miquel àngel llauger

(publicat a l'AraBalears, 10/12/16)

El passat divendres dia 2, Can Alcover es va omplir de gent que volia escoltar i veure representada la literatura de Miquel Àngel Riera i Damià Huguet, morts fa vint anys. Tots dos havien estat objecte d’homenatges, també molt concorreguts, a Manacor i Campos, els seus pobles. El dia abans, al teatre Mar i Terra, hi havia hagut una lectura dramatitzada d’El fogó dels jueus, de Llorenç Moyà, de qui ahir mateix també es va representar el monòleg dramàtic Polifem. Tampoc no ha estat, ni prop fer-hi, l’únic acte de record de Moyà, en l’any del centenari del seu naixement. Durant els darrers mesos, s’han multiplicat les presentacions de la poesia completa de Guillem d’Efak, com va succeir l’any passat amb la de Blai Bonet. I anant una miqueta més enrere, recordam bé els homenatges a Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez, en el centenari del seu naixement, i a Josep Maria Llompart, desaparegut també vint anys enrere. Per no parlar de Llull.

Mallorca recorda els seus poetes, les Illes recorden els seus poetes. Tot això succeeix en els temps en què el món proclama que la paraula del moment és “postveritat”, un espant que no sabem si ho és més per la lletjor irredimible del mot o per allò a què fa referència: la renúncia a la veritat en nom d’objectius polítics. Les Illes recorden els seus poetes en temps de llenguatge malmenat: quan les pel·lícules no es miren sinó que es “visionen” i quan els programes de televisió ensenyen que no hi ha arma més eficaç, en la contraposició d’arguments, que l’insult i el crit. Cada homenatge a un poeta és un acte de resistència davant la prostitució de la parla: no tot està perdut. No fa falta recórrer a la solemnitat de la frase de Hörderlin segons la qual el que perdura ho funden els poetes. És més elemental: els poetes ens mantenen en contacte amb la paraula sense embrutar, neta com un còdol acabat de treure de l’aigua.

(publicat a l'AraBalears, 26/11/16)

Zeyneb Oral, escriptora i periodista, va néixer i viu a Istanbul, i estima la seva ciutat. Diu que és una ciutat de poetes, la dels mils perfums, la capital de tres imperis, la ciutat alhora nostàlgica i futurista, la ciutat surrealista en què les crides a la pregària es barregen amb la música més moderna. “La meva ciutat natal, on he viscut durant segles”. També és la capital demogràfica i cultural d’un país que retrocedeix dramàticament cap a la fosca. Fa poc més d’una setmana, el president Erdogan va convocar de nit els diputats de la seva majoria per proposar una llei segons la qual aquell que violi una nina de menys de 18 anys quedarà impune si després es casa amb ella. Les darreres notícies diuen que la proposta queda aparcada.

Zeyneb Oral parlava de coses com aquesta, dissabte passat a Maó, en ocasió de la cerimònia del VII Premi Veu Lliure del PEN Català, que li va ser concedit. Ara mateix, Zeyneb és columnista del diari Cumhuriyet, que vol dir República i que ha estat, des de 1924, el mitjà progressista de referència a Turquia. El que era fins fa poc director del diari, Can Dündar, viu fora del país, i si hi torna s’haurà d’enfrontar a un judici, acusat de posar en perill la seguretat del país. Just quinze dies abans de la vinguda de Zeyneb a Menorca, deu periodistes i caricaturistes del diari varen ser arrestats. Són una part dels 144 escriptors i periodistes que hi ha ara mateix a les presons de Turquia, acusats majoritàriament de terrorisme.

Quan se li pregunta si se sent amenaçada, Zeyneb Oral diu que sí, que sap que està amenaçada, però que no té por. Explica que se sent colèrica, trista, enganyada i ferida en la seva dignitat humana, però ja està més enllà de la por. Confessa que hi ha gent, de la família o dels amics, que li diu que deixi d’escriure. No ho farà, però: diu que són ells, els altres, els que han de deixar de fer el que fan. La gent que necessita el món és exactament així.

 Ngũgĩ wa Thiong'o va néixer a Kenya el 1938, de família humil, i va començar a anar a escola el 1947. Actualment és professor de Literatura Comparada a la Universitat de Califòrnia i candidat al Nobel de literatura.

Escriu:

L'escola m'ha obert els ulls. Quan més endavant a l'església sento les paraules "Era un cec i ara hi veig", de l'himne Amazing Grace, em recordo de l'escola de Kamandura i del dia que vaig aprendre de llegir.

(publicat a l'AraBalears, 5/11/16)

A Bob Dylan li han donat el Nobel i tothom s’ha posat a parlar de la poesia i l’oralitat: els orígens, Orfeu, Homer, els trobadors, tot això. La poesia neix amb música, la poesia és so, la poesia s’escriu en paper pautat, la poesia troba el seu millor vehicle en les ones sonores. La idea ve a coincidir amb l’auge dels festivals, els recitals, les lectures poètiques. Res que no sigui bo per a la salut del gènere. Però tampoc no deu ser imprescindible arribar a la conclusió que aquesta és necessàriament la millor manera de transmisió per al gènere. Potser hi ha lectors que troben que la poesia escrita sobre paper, la que no és d’Homer ni dels trobadors, flueix millor sense escenaris ni micròfons.

El mexicà José Emilio Pacheco té un poema molt breu que es titula 'Contra los recitales' i que diu així: “Si leo mis poemas en público / le quito su único sentido a la poesía: / hacer que mis palabras sean tu voz; / por un instante al menos”. He participat, i he gaudit de fer-ho, en recitals i lectures, i per tant difícilment podria dir que som contrari als festivals. Com no som contrari, per si algú ho deduïa de l’article, al Nobel de Dylan. Tanmateix, m’agrada la idea del poema de Pacheco: el lector de versos, quan llegeix, dóna, o presta, la seva veu al poeta.

Som a casa, o som en una terrassa davant la mar, i llegesc un poema. Com que estic tot sol, el llegesc com a mi m’agrada: mormolant. El meu murmuri és, si voleu, un homenatge a l’oralitat, un reconeixement del fet que la matèria primera de la poesia és el so. Però és una veu baixa contra un fons de silenci. Per un instant almenys, les paraules de Vinyoli, o de Baudelaire, o de Cernuda, són la meva veu. No hi ha cap rapsode, per bé que ho faci, ni cap versió musicada, que puguin fer que la poesia m’arribi millor.

(publicat a AraBalears, 22/10/16)

En el món del llibre, de vegades les bones notícies vénen de dues en dues: per exemple, que es publiquin en català versos d’Alda Merini, fins ara molt poc traduïda, i que Arrela, una editorial de Menorca, de les anomenades independents, llanci una col·lecció dedicada exclusivament a les traduccions de poesia. La col·lecció es titula Usdefruit, i el volum mateix inclou la definició del mot a tall d’explicació: “Usdefruit: Dret d’aprofitar-se dels fruits d’una cosa que és propietat d’altri”.  Hi podem afegir que, amb l’usdefruit de la traducció, aquestes propietats alienes esdevenen també nostres.

Així, esdevé nostra aquesta La terra santa gràcies a Nora Albert, que ens la tradueix i ens la presenta. Alda Merini (Milà, 1931-2009) va ser una escriptora d’una popularitat estranya per a un o una poeta, en aquests temps. S’hi barrejaven, ben segur, la intensitat emotiva dels seus versos i la fascinació de la figura: talent precoç i reconegut per gent com Quasimodo o Passolini, llargues estades a psiquiàtrics, vellesa de reconeixement literari i alhora d’indigència.

La terra santa és el dietari poètic d’una estada en un manicomi de Milà. En la veu de Merini, la follia és patiment, i alguns dels poemes mostren quadres desoladors de la decrepitud humana. Però la follia és també una via privilegiada d’accés a un coneixement secret, que no està a l’abast de tothom, sinó que resta reservat als exclosos de la societat: “El manicomi és una gran caixa / de ressonància / en què el deliri esdevé eco / i l’anonimat mesura, / el manicomi és el mont Sinaí, / maleït, del qual tu reps / les taules d’una llei / per als homes ignorada”. Poesia tocada de malditisme, poesia fosca travessada de tant en tant per un enlluernament de claredat, poesia que en els seus millors moments s’eleva amb un alè gairebé místic: “Els poemes més bells s’escriuen / davant d’un altar buit”.