miquel àngel llauger

(publicat a l'AraBlaears, 15/10/16)

L’humor qüestiona les veritats oficials i diu que l’emperador va en pèl, és una arma que branden els oprimits i que els opressors temen. Aquesta manera de veure l’humor ens resulta familiar i atractiva. N’hi ha una altra, però, que diu que l’humor ha estat gairebé sempre un lacai submís dels poderosos i ha tengut la funció opressora de fer escarn dels que no responen als models oficials de conducta. També es pot afirmar que l’humor serveix sobretot per a l’ofensa, i per tant per a l’enemistat, o, al contrari, que relativitza les diferències. O que s’usa per a aquell cim de la saviesa que és riure’s d’un mateix.

El llibre El iambe brec. A l’origen de la sàtira ens ofereix, amb traducció i textos explicatius de Maria Rosa Llabrés, els fragments més significatius de cinc poetes de la Grècia arcaica (segles VII-VI aC): Arquíloc, Semònides, Hipònax, Anani i Susarió. Sovint són versos solts, de vegades quatre o cinc línies, molt poques vegades arribam a entreveure tota l’arquitectura del poema. Però aquests bocins, units a la introducció i les notes de Llabrés, ja ens fan veure que l’humor, present a la tradució occidental des dels seus inicis,  ha mostrat sempre l’ambivalència de què parlàvem. Hi ha l’humor irreverent del fragment en què Anani es burla de l’ubiqüitat d’Apol·lo, amb llocs de culte per tot el territori grec. Hi ha l’humor contra el poder, que va costar l’exili a Hipònax. Hi ha l’humor que s’acarnissa en els dominats, com el “iambe de les dones” de Semònides, precursor d’una llarguíssima tradició de literatura misògina. Hi la l’humor que descarrega ràbia contra l’enemic. I hi ha la mirada burlesca cap a un mateix, quan Arquíloc reconeix, sense gaire penediment, haver salvat la vida a costa del deshonor d’abandonar l’escut en batalla. L’humor és això, doncs, des del començament. I aquest llibret, un petit regal per als que, malgrat tot, estam enamorats de l’humor.

 

El limerick, aquesta estrofeta de cinc versos i ritme anapèstic, és el  motlle estrella de la poesia humorística i nonsense dels anglesos. Sense inventar-la, Edward Lear en va ser el gran popularitzador. Després d'ell, el limerick ha tingut milers de conreadors, alguns tan il·lustres com Rudyard Kipling, H.G. Wells, Mark Twain, W.H. Auden, James Joyce, Aldous Huxley, George Bernard Shaw o John Updike.

Xènia Dyakonova, que en sap molt i a qui agraden aquestes coses, me n'envia un de molt curiós. I molt bo. És obra de Robert Conquest, historiador i autor del primer gran estudi del terror estalinista (The Great Terror: Stalin's purges of the 1930s, 1968), a més de poeta i amic de Philip Larkin. Són cinc versos en què l'historiador i el poeta es confonen. No farà falta traduir-los, si us aclaresc que el verb "do in" significa "to bring about the defeat or destruction of": és a dir, en aquests versos, pelar, quan pelar vol dir matar.

 

There was a great Marxist named Lenin
Who did two or three million men in.
That's a lot to have done in,
But where he did one in
That grand Marxist Stalin did ten in. 

 

 

 

 

Quin poeta ha donat nom a un lloro? Només Edward Lear, que va dedicar part de la seva joventut a dibuixar les col·leccions zoològiques de Knowsley, casa senyorial de Lord Stanley, no gaire lluny de Liverpool.

Aquí teniu el dibuix que en va fer:

 

I aquí podeu consultar l'entrada de wikipèdia que diu que, efectivament, és un ocell amb el nom del poeta a la denominació científica (Anodorhynchus leari) i a la denominació comuna (guacamai de Lear).

 

Ja els agradaria, als Eliot, Joyce, Proust o Mann, un lloro amb el seu nom.

 

(publicat a l'AraBalears)

Cap a 1902, un voltor que l'Arxiduc Lluís Salvador tenia tancat a Miramar va esdevenir font d'inspiració per a tres dels millors poetes mallorquins del moment: Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar i Joan Alcover. És possible que el voltor fos una visita popular, però es fa difícil creure en una pura coincidència. L'Arxiduc degué convidar els poetes a fer el poema del voltor. Oliver, Alomar i Alcover sabien que Costa i Llobera havia fet aparèixer un “voltor que puja” a ‘El Pi de Formentor’ i, sobretot, coneixien el majestuós ‘L'albatros’ de Charles Baudelaire, en què el gran ocell dels oceans, capturat i humiliat per uns mariners, esdevé la metàfora de l'exili de l'artista perdut a la societat dels homes. Tots tres, doncs, varen fer del voltor engabiat un símbol de la llibertat perduda i de l'anhel humà de plenitud. La primera quarteta del sonet de Miquel dels Sants Oliver ens en dóna el to: “Tancat en curta gàbia, fermat a la cadena, / sospira per l’altura sens terme ni aturai:/ d’immensos panorames sa vista encara és plena, / ses plomes són humides de l’èter de l’esplai.” Alcover, potser més perspicaç, el va aprofitar per reflexionar sobre la pèrdua de dignitat de qui s'avesa a la servitud.

Per als pagesos de començaments de segle, el voltor era un enemic a qui sovint deixaven carn enverinada. Els poetes, ja ho hem vist, hi veien tota una altra cosa. El voltor que el passat dijous dia 15 va morir estavellat contra un avió que s'acostava a l'aeroport de Son Sant Joan també té una càrrega simbòlica transparent. Aquest és, al cap i a la fi, l'ocell que el nostre grup ecologista principal llueix a l'escut. I pel que fa als avions, l'accident va esdevenir poc després que les notícies informassin de l'enèsim rècord d'arribades i sortides a Son Sant Joan: més de 900 vols diaris, amb més d'un dia per sobre del milenar, durant el mes d'agost. La fotografia del voltor atropellat explica moltes coses, i ha circulat profusament. No tenim notícia que se n'hagi fet cap poema, però si algú s'hi anima...