miquel àngel llauger

Ahir, fent un cop d'ull a una llibreria d'Annecy, a l'Alta Savoia, vàrem trobar un quadern d'exercicis escolars de castellà. Gaudiu de la plana d'exercicis sobre els verbs gustar i encantar, amb tota la tropa reial i els seus gustos.

(publicat a l'AraBalears, 1 d'agost de 2015) 

Me…Jane, del dibuixant Patrick McDonnell, és un llibre il·lustrat que conta, per a criatures i per a adults, la infantesa de la gran primatòloga Jane Goodall. El títol reprodueix aquella manera de parlar, com d’indi de pel·lícula, que tenia Tarzan. Al costat de la petita Jane, el volumet té un coprotagonista d’excepció: Jubilee, el ximpanzé de mida natural i de pedaç que el pare de Jane li va regalar a la seva filla d’un anyet. Pot semblar un regal estrany, però tot té una explicació: al zoo de Londres la ximpanzé Boo-boo acabava de donar a llum una cria que havia rebut aquest mateix nom, per commemorar que el 1935 era el vint-i-cinquè aniversari del regnat de Jordi V. Era una femella i diuen que va ser el primer ximpanzé nascut en captivitat. Sembla ser que al senyor Goodall alguns amics li varen advertir que la rèplica d’aquella bestiola no era un regal adequat per a petita Jane, que podria patir malsons, però ell, per sort per a la ciència del segle XX i del segle XXI, no en va fer cas. I a la nina li va encantar la moneieta, és clar.

Els Goodall no eren una famíla rica, ni de bon tros. Per a Jane, tenir una jugueta va ser una festa grossa, i aviat nina i ximpanzé varen ser inseparables. Durant el dia anaven tots dos a veure els esquirols, els ocells i els insectes del jardí, i de nit s’asseien a estudiar llibres d’animals. Els agradava descrobrir junts els grans misteris de la vida, com el dels pollets que trenquen la closca de l’ou per guaitar a la claror bruta del galliner. Junts, també, es deixaven emportar per la imaginació, enfilats en una branca d’un faig del jardí, llegint les aventures d’un Tarzan millor que el del cinema. Les biografies de la primatòloga diuen que només tenia deu anys quan va decidir que se’n volia anar a Àfrica a estudiar la vida i els costums dels animals salvatges. Era una decisió ben sorprenent, per a una nina de família modesta de l’Anglaterra dels anys 40. El fet és que la nostra heroïna, amb només 23 anys, va arribar a Kènia, i, pocs anys més tard, va plantar la tenda a Gombe, a l’actual Tanzània, per estudiar la vida dels ximpanzés.

Les investigacions de Jane Goodall han canviat la nostra comprensió dels ximpanzés i de tots els primats, inclòs aquest tan estrany que parla llengües diverses i que ha inventat els avions, les guerres, les simfonies i els telèfons mòbils. El seu activisme en defensa dels animals i de la salut del planeta ha estat exemplar i li ha valgut el reconeixement universal ¿Hauria arribat a explicar-nos el comportament dels simis si aquell dia llunyà de 1935 no li hagués arribat el ximpanzé Jubilee? ¿Hauria estat una gran ecologista sense aquell singular germanet petit? És difícil de dir, però també és difícil substreure’s a l’encant d’aquesta història de com una jugueta sembla determinar el curs d’una vida. 

Tenc dos fills que acaben de fer cinc anys i que han rebut el caramull reglamentari de regals. No me’n puc lamentar sense hipocresia: com és natural, m’agrada que tenguin coses per jugar. I tampoc no em puc posar apocalíptic i fer una diatriba sobre com les noves juguetes amb pantalla tàctil produeixen l’atròfia de la imaginació, perquè les coses no deuen ser tan simples. Però la història de la joveneta Jane Goodall i el seu ximpanzé de pedaç porta la flaire d’un temps, qui sap si perdut, en què una sola jugueta, humil i poc tecnològica, tenia una capacitat immensa per obrir universos a la imaginació i a la curiositat. No és veritat que qualsevol temps passat fos millor, però potser és veritat que qualsevol temps passat té més encant que aquesta postmodernitat líquida o electrònica.

D'aquests senyals que hi per les carreteres de França, miraré de dur-ne un grapat per anar posant les nostres cruïlles literàries, politiques, associatives, professionals, i fins i tot per les familiars si cal...

(publicat a l'AraBalears, 25/7/15)

Tot aquest preàmbul és perquè ha arribat l’estiu, i la gent té més temps per llegir, i de vegades volen consells lectors per a les vacances. Jo, sense que ningú m’ho hagi demanat, us diré cinc títols que us podrien ajudar a passar un estiu encara millor. Van unes advertències prèvies: com que, segons he confessat, som un lector discret de novel·les, potser l’atzar d’allò que m’he topat pel camí hi pesa molt. No són novetats, però són novel·les o bé del segle XXI o bé dels darrers anys dels segle XX: novel·la contemporània, que és el que sembla que fa més lectura d’estiu. És una selecció de cinc títols sense altre criteri que el record de l’arravatament lector de què us parlava, com un repòquer de novel·les llegides d’ençà que vaig complir l’edat en què segons Pla ja no n’hem de llegir més.

Són aquestes, per ordre alfabètic d’autor o autora: D’autres vies que la mienne (Vidas ajenas, en castellà), d’Emmanuel Carrère; Never let me go (No em deixis mai), de Kazuo Ishiguro; Atonement (Expiació), de Ian McEwan, Delirio, de Laura Restrepo, i Austerlitz, de W.G. Sebald. Una vegada feta la tria, puc intentar cercar elements comuns, necessàriament molt vagues, que em permetin dir com són les novel·les que m’agraden. No són ni novel·les breus ni patracols interminables: es mouen entre les 250 i les 450 planes. Diria que cap d’elles cau en aquella sobrecàrrega argumental que acosta moltes novel·les al fulletó, però sí que compleixen amb aquella teoria d’E. M. Forster segons la qual allò que empeny el lector de novel·les és el desig de saber què passa després. Diria, també, que cap d’elles nega el dolor de l’existència (al contrari: més aviat totes cinc en fan la dada bàsica del món al qual s’enfronten), però cap no s’hi rabeja amb delectança empantanegadora. I diria, finalment, que a totes cinc hi ha una mirada cap al gènere humà imbuïda d’aquella qualitat per a la qual no sé trobar una paraula millor que aquesta tan antiga: la pietat. A totes cinc les criatures que no existeixen són criatures amb sang que roda com la nostra, que tenen, en la intempèrie de la vida, el mateix fred que de vegades tenim nosaltres i que cerquen aixopluc allà mateix on el cercam nosaltres. Totes cinc, naturalment, són novel·les que es poden llegir a la platja, que no necessàriament exigeix embulls nòrdics de lladres i serenos ni ombres de porno britànic ni misteris de càtars i templaris.

(publicat a l'AraBalears, 18/7/2015)

Benvolgut Ali Lmrabet,

Llegesc en els papers que tornes a estar en vaga de fam. No te’n falten, de motius, per denunciar els atropellaments que comet el regne de Marroc contra la llibertat d’expressió i, més encara, contra la teva persona. El 2005, quan ja havies estat a la presó i ja havies fet una vaga de fam, et varen condemnar a passar deu anys sense exercir la teva professió de periodista. Ara que han passat els deus anys, et neguen la renovació del document d’identitat i del passaport per fer de tu, com has explicat, un “sense papers” al teu propi país. És, naturalment, una decisió que no té altre objectiu que impedir-te tornar a escriure i publicar al Marroc. Per això t’has plantat a la plaça de Nacions Unides de Ginebra i per això mires de cridar l’atenció del món sobre el teu cas i sobre com s’entenen les llibertats una mica més al sud de Gibraltar. Ets un esperit crític que molesta el règim. Voldria que sentissis el meu suport i la meva solidaritat.

Ara, deixa’m que et conti una cosa. Fa un parell d’anys vaig publicar en un blog uns versos satírics contra un governant nostre. Llavors, algú em va respondre que el temperament antidemocràtic del subjecte era massa greu com per fer-ne broma. La idea que hi havia al darrere és que riure’ns de governants impresentables ens proporciona un alleujament que ens allunya de l’actitud de confrontació rigorosa que mereixen. És la mateixa idea que hi ha darrere aquella llegenda, que jo diria que és falsa, segons la qual, en els temps de la Unió Soviètica, els acudits crítics contra la nomenklatura eren llançats des d’instàncies properes al Politburó del PCUS, que hi veia una inofensiva vàlvula d’escapament per a la insatisfacció de la població. Crec que dels acudits de Franco també s’ha dit alguna vegada una cosa semblant. A mi m’agradava respondre a aquesta teoria amb el teu cas, perquè la teva història demostra dues coses. La primera, que la sàtira molesta el poder, que tem el seu poder corrosiu: si no fos així, no t’haurien enviat a la presó. La segona: que la rialla de l’humorista pot ser perfectament compatible amb l’enfrontament més vigorós i més enèrgic contra el poder: si no fos així, no hauries fet una vaga de fam. També podríem recordar, tornant als dies i als paisatges soviètics, el poeta rus Óssip Mandelstam, sant màrtir de la burla contra els dictadors: un poema satíric contra Stalin el va portar a Sibèria i a la mort. No: als sàtrapes no els fa gràcia que es fotin d’ells.

L’humor és una cosa molt seriosa, l’humor és una bona manera d’impugnar el poder, i la defensa de l’humor mereix actituds heroiques com la teva d’ara. Segur que estam d’acord en tot això. Jo et volia escriure, però, per dir-te una altra cosa: que et cuidis. Entenc les raons de la vaga de fam, però l’autoimmolació té alguna cosa que no m'agrada. Si em permets una altra batalleta personal, et contaré que aquí no fa gaire un activista va fer una vaga de fam per una qüestió que mereixia tots els esforços de contestació, i a mi, ves per on, em va agradar veure com un bon amic s’hi referia recordant la lletra d’una cançó de George Brassens: Mourrons pour des idées, d'accord, mais de mort lente.

Aquesta batalla, al cap i a la fi, la guanyaràs. Tornaràs al Marroc i tornaràs a escriure, o tornaràs a dirigir una publicació valenta, que vulgui i sàpiga dir la veritat, que denunciï els atemptats contra les llibertats i que, si convé, es rigui dels poderosos. El teu país ho necessita. El teu país, per tant, et necessita. Segur que el teu gest d’ara servirà perquè hi hagi gent d’arreu del món que t’acompanya amb el seu alè i amb la seva vigilància. Jo, en la mesura de les meves possibilitats, estic a la teva disposició. Però cuida’t.