguna banda i que, ara l’un ara l’altre, es van fent empassar excrements pudents.

El segon conte és, diu l’autor, una de les històries més belles que ha sentit mai. L’amic que la hi va contar la situava “en algun lloc de l’Orient”, en un país on vivien un home molt ric i un home molt pobre, cadascun dels quals tenia un fill. Un dia, l’home ric va pujar al cim d’un turó amb el seu fill, i amb el gest característic de qui pronucia aquesta frase, li va dir:

– Mira: un dia, tot això serà teu.

Una mica més tard, l’home molt pobre va pujar al mateix turó amb el seu fill, i li va dir, simplement:

– Mira.

Fi del conte. Potser, per a aquests dies de corporacions totpoderoses i de converses climàtiques, convindria fer-ne una versió en què els dos homes tenen, per algun atzar, l’ocasió d’enfilar-se amb els seus fills respectius en una estació espacial i llançar una mirada al nostre fràgil planeta blau…

Del tercer conte, no us en faré cap comentari que justifiqui la seva inclusió en un article d’opinió, però és tan bo que no m’hi sé resistir. Segur que n’extraureu algun ensenyament. Parla, una altra vegada, de dos homes que fan una passejada amistosa. Un d’ells porta paraigua, l’altre no. De cop, comença a ploure, però l’home que duu paraigua no l’obre. L’altre li demana per què.

- Perquè no serviria de res: està tot foradat.

- Idò per què l’has duit?

- Perquè em pensava que plouria.

No fa gaire, Tzvetan Todorov ha publicat un nou llibre, Insubmís (Insoumis en l’original francès), que val la pena llegir. Todorov va néixer a Bulgària el 1939, i va arribar a França el 1963, fugint de la dictadura del seu país. De llavors ençà, ha exercit com un dels intel·lectuals destacats del panorama europeu, inicialment en el camp de la teoria i la crítica literàries, i després en altres terrenys com la història o l’assaig filosòfic. Todorov és un dels grans estudiosos i divulgadors de la tradició humanista i del llegat de les Llums: El jardí imperfecte (amb el subtítol Llums i ombres del pensament il·lustrat) és una de les millors introduccions al que signifiquen les idees d’homes com Locke, Montesquieu, Voltaire o Rousseau. Todorov ha excel·lit a l’hora de llegir la història contemporània i l’horror de les dictadures a la llum d’aquesta tradició. Memòria del bé, temptació del mal és una gran reflexió sobre el segle XX, escrita des de la perspectiva d’un exiliat del comunisme que veu, en la línia de Hannah Arendt, una matriu comú en els totalitarismes d’un signe i un altre.

El volum acabat de publicar, Insubmís, és un recull de semblances biogràfiques d’homes i dones que responen al qualificatiu del títol: insubmisos. Per a Todorov, l’insubmís és el que, en la seva defensa de la llibertat i de la comprensió entre els homes, s’oposa a la lògica del poder. L’insubmís actua amb lucidesa i coherència, i sovint paga un duríssim preu personal. El llibre està format per vuit retrats, set dels quals corresponen a la mena de personatges que característicament il·lustren les idees de Todorov, i que vénen a ser aquells “sants laics” de què parlava Camus: dues víctimes dels camps de concentració nazis (Etty Hillesum i Germaine Tillion), dos dissidents soviètics (Boris Pasternak i Aleksandr Soljenitsin), dos lluitadors contra el racisme (Nelson Mandela i Malcolm X) i un pacifista israelià (David Shulman). La sorpresa arriba amb el vuitè protagonista: Edward Snowden.

Així doncs, Edward Snowden, l’antic treballador de l’NSA ,l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units, que un dia va decidir fer saber al món que el poder sotmet els ciutadans a una vigilància injustificable, és per a Todorov el millor exemple de l’insubmís del segle XXI. Edward Snowden, l’home perseguit per les autoritats nord-americanes, acusat de traïció i de posar en perill la seguretat del país, representa per a l’insigne estudiós l’encarnació actual d’aquells que s’oposen al totalitarisme en nom dels valors clàssics de la Il·lustració i de l’humanisme. Tampoc no és tan estrany, si ho pensam bé: Todorov sap que, des dels temps de Locke i dels il·lustrats francesos, al nucli del pensament humanista hi ha la defensa de la llibertat de l’individu enfront d’uns poders que tendeixen sempre a l’abús.

Els homes com Snowden (o com Julian Assange, o com Hervé Falciani) representen ja un tipus per al qual l’anglès ha creat un terme específic: el whistleblower, una paraula encunyada per evitar les connotacions negatives de mots de la família del “delator”. Aquí encara no sabem si n’hem de dir reveladors, denunciants o alertadors. Més enllà del dilema lingüístic, hi ha el debat de si són gent que ha traït la confiança que s’hi havia dipositat o si són defensors de la democràcia. Un veterà il·lustre com Todorov sembla que ho té clar.