miquel àngel llauger

(publicat a l'AraBalears, 24/12/16)

No som home d’excessos: l’estètica literària de l’excés no és la meva, i som de vida moderada. Avorrit, per dir-ho clar. Som conscient que els versos de Tavernàries, de Manel Marí, em rebutgen, més encara quan van acompanyats de dos textos (magnífics) d’Enric Sòria i de Sebastià Alzamora, que no s’estan de reprovar el morigerat com a persona poc de fiar. El miracle de la bona literatura, però, és que ens fa viure com a pròpies emocions que no són les del nostre repertori. Llegint les Eucarístiques, de Jacint Verdaguer, no només n’admir la bella factura sinó que em deix emportar pel fervor sagramental. Llegint aquestes Tavernàries, m’he sentit arrossegat pel furor dionisíac.

El títol ja ho sintetitza: és un llibre sobre el que Gil de Biedma anomenava “la negra humanidad que va a la cama / después de amanecer”: el vi, els bars que no acaben de tancar mai, aquelles relacions d’aire canalla que s’hi teixeixen. I té, de rerefons, una nietzscheana denúncia de l’home mans, de l’ésser civil que ha renunciat a la glòria dels instints: “Mireu / com la cultura ens ha dotat del nervi, / i la cultura, del penediment”. O també, més metafòricament: “Com preservar el velam baixat al port, / no morir cada dia és caure mort”.

Amb aquest material, Manel Marí fa un molt bon llibre de poemes amb les armes de la formalització literària més rigorosa i, si voleu, més juganera. Pocs poetes saben donar al decasíl·lab tanta rotunditat. I pocs poetes tenen l’originalitat de confegir un llibre goliardesc amb sonets i amb sobruts, que són uns sonets amb una rima interna estrictament col·locada a la sisena síl·laba, sempre tònica. Els acompanyen algunes poemes més discursius i un grapat d’autèntiques cançons de taverna: un narcocorrido, dos tangos, un fado i un blues. Si la lectura no m’hagués agafat gripós, hauria corregut cap a la vida nocturna.

Manel Marí. Tavernàries. Edicions Bromera 

Aquest any, Nadal coincideix (no hi coincideix sempre) amb la festivitat jueva de Hanukkà. Als contes d'Isaac Bashevis Singer, els infants dels pobles i barris jiddisch passen les festes de Hanukkà jugant amb el seu dreidel, aquesta balfufa petita de fusta amb un caràcter hebreu a cada una de les seves quatre cares. 

L'estiu passat en vaig comprar un Kazimierz, l'antic barri jueu de Cracòvia. No és altra cosa que un souvenir, comprat en un barri que només conserva, del passat jueu, una mica de memòria i una mica d'escenografia turística. El tenc sobre un prestatge, però, i avui ha rodat un poc.

Bon Nadal.

Si vols pintar una estampa de Nadal

posa-hi pastors, fogueres, un portal,

farina a cada puig i el curvilini

estel de foc que emboira el raciocini

dels tres mags que, cansats dels oripells

de palau, s'enfilaren als camells;

declama amb cor fervent un ditirambe

de pau, amor, gaubança i coca bamba,

i fes neules i canta fum fum fum

per no sentir de lluny, quan mor la llum,

l'onatge d'una mar de melangia

i un fragor d'espetecs d'artilleria.

Bon Nadal, malgrat tot,

i un millor 2017