miquel àngel llauger

(publicat a l'AraBalears, 2/1/15)

D’aquí tres dies arriben els Reis, esperem que amb un bon assortiment de regals. Als Evangelis, per cert, no són reis. Sant Mateu, en la versió de la Bíblia de Montserrat, relata que uns “mags” varen arribar a Betlem des d’Orient, tot cercant l’infant acabat de néixer. La Bíblia Catalana Interconfessional, més recent, parla d’uns “savis”. Són dues possibilitats de traducció per als mágoi, terme grec d’origen persa que designa aquests membres de la casta sacerdotal que eren hereus de l’antiga saviesa dels astrònoms babilònics. No cal dir que sant Mateu no els dóna ni noms ni nombre, tot i que ja esmenta els tres presents (or, encens i mirra), que fan tan fàcil fer-ne un trio.

L’Evangeli àrab de la infància és un dels anomenats evangelis apòcrifs, i els erudits el situen cap al segle VI. És un dels primers textos en què els mags ja són de família reial: tres reis, fills dels reis de Pèrsia, que fan el viatge cap a Betlem acompanyats de nou homes. Són els déus mateixos dels perses els que ordenen el viatge: la religió antiga que es ret davant la nova. En aquest relat, quan els reis han d’iniciar el retorn, Maria els ofereix com a present un dels bolquers del nin. Tornats a Pèrsia, els tres reis celebren una festa i encenen un gran foc, al qual llancen el bolquer. Qual el foc es va extingir, varen veure que el bolquer havia romàs intacte, “blanc com la neu i més sòlid que abans”. A l’Evangeli armeni de la infància, de la mateixa època, la narració es fa barroca: els savis ja llueixen els eufònics noms de Melcion, rei dels perses, Gaspar, rei dels indis, i Baltasar, rei dels àrabs. Arriben a Betlem ni més ni menys que amb 12.000 homes i porten, a més dels tres regals evangèlics, canyella, espècies aromàtiques, pedres precioses, perles, mussolina, porpra i cintes de lli.

Devers catorze segles més tard, l’any 1927, T.S. Eliot, un dels grans poetes del segle XX, que pocs anys abans havia sacsejat la tradició poètica occidental amb The waste land (La terra eixorca), va publicar el seu poema ‘El viatge dels mags’. Eliot era un home religiós, però el seu poema dels Reis s’allunya del to pietós o carrincló que el tema sembla imposar als poetes. Els mags conten un viatge que va resultar molt penós: feia fred, els camins eren plens de fang, les ciutats eren hostils, els camellers flastomaven, i els viatjants sentien el corcó de l’enyorança de la vida fàcil de palau. El relat de l’encontre amb l’infant no pot ser més lacònic i displicent: “Hi vàrem trobar; va ser (podríem dir-ne) satisfactori”. En les reflexions que clouen el poema, els mags s’adonen que el seu viatge epifànic ha estat tant cap al naixement com cap a la mort: la mort del vell món on ells eren els més savis. Els viatges de coneixement no són mai camins d’un únic sentit, no hi ha guany sense pèrdua. Eliot, ja ho veieu, prescindeix d’escenografia colorista per acostar-se al bessó de l’aventura espiritual.

Avancem mig segle i situem-nos l’any 1980. Michael Tournier publica Gaspard, Melchior et Balthazar. El títol ja resulta curiós, perquè els protagonistes de la novel·la no són tres, sinó quatre: hi ha un quart rei, Taor, que no surt al títol i que no apareix fins a la meitat del llibre però que s’acaba emportant la novel·la. Tournier es fa ressò de la llegenda del quart rei. A la seva novel·la, cada un dels reis arriba a Betlem perseguint una obsessió: Gaspar (que aquí és el negre!) cerca l’amor, Balthazar persegueix la bellesa de les imatges i Melcion vol la saviesa. És una bona novel·la per als golafres enamorats del dolç, perquè Taor, el quart rei, un indolent príncep de Mangalore, a l’Índia, emprèn el viatge mogut pel desig de conèixer la recepta exacta d’un pastisset de festuc que havia trobat incomparablement deliciós. No us contaré la novel·la, però. Ja la llegireu. I que els Reis us duguin moltes coses.

(publicat a l'AraBalears, 26/12/15) 

Solstici. Cada any, per aquestes dates, m’arriben les ja tradicionals felicitacions del solstici d’hivern, i cada any em sorprèn la quantitat d’aficionats a l’astronomia que hi ha entre nosaltres. Mostren, però, una incomprensible parcialitat en la consideració dels solsticis: cap d’ells no em felicita el solstici d’estiu, tot i que la festivitat de Sant Joan els en dóna l’oportunitat. I ningú no felicita els equinoccis, que al cap i la fi són els altres dos punts cardinals, per dir-ho així, de l’el·lipse al voltant del Sol. Ja ho sabeu, astrònoms: o tot o res.

Dissabte de Nadal. També tornen les crides contra les aberracions lingüístiques nadalenques, enguany amb alguna variant enginyosa: “Cada vegada que algú diu ‘Nit bona’ o ‘Nit Vella’ mor un filòleg”. Jo vaig proposar que els Reis d’Orient no duguessin res a qui els digués els Reis Mags. Des de Catalunya ens adverteixen d’un nou horror que per sort encara no he sentit: felicitar “els Nadals”. També hi ha qui recorda que a Mallorca hi ha una forma més genuïna que “nit de Nadal”: “dissabte de Nadal”. Per analogia, també hauríem de fer “dissabte de Cap d’Any”. Encara que no sigui dissabte, és clar.

El tió. Fa dos o tres anys, un compte anglosaxó de Twitter que escampa mapes curiosos en va difondre un en què les àrees lingüístiques prenien el color de la felicitació nadalenca corresponent. El disgust va ser majúscul: el Principat era de color de “Bones festes”, i les Illes eren de “Feliz Navidad”. Potser algú va protestar, i poc després, quan va aparèixer el mapa de “qui fa els regals”, tots els Països Catalans compartien un color i una llegenda: “Christmas log (tió de Nadal)”. No és fàcil, fer entendre al món que som una nació, però que n’hi ha que que són uns brutots i n’hi ha que som molt més fins.

Parrà. Arriba la Sibil·la, i amb ella el seu vers més enigmàtic: el segon, aquell que diu “parrà qui haurà fet servici”. Amadeu Corbera, musicòleg i estudiós del nostre preciós cant litúrgic nadalenc, fa una bona feina divulgativa amb preguntes al Twitter. Altres internautes s’hi sumen, amb respostes i noves preguntes: a quin verb correspon “parrà”?, és “haurà fet” o “no haurà fet”?, ha de ser realment “servici”? Com que aquest article arribarà acabada la campanya, aquí teniu les solucions: segons la teoria més acceptada, que és la de Francesc de Borja Moll, ha de ser, efectivament, “parrà qui haurà fet servici”, allà on “parrà” és una forma de futur de “parer” (“apareixerà”, en el sentit d’“es veurà”). Moll, a més, refuta la teoria segons la qual aquest “servici” seria una deformació de “sevícia” (“crueltat”).

Els Reis. La història dels regals que porten els Reis és un cas incomparable de mentida col·lectivament organitzada en què una part de la societat coneix el secret i l’altra no. I funciona. Idealment, la revelació del secret s’hauria de donar en forma de confidència entre pares i fills. Però ja sabeu que sovint hi ha filtracions antireglamentàries, per dir-ho així. Fa poc en vaig conèixer una de les més sorprenents: un infant que arribava a casa explicant que els companys marroquins els deien que això dels Reis era un conte per a nins cristians. Ja ho diuen, que vivim en una societat complexa.

L’Àngel. Segur que heu sentit dir que “tots recordam on érem quan ens va arribar la notícia de la mort de Kennedy”. Una adaptació per als de la meva edat seria: “Tots recordam on érem quan vàrem rebre la notícia de l’11-S”. Igualment, tots recordam el moment en què vàrem conèixer el secret dels Reis. A mi (a mi i al meu germà, de fet) m’ho va contar mumare, dins d’un Seat 600, a les portes de l’escola. Al desconcert inicial (els regals no els duen els Reis!) va seguir una pregunta: “Qui pensau que els du?”. També record perfectament la meva resposta: l’Àngel de la Guarda. Sempre he estat bàmbol, però em podria haver anat pitjor. Bones festes a tothom.

Desert

Chaque étoile fixe une direction véritable. Elles sont toutes étoiles des Mages.

Antoine de Saint-Exupéry

Fa una nit tan tranquil·la,

tot sol s’hi està tan bé,

el  fum de la foguera

s’enfila tan lleuger,

el cel és una copa

de pell tan transparent

que totes les estrelles

són l’estrella dels Reis.