miquel àngel llauger

Fa una setmana vàrem tenir l’alegria de saber que Jaume Bosquet havia guanyat el XXXIII Premi Manuel Rodríguez Martínez–Ciutat d’Alcoi de poesia. L’editorial Denes, de València, ja ha publicat Basses i pluja, el recull guardonat. És el Jaume Bosquet de sempre: llengua segura i vers amarat de vida. Com va escriure Ferrater en el famós epíleg a Da nuces pueris, “un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l'energia emotiva del nostre llenguatge”. És la millor explicació del valor d’aquests poemes.

QUE ES REPETEIX

A Miquel Àngel Llauger

Hem fet parlar en el nostre català

els morts del poble mític de Spoon River.

Les seves veus ens lliguen a la vida

des de la tomba, des del seu silenci

ple de paraules clares que projecten

Edgar Lee Masters fora de les hores,

enllà de l’ara que és cangrí dels vius.

Les seves veus ens lliguen a l’amor.

L’expansió possible cap als límits

inexplorats encara. Les fronteres

desconegudes. Llum en espais d’art.

Art en espais de dins. Tot l’univers

que es repeteix constantment en nosaltres.

Temps que travessa vida, vida, vida.

Jaume Bosquet 

Je souhaite dans ma maison :

Une femme ayant sa raison,

Un chat passant parmi les livres,

Des amis en toute saison

Sans lesquels je ne peux pas vivre.

O també:

El moix

A ca-meva, hi vull trobar

una dona amb el cap clar,

un moix entre els llibres, lliure,

i amics per riure i menjar,

que sense ells jo no puc viure.

(publicat a l'AraBalears, 6/2/16)

Em sap greu haver de confessar-ho, però jo em vaig fer lector amb Enid Blyton. Dic que em sap greu perquè el que queda bé és relatar una biografia de lector en què les grans aventures que ens fascinaven devers els deu anys siguin les que porten les firmes il·lustres de Robert Louis Stevenson, Jules Verne o Emilio Salgari. No va ser el cas: alguna cosa hi va haver, d’algun d’aquests, però el meu primer nom de capçalera va ser el d’aquesta senyora anglesa que avui és acusada, m’imagín que amb fonament, de sexista i conservadora. Naturalment, m’agradaven les seves novel·les de misteri i aventura, no les d’internats femenins. Per als blytonians, que segur que n’hi ha, que quedi clar que les novel·les dels Set Secrets són pitjors que les dels Cinc, que al seu torn no són tan bones com les de la col·lecció “Misteri”, que tampoc no arriben al nivell de les millors, que són les de la col·lecció “Aventura”. I ho defensaré allà on sigui necessari defensar-ho.

El record d’Enid Blyton em va tornar no fa gaire quan vaig topar amb una notícia curiosa. L’Editorial Juventud, la mateixa en què els de la meva edat vàrem llegir aquells llibres, acaba de reeditar les traduccions castellanes de les aventures de “los Cinco”, i ho ha fet en versions políticament correctes. Sembla que les modificacions vénen dictades pels desitjos dels hereus de l’autora. En aquest nou llançament, per posar un exemple, ja no es diu que un personatge odia “ese tipo de labores propias de las chicas, tales como hacer las camas y fregar los platos”. I allà on originalment hi havia un campament de gitanos, que eren caracteritzats com a mala gent, ara hi ha un campament “de trotamundos”.

L’operació no és cap novetat. Fa cinc anys ja hi va haver un cert rebombori quan una editorial nord-americana va publicar una edició dels grans clàssics Adventures of Huckleberry Finn i The Adventures of Tom Sawyer, tots dos de Mark Twain, en què s’havien eliminat les paraules nigger, forma diguem que poc amable de referir-se als negres, i injun, mot igualment despectiu per referir-se als que de joves coneixíem com els indis i que ara són Native Americans.

Fixau-vos que us he contat aquestes coses sense emetre judicis de valor. D’entrada, és fàcil posar-se les mans al cap i despotricar contra la dictadura del que és políticament correcte. Una mirada una mica més detinguda potser ens podria fer distingir entre grans clàssics de la literatura i novel·la juvenil de consum, o entre edicions que reprodueixen el text original i edicions que ja són adaptacions. Però sí, admetem-ho: hi ha una dosi important de ximpleria, en aquestes revisions.

Una altra notícia recent, en un ordre semblant de coses, és la de la recomanació de l’OMS de declarar no aptes per al públic infantil les pel·lícules en què apareixen personatges que fumen. Entre les pel·lícules de dos rombes hi hauria, per exemple, 101 dàlmates, en què Cruella de Vil, una de les millors dolentes de Disney, apareix amb la seva cigarreta endollada en un llarguíssim broquet. El problema de les prohibicions, o de les recomanacions en negatiu, és que se sap on comencen, però no on acaben. No fa falta gaire fantasia per imaginar que allò que es predica per al públic infantil passi al públic general, i que del tabac passi a altres productes nocius per a la salut. D’aquí a uns anys, l’OMS podria decidir desaconsellar les pel·lícules en què els personatges consumeixen aliments rics en sucre. Convid els cinèfils a fer la llista de les comedietes amb pastís de noces que passarien a ser “no aptes”.

Torn a l’autora amb qui començava. Tenc la imatge de sortir del col·legi, un dia, i anar cap a casa a les totes, amb pressa de retrobar-me amb els protagonistes d’Aventura en el castillo, que el vespre abans havia deixat perduts per corredors foscos. Em queda això, de Mrs. Blyton: el gust incomparable d’una trama que et captura.

 

A mi els reis m’agraden com aquest:

El rei

Em vaig posar al bell mig de l’habitació i vaig cridar,

“Sé que hi ets”, i llavors el vaig veure en un racó,

que semblava petitíssim amb la corona de joies i la capa

enrivetada d’ermini. “He perdut les ganes de governar”,

va dir. “Al meu regne només hi quedes tu,

i l’únic que fas és demanar-me”. “Però Majestat…”

“No em diguis Majestat”, va dir, va inclinar el cap

cap a un costat i va tancar els ulls. “Ara”, va mormolar,

“així m’agrada”, i va entrar en el seu somni

com un ratolí que s’esvaeix al seu forat.

 (traducció MAL)