miquel àngel llauger

British  Museum

(publicat a l'AraBalears, 14/5716) 

Llegia, no fa gaire, que el Consell de Mallorca vol recuperar els premis Mallorca, un dels certàmens literaris de vida més efímera que es recorden: tres edicions. És una bona notícia, és clar, però resulta difícil que no se’ns escapi una pregunta: uns altres premis literaris? Francesc Miralles, vicepresident i responsable de Cultura, ha manifestat que volien reflexionar-hi. Una actitud assenyada que m’encoratja a fer una proposta: uns premis a obra publicada, i no a obra inèdita.

No fa falta que expliqui el servei que fan els premis a treballs inèdits: una gran part dels millors reculls de versos que apareixen (per parlar del que més conec) vénen amb la faixa corresponent: ‘Premi Ciutat de...’. Però diria que n’hi ha a bastament. I que, en tot cas, un premi institucional nou, o recuperat, i que vol ser ambiciós, ha de voler incidir en la vida literària d’una manera diferent. Els premis a l’obra publicada fan un servei de prescriptors: això és el que alguns bons coneixedors de la literatura troben el millor del que va sortir l’any passat. Evitam, així, la imatge d’uns llibres que són la cirereta d’una gala, que són notícia un dia, i després són llançats a l’oceà de les novetats sense gaire acompanyament. Amb l’accent sobre el prestigi, també ens estalviam la cursa de les dotacions econòmiques, que podrien ser modestes.

Encara diré alguns avantatges més. Aquesta modalitat que propòs permet assenyalar l’excel·lència en camps diversos: la narrativa i la poesia, naturalment, però també la literatura infantil, els textos teatrals, els llibres il·lustrats, la traducció, la novel·la gràfica i l’assaig. I qui sap si la tasca editorial, la difusió de les lletres a la xarxa, o la promoció de la lectura: hi ha mil coses que mereixen ser guardonades. No oblidem tampoc les altres disciplines artístiques, per a les quals els premis a l’obra en circulació són més adequats que els premis a l’obra inèdita. L’àmbit, per a les modalitats literàries, no cal dir-lo: el de la producció en llengua catalana. L’ambició: fer dels premis Mallorca un referent del reconeixement de la bona feina dels creadors.

Podríem dir que de la sèrie "mestres de la brevetat", de la qual ja us he donat els capítols de Stanislaw Jerzy Lec i de Ramón Gómez de la Serna, aquesta selecció del volum Els burgesos són sempre els altres, que ja és una selecció, feta i traduïda per Antoni Clapés, de l'oceànic Journal de Jules Renard. Oh, com m'agradaria tenir el do dels mestres de la cosa breu!

Aquí els teniu. La dotzena reglamentària:

Si em vinguessis a abraçar mentre llegeixo Baudelaire seria capaç de no interrompre'm, i si m'anunciessin la mort del pare entre dues estrofes de Victor Hugo, llavors diria: Espereu-vos!

La ironia és el pudor de la humanitat.

La modèstia escau als homes il·lustres. El que costa és ser modest quan no s'és ningú.

He estat feliç, però no és el que m'ha fet més feliç.

M'agrada la solitud, fins i tot quan estic sol.

Són còmodes, els enterraments. Pots semblar sorrut amb la gent: s'ho prenen com si fos tristor.

Les persones felices no tenen dret a l'optimisme: és un insult a la desgràcia.

Esdevinc una mica més modest, però una mica més orgullós de la meva modèstia.

Déu: un altre que es creu immortal!

Hem vingut aquí per riure. En el Purgatori o l'Infern no podem fer-ho. I en el Paradís no seria corrrecte.

La poesia m'ha salvat de la infecta malaltia de la severitat.

Un escriptor només ha de ser un escriptor. I la resta és literatura.

(Jules RENARD. Els burgesos són sempre els altres. Selecció i traducció d'Antoni Clapés. Edicions Sidillà)

 (publicat a l'AraBalears, 7/5/16)

St. Mark’s Place és un carrer de Manhattan, de fet un tram del 8th Street, i té la llargada de tres illetes. De tres illetes novaiorqueses, és clar, que no són com les nostres. W.H. Auden, anglès que va acabar essent nord-americà, un dels millors poetes del segle XX, hi va viure al número 77. Trobar la placa que ho recorda és difícil: està mig amagada pel tendal d’un restaurant mexicà. Els anuncis de neó, cridaners, també esvaeixen el record del The Five-Spot, un cafè on els bons desgustadors de música passaven vetllades escoltant gent com Thelonious Monk o John Coltrane.  St. Mark’s Place és un carrer en què conviuen una església que respon al nom pompós de Metodista Alemanya Episcopal i l’església de St. Mark, on Auden anava a missa els diumenges.  I també hi ha la casa on varen viure dos russos abrandats, de llinatge Trotski i Bukharin, que editaven la revista Novy Mir per pregonar la revolució comunista que va acabar executant-los.

Marcel Riera va visitar aquest carrer i va cercar la placa que recorda Auden. Després va escriure uns versos alexandrins sobre aquest bocí petit de món que resumeix tan bé les glòries i les desventures d’aquest Occident nostre: la millor poesia, la millor música, les arrels religioses, els somnis que acaben en sang, el mal gust contemporani. Occident és, precisament, el títol del recull on trobareu el poema. L’ha escrit, ja ho he dit, Marcel Riera, va obtenir el darrer premi Ciutat de Palma de poesia i l’acaba de publicar El Gall.  Llegiu-lo: veureu que dóna alçada al nostre principal guardó literari, una bona notícia en l’any de la seva recuperació com a certamen de llengua plenament catalana.

Potser recordeu Ted Kooser, el poeta nord-americà de qui fa alguns mesos us donava una versió del poema "A la clínica oncològica", i de qui Jaume Subirana fa unes setmanes us donava una versió de poema "Al vespre" .

Ted Kooser viu a fora vila, per dir-ho en mallorquí, prop de Garland, una localitat de 200 habitants d'una regió anomenada, per capricis de la història, the Bohemian Alps, a l'estat de Nebraska. No cal recórrer al tòpic de l'"Amèrica profunda", crec.

En un poblet així, un home que ha estat el Poet Laureate (tota una institució oficial) dels Estats Units deu absorbir un percentatge molt important del correu local. A més, Kooser passa gust d'enviar poemes per correu ordinari: cada any, per Sant Valentí, envia, o enviava, un grapat de centenars d'exemplars d'un poema d'amor. Segur que dur-se bé amb el carter del poble és important.

En un llibre de proses, conta que una vegada, hem de suposar que per agrair el volum de feina que havia donat al Post Office de Garland, va deixar un dels seus libres de poemes per al carter, dedicat.

I ara deixaré que continuï Kooser:

"Ahir al matí era a la caretera, comprovant si el correu havia arribat, quan vaig veure en Bob que pujava la costa.
—Estic content de trobar-vos —va dir, allargant-me la mà—. Us volia donar les gràcies pel llibre. M'ha agradat. La meva dona i jo l'hem llegit i l'hem mostrat a un amic, que també l'ha llegit i li ha agradat.
—Jo no sóc gaire de poesia —va continuar—, però deixeu-me que us demani una cosa.
Va mirar cap a la carretera i es va tornar a girar cap a mi:
—A la part de darrere diu que sou un "poeta metafòric", i no estàvem segurs de què volia dir. Vol dir, vegem, vol dir que el que dieu no és ben bé real?
—Bé, sí —vaig contestar—, en un sentit sí. ¿Sabeu aquell poema del començament del llibre, aquell en què descric els llums de les ciutats tal com es veuen des d'un avió de nit, com si fossin contel·lacions d'estrelles? Això és una metàfora.
—Crec que ho entenc —va dir.
Es va aturar i va pensar un minut.
—És com si jo dic —va seguir— "El vent és com..., el vent és com..." Bé —va moure el cap i va somriure—, ja sabeu què vull dir.
Vaig fer que sí amb el cap per mostrar que ho sabia, llavors em va tornar a donar la mà, mentre em lliurava el meu paquet de correu i va continuar per la carretera."

(Del llibre Local Wonders. Seasons in the Bohemian Alps)