miquel àngel llauger

Avui, paraules majors: la puça de John Donne, en decasíl·labs blancs masculins.

Que passeu un estiu feliç.

La puça

Mira't aquesta puça, fixa-t'hi,

tan xica que em negaves que existís;

primer em va picar a mi, després a tu,

i dues sangs, en ella, s'han mesclat;

i saps molt bé que no en direm, d'això,

pecat, ni oprobi, ni desflorament,

però ella en gaudeix sense festeig

i s'infla amb una sang feta de dos

i això és molt més del que estem fent tu i jo.

Tres vides en aquest pobre animal

on estem mig casats, o més que això.

La puça som tu i jo, la puça ens és

llit nupcial i temple nupcial;

per bé que rondineu, pares i tu,

aquests murs d'alabastre ens han reclòs.

I per bé que tu em vulguis fer morir

no ho facis si és que no vols afegir

suïcidi i sacrilegi: tres pecats.

I ara, cruel, de sobte t'has tacat

les ungles amb la sang de l'innocent?

I aquesta puça, quina culpa en té,

que no sigui l'esquitx que t'ha xuclat?

Mes tu t'afirmes, tot dient que cap

dels dos, ni tu ni jo, se n'ha afeblit.

Cert, doncs aprèn que és falsa tota por:

tanta d'honra perdràs lliurant-te a mi

com vida aquesta puça ens ha llevat.

     John Donne

     (versió MAL)

 (publicat a l'AraBalears, 25/6/2016)

No es pot dir que no recordem el gran cantant que fou Guillem d’Efak. Fa alguns anys Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida el cantaven i recitaven en un bell espectacle; més recentment, ha tornat a sonar a Manacor la seva rapsòdia ‘Siau qui sou’ i n’hem conegut les versions de Marcel Pich, tot sol i amb el seu grup Taverners. La talla de Guillem d’Efak sembla créixer. Per tot això és tan oportú aquest volum que ens permet revisitar el seu vessant de poeta, encara que, dit així, sembli que traçam una frontera que per ell no devia existir.

Aprofitau aquesta Obra poètica que acaba de publicar El Gall per llegir, per exemple, Erosfera, un recull que el prologuista Bernat Nadal assenyala encertadament com el cim de la poesia d’aquest home de llegenda. Són catorze sonets d’estructura anglesa (tres quartets i un apariat), sense rima però amb una rigorosa formalització mètrica, que s’intercalen sobre un poema de vers lliure que va apareixent fragment a fragment, de caire més narratiu i imatgeria més irracionalista. Així és aquest poeta, i així és tota la seva poesia: ofici, diversitat formal i diversitat de registres. Si us agraden tant el verb encès de Blai Bonet com l’elaboració formal d’un Moyà o un Vidal Alcover, gaudireu d’aquests sonets de carnalitat bastant menys turmentada que la de la mitjana del poeta mallorquí del s. XX. I si us agraden, com a mi, els decasíl·labs rotunds, en trobareu com aquest: “La sal i el sol trauran colors a l’aigua”. O com el que he triat com a títol per a aquesta nota.

En relativament pocs anys hem tingut bones edicions de les poesies completes de Blai Bonet, Miquel Dolç, Bartomeu Fiol, Damià Huguet, Josep Maria Llompart, Jaume Pomar, Miquel Àngel Riera i Andreu Vidal. De vegades ens podem arribar a creure que vivim en un país que tracta bé els seus poetes. Aquest volum de Guillem d’Efak alimenta encara més la il·lusió. Deixau-me acabar dient que, ben mirat, és una llàstima que Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover, esmentats fa poc, no siguin a la llista.

(publicat a l'AraBalears)

És millor el llibre o la pel·lícula? Aquesta pregunta clàssica, a més de la resposta convencional segons la qual sempre és millor el llibre, admet la invocació de grans pel·lícules fetes a partir d’obres literàries del tot prescindibles (Hitchcock n’és l’exemple perfecte) o de grans novel·les que han donat pel·lícules que també són obres d’art (diguem Mort a Venècia). Jules et Jim n’és una variant: una pel·lícula mítica que probablement salvarà un llibre que no mereix l’oblit, un llibre que val molt la pena llegir. Ara el tenim en català: Adesiara Editorial acaba de treure Jules i Jim, la novel·la d'Henri-Pierre Roché en què es va basar François Truffaut per fer la seva obra mestra.

Llegida la novel·la, ens sentim temptats de dictaminar que Truffaut fa una pel·lícula inoblidable perquè sap ser extraordinàriament fidel a la narració de Roché. No en l’argument, forçosament simplificat per al cinema. Si tots sabíem que la pel·lícula és la història d’un triangle amorós, ara aprendrem que a la novel·la hi ha un triangle que es desplega en una exuberant geometria d’altres triangles i quadrats amorosos: liberté, égalité, fraternité. La fidelitat de Truffaut, deia, no és argumental, sinó sobretot a alguna cosa així com la melodia de fons en què es mouen Jules, Jim, Kathe i tots els altres. Intentaré evocar-la amb tres frases de Roché, alguna de les quals recull Truffaut: “La vida ha de ser com unes vacances interminables”, “No tenien res més a fer que no fossin ells mateixos”, “Es creien Adam i Eva”. Com es podria esperar, una atmosfera tan edènica no pot sinó revelar-se vulnerable. Darrere la pulsió amorosa dels protagonistes, s’hi amaga la pulsió de la destrucció.

Tot això és a la prosa transparent de Roché, i Truffaut posa la seva saviesa al servei de l’objectiu de transformar-ho en cinema. Les interpretacions (oh, Jeanne Moreau!), la música (oh, Georges Delerue, i oh aquella cançó, 'Le tourbillon'!), la fotografia: tot dibuixa aquest esperit de vacances felices sobre les quals plana l’ombra de la mort. Jules i Jim: una bona lectura, ara que comencen unes vacances que em fa l’efecte que tampoc no seran interminables.