miquel àngel llauger

Per a la poesia contemporània, no hi ha frontera entre assumptes que són "poètics" i assumptes que no ho són. La poesia de les darreres dècades, de fet, s’ha esforçat a convertir tots els aspectes de l’experiència humana, també els més humils o els més quotidians, en matèria lírica. Així doncs, i tenint en compte la gran quantitat de poetes professors que hi ha, seria d’esperar que hi hagués poemes, molts de poemes, sobre allò que s’esdevé en una aula: al cap i a la fi, és una experiència que ocupa moltes hores de les vides de qui se n’ocupa i que activa molts, i diversos, moviments d’intercanvi emocional. Resulta, però, que no és així: la vida docent està, malauradament, poc poetitzada.

Jaume Bosquet, poeta gironí establert a la Garrotxa, n’és una feliç excepció. Al seu recull de 2006 La mateixa història hi apareixen, crec que per primera vegada, alguns versos sobre el goig de transmetre als joves l’emoció de la bona literatura. Triacant (2009) té tota una secció titulada "Adolescents", i ja podeu imaginar quins adolescents són. Transvasament (2013) pren el títol d’aquest miraculós moviment d’ànima a ànima que de vegades pot donar-se entre professor i alumne. El mateix recull té un poema sobre el moment més banal (i menys innovador, afegireu alguns) de la classe de llengua: el dictat, aquell silenci, aquell bell moviment compassat dels bolígrafs seguint la veu del mestre. Per acabar aquest repàs ràpid, Basses i pluja, el darrer volum de versos de Jaume Bosquet, acabat de publicar, conté fins a mitja dotzena de poemes, per dir-ho així, d’aula. En un d’ells, el professor es mostra orgullós d’haver aconseguit convertir a la fe blaugrana un admirador de Cristiano Ronaldo. “Dec fer les coses bé, dic jo”, acaba.

Record que fa devers un any vaig llegir un aforisme de Ponç Pons que deia, i el cit de memòria, que cal estimar els alumnes per ser un bon professor. Em vaig permetre comentar-lo al Facebook: demanau-me, hi deia, que respecti els alumnes, que els tracti amb cordialitat, que m’esforci per treure’n el millor, però que els estimi és massa. Bé, potser és una qüestió d’accepcions del verb "estimar". En tot cas, Jaume Bosquet deu estar d’acord amb Ponç Pons, i vés a saber si tenen raó.

Gairebé mig segle després de la seva primera edició, torna a publicar-se Els carnissers, de Guillem Frontera. La casa editora és la mateixa, que aquesta vegada ha optat per incloure la novel·la en una col·lecció adreçada al públic juvenil: Club Editor Jove. Aquests carnissers de portada taronja inclouen un exacte postfaci de Nanda Ramon. Exacte vol dir això: que diu amb paraules precises i ben dites el que convé dir per situar el lector d’avui, el jove però no només el jove, davant la lectura del text.

Som professor de secundària, però no de català. Vull dir que no m’he d’enfrontar al problema de quines lectures triaria per als nostres joves. Sempre he pensat, però, que hauríem de procurar, almenys per a una certa edat, recomanar llibres no específicament 'juvenils', no d’aquells que podrien titular-se La Mireia m’ha esborrat del Facebook, Temptacions lisèrgiques o Sang als texans. No: novel·les escrites per adults i pensades per ser llegides per adults, però que poden ser de profit (poden agradar, interessar, ensenyar coses) als joves.

Així, he fet la relectura d’Els carnissers tenint al cap aquest públic potencial. A la pàgina 59 hi he trobat un personatge que remuga dels xuetes que han fet doblers i s’han fet socis del Círculo. A la pàgina 147, un altre personatge, amfitrió d’un sopar a la possessió que ha adquirit, se sent temptat de llançar aquest crit ancestral: “Menjau tallades, al·lots, que avui n’hi ha. N’hi ha més que grans d’arròs!”. Això no ho entendran, em deia. I després em contestava que potser no, però que estaria molt bé que ho aprenguessin.

Els carnissers és una novel·la d’una notable lucidesa. Com explica Nanda Ramon, Frontera presenta la transmissió de poder entre classes socials de la qual també parlaven Villalonga i Lampedusa, però sense la mentida de la nostàlgia. Ho fa amb una saviesa narrativa sorprenent en un novel·lista de 23 anys. És el mateix novel·lista que ara es permet dir, en un nou pròleg, que le seves pàgines han resultat premonitòries. Els grans canvis de la societat turística, que llavors s’iniciaven, han continuat escrivint arguments de pèrdua, de farsa i d’aculturació. Per als joves que avui la puguin llegir, tota una lliçó d’allò de qui som, d’on venim i cap on anam.

Quan jo era bastant jove i bastant indocumentat, diguem que cap als catorze o quinze, sabia que en una casa no gaire llunyana del xalet familiar d’estiueig al Morer Vermell, a Alcúdia, hi havia viscut un capitost important dels nazis. No era un qualsevol: el caràcter intrèpid d’Otto Skorzeny, 'Cara tallada', en va fer un dels oficials més valorats per Adolf Hitler. La seva operació de rescat de Benito Mussolini, arrestat el setembre de 1943 en un cim dels Apenins, li va conferir una aura de llegenda. Acabada la guerra, a Skorzeny li va pertocar l’etiqueta de ser “l’home més perillós d’Europa”, cosa que no li va impedir trobar, com a altres nazis, un còmode refugi a l’Espanya franquista. La seva estada a Alcúdia va deixar poques traces, però sabem que no va dur, ni prop fer-hi, una vida tranquil·la i reclosa. Fa no res, unes sorprenents revelacions del diari israelià 'Haaretz' encara donaven un tomb a la imatge que en tenim: durant els anys 60 va participar, com a agent del Mossad, en l’eliminació d’antics nazis que treballaven per a Egipte. Una figura d’aquelles que estam temptats de titllar de “fascinants”: qui l’hi vulgui dir, que no oblidi que va ser un criminal de guerra.

Acab de retrobar Otto Skorzeny a la novel·la Crui. Els portadors de la torxa, de Joan Buades. No n’és el protagonista, un paper que correspon a personatges nascuts de la capacitat fabuladora del novel·lista. Sí que és, però, un secundari d'importància singular: potser no per al desenvolupament de la trama, però sí per al sentit que el lector hi ha d'anar descobrint. Joan Buades fa ficció sobre qüestions que fa anys que són objecte del seu interès com a investigador. En surt una novel·la profusament documentada, cosa que no és nova en l'autor, i alhora dotada d'un tremp narratiu que sí que és una magnífica sorpresa. Parla dels lligams entre el boom turístic, les elits franquistes, els forats negres de les finances internacionals, els misteris de l'ànima humana i les ombres més fosques de la història d'Europa, en tres-centes planes que es llegeixen amb aquella força que ens fa anar empassant capítols d'una història: saber què passarà després o més aviat, en aquest cas, què es revelarà després.

Joan BUADES. Crui. Els portadors de la torxa

Edicions Aïllades. Eivissa 2016.