miquel àngel llauger

 (publicat a l'AraBalears, 3/9/16)

Vaig topar amb el nom d’Irving Layton rellegint la poesia del malaguanyat Manuel-Claudi Santos, que en fa una citació. Després, crec que va ser Àngel Terrón que em va dir que va ser un poeta canadenc important, i que té una antologia titulada Fornalutx. Una coneguda empresa de comerç electrònic me’n va fer arribar un exemplar a casa: Fornalutx. Selected poems 1928-1990, d’Irving Layton. Ara ja sé que va ser, efectivament, un poeta de gran èxit i que va arribar a aparèixer en algunes travesses del Nobel, a més de ser bon amic de Leonard Cohen. I crec que també entenc per què és poc conegut entre nosaltres el fet que un poeta tan insigne tingui un volum antològic titulat amb el nom d’una de les nostres viles més belles: el poble no hi surt gaire ben parat.

‘Fornalutx’ és el títol del primer poema del recull. Layton hi conta una estada de vacances que va fer al poble, aconsellat per “amics que respectava”. Hi havia anat fascinat per les ressonàncies d’una etimologia fantasiosa: ‘Fornalutx’, el Forn de Llum (Oven of Light), un regne fabulós on es podien collir fruites com qui passeja per l’Edèn. Hi va trobar, en canvi, mosques, pols, olor de fems i una calor que expressa amb una imatge contundent: el sol fumejava. Els bells marges de pedra esdevenen els famosos cercles infernals de Dante, cosa que fa dels fornalutxencs ni més ni menys que condemnats. ‘Fornalutx’ és un poema sobre l’esquerda immensa que de vegades s’obre entre les nostres expectatives i el món. Per dir-ho com Cernuda, entre la realitat i el desig.

Val la pena llegir la poesia de Layton. Són versos de poc artifici, de tonalitat molt més agra que lírica, que carreguen amb contundència contra l’animal humà. Diria que els protagonistes del volum són l’estupidesa i la crueltat dels homes: la que es manifesta a gran escala (a Auschwitz o al Gulag) o la d’un saberut que gaudeix deixant caure pedres sobre un ocellet. “Els bons poemes haurien d’enrabiar-se com un foc / que crema totes les coses, que les crema amb gran esplendor”, comença el poema ‘Estètica’. Layton és injust amb Fornalutx, sense dubte, però l’interès de la seva poesia mereix que li facem un lloc a la nostra geografia literària.

Un altre curs, i un poema per començar.

Per a la meva filla

Arribarà, aquesta nit. Algú, en algun lloc,

entrarà dins tu,  cavalcant

sota el teu cos blanc, separant

la teva sang de la teva pell, els teus ulls

foscos i líquids estaran oberts o tancats, els teus cabells sedosos

cauran, bells com aigua abocada en la nit, els fils delicats

d’entre le teves cames

seran com sutures que s’han trencat.  El centre del teu cos

s’esquinçarà, com una dona que s’estripa

la costura de la falda per poder córrer. Succeirà,

i quan succeeixi jo seré aquí mateix,

al llit amb el teu pare, com quan vas aprendre a llegir

i te n’anaves a llegir a la teva habitació

mentre jo llegia a la meva, versions de la història

que canvia cada vegada que la conten, la història del riu.

Sharon Olds. The dead and the living.

Versió MAL

(I si voleu més nord-americanes en actiu, tinc alguna cosa de Mary Oliver i de Louise Glück)

(publicat a l'AraBalears, 16/7/16)

Què és la Mediterrània, a part d’una mar? Una cultura, un ideal, o potser una abstracció o una entelèquia? En tot cas, aquella Mediterrània que convertim en un universal de l’esperit adopta perfils molt diferents segons qui en parli: la mediterraneïtat ben plantada i imperial d’Eugeni d’Ors és molt lluny de la popularització d’un terme associat a la dieta amb oli d’oliva i als vespres amb amics a la fresca.

A la poesia de Damià Huguet també hi ha una imatge de la Mediterrània. La trobam en els llibres de la seva darrera etapa, com ara L’ull dels clapers i, sobretot, a Vol des d’Orly, de 1995, el darrer recull que va publicar en vida. Vol des d’Orly és un llibre sobre les illes mediterrànies: Mallorca, Menorca, Eivissa, Sicília (molt especialment Sicília), Sardenya, Creta. Hi ha alguna fugaç etapa continental, a Alger o a Síria, que completa el mapa dels quatre punts cardinals del nostre mar. Huguet hi retrata líricament la germanor essencial de la Mediterrània, que és paisatgística, però és sobretot d’experiència humana: a Mallorca, a Sicília o a Sardenya venim del mateix dolor, dels mateixos segles de brega amb els sementers pedregosos, el vent carregat de sal i el sol d’estiu que cau com un martell: “El cor d’aquests espais que hem trescat amb les ungles / és un mac sense nom, tacat de terra, / que rodola fa segles empès pels vents que signen / la mar que mai no fuig, i el rocam de les illes”. En el reconeixement d’aquesta comunitat i en la lleialtat a les nostres parles diverses hi ha el millor projecte de construcció mediterrània.

Damià Huguet va morir el 18 de juliol de 1996, poc després de fer els cinquanta. D’aquí a dos dies en farà vint anys. La voluntat d’alguna bona gent campanera de recordar aquest aniversari m’ha portat a aquesta relectura del llibre que més m’agrada dels seus. No he pogut evitar pensar en la immensa distància estètica, intel·lectual i ètica que hi ha entre la seva Mediterrània poètica i el “mediterràniament”, tan pueril i tan kitsch, de l’anunci de cervesa.

 (publicat a l'AraBalears)

Qui escriu els textos promocionals de les contraportades? Al de la novel·la El soroll del temps, de Julian Barnes, que recrea la vida del compositor Dmitri Xostakóvitx i que acaba de publicar Angle Editorial, hi podem llegir: “Una gran novel·la sobre la lluita d’un home excepcional per mantenir la llibertat creativa i la integritat moral, a risc de passar a la història com un covard”. Repassem. “Una gran novel·la” és cert: és de Julian Barnes. Un “home excepcional”, no: un artista excepcional amb les febleses dels homes comuns, més aviat. Pel que fa a la resta, seria més correcte parlar d’algú que no va mantenir ni la llibertat creativa ni la integritat moral, i que segurament ha passat a la història com un covard.

Detinguem-nos en un dels episodis. Xostakóvitx forma part de la delegació d’artistes soviètics que participen en el Congrés Científic i Cultural per la Pau Mundial, celebrat a Nova York el 1949. No hi volia anar, però ha rebut una cridada directa d’Stalin que ha resultat molt persuasiva. En l’escena, el nostre músic escolta la traducció a l’anglès d’un discurs que teòricament ha escrit ell, però que ni s’ha llegit prèviament. Se sent dir que el compositor ha de liderar i inspirar el poble, i que per això el poble, a través del Partit, també ha de liderar i inspirar el compositor. La humiliació i el menyspreu d’ell mateix es disparen quan se sent acusar Ígor Stravinski, el seu músic més admirat, de traïdor i reaccionari. Va ser, segons va confessar més tard, el dia més trist de la seva vida, cosa que no li va impedir continuar avançant pel camí de l’enviliment.

Les novel·les, però, són bones si fan el contrari del que pretenien els dictats soviètics: si retraten la complexitat de la vida. Julian Barnes no s’esforça tant a acusar com a comprendre. El lector no pot fer altra cosa que demanar-se si ell hauria actuat de manera diferent: qui no vol sobreviure, al cap i a la fi? Enmig del totalitarisme més delirant (“el soroll del temps”), el Xostakóvitx de Barnes servava l’esperança secreta, qui sap si justa, de salvar-se, en allò que donava sentit a la seva vida: la música, l’art.