miquel àngel llauger

Aprofitant la meva estada prop de Ginebra, l’altre dia vaig voler presentar els meus respectes a Jorge Luis Borges, que hi té fixada la residència definitiva. Els meus viatges inclouen, de tant en tant, una visita a la tomba d’un escriptor. Tenc un amic que va a congressos internacionals sobre els “sants culturals”, i supòs que em diria que la peregrinació a les tombes és una de les coses que permet teoritzar sobre la transferència al món cultural laic de rituals tradicionalment lligats als sants. Tampoc no és un gran sacrifici: fa uns anys, la visita la tomba de William Wordsworth, a Grasmere (Lake District, Anglaterra), va formar part d’una bella caminada pels paisatges que ell admirava.

Borges, que de jove havia estudiat a Ginebra i que estimava la ciutat, reposa al cementeri de Plainpalais, altrament dit Cimetière des Rois. La passejada val molt la pena: a deu minuts d’un extrem del llac Leman envoltat de rètots de bancs i de rellotges, el cementiri és una illa de silenci. Gairebé tres hectàrees per a unes tres-centes tombes: un lloc de repòs per a difunts que no volen aglomeracions. No és un fossar per a qualsevol: escriptors, magistrats, professors universitaris i consellers d’estat, molts de consellers d’estat. L’article 30 del Reglament de Cementeris de la ciutat diu que el recinte està reservat a les “personalitats destacades que hagin contribuït, per la seva vida o la seva activitat, a l’esplendor de Ginebra”. Hi ha la tomba de Joan Calví (que no era de la ciutat però que hi va trobar, més que en enlloc altre, qui li fes cas), la del psicòleg Jean Piaget, la d’una filla de Dostoievski i la de l’escriptor alemany Robert Musil. No hi ha la del ginebrí més universal, Jean-Jacques Rousseau, però ja està bé aixi: un cementiri tan exclusiu no seria adequat per a l’autor del Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes.

A la tomba de Borges hi ha una gran pedra de cert aspecte megalític, obra de l’escultor Eduardo Longato, amb una imatge que evoca un grup de guerrers de temps antics. A dalt hi ha el nom de l’escriptor i a sota un vers en anglès (o el que fos llavors) del segle X: "And ne forhtedon na". Vol dir “I que no tinguin por” i pertany, naturalment, a un vell poema èpic. No sé si la tria és de Borges, però no em sembla mal trobat. Cap element religiós. Mentre ens hi fèiem la foto per al facebook, s’hi va acostar una parella que ràpidament en va assenyalar una mancança: “Qué boludos, viste, no dice que fue argentino ni nada”.

No em vaig fixar en una veïna de Borges que ha esdevingut una de les difuntes més cèlebres de Plainpalais. Vaig conèixer la història després, gràcies a les amigues Zully i Imma. Estic parlant de Grisélidis Réal, la làpida de la qual indica que va ser escriptora, pintora i prostituta. Réal (de qui podeu llegir en català El negre és un color) va tenir una biografia de novel·la, amb infantesa a Egipte, trencaments matrimonials i una estada en una presó alemanya per tràfic de marihuana. Es va prostituir per treure endavant la família, i en va fer una militància: va protagonitzar accions com l’ocupació de la capella de Saint-Bernard, a París, el 1975, per part de 500 prostitutes, i va arribar a afirmar que aquesta professió era “un art, un humanisme i una ciència”. Va morir l’any 2005, i l’Ajuntament de Ginebra va considerar que havia contribuït prou a l’esplendor de la ciutat com per merèixer el descans etern al Cimetière des Rois. Hi va haver articles a la premsa protestant per la seva ubicació “a quinze metres de Joan Calvi”, i també alguna acció feminista de rebuig. L’ajuntament va defensar la seva decisió. El que ja no va acceptar va ser una escultura vagament eròtica, obra de l’artista local Jo Fontaine, que havia de decorar la tomba. Borges, que feia prop de vint anys que hi era, no es va manifestar.

El juny de 2005, Yishai Shlissel, ciutadà israelià de 30 anys, va apunyalar tres persones que participaven en la marxa de l’Orgull gai de Jerusalem, ciutat santa de les tres grans religions monoteistes. Shlissel és un dels més de 50.000 habitants de Modi’in Illit, la més gran de les colònies jueves de Cisjordània. És una colònia que també rep el nom de Kiryat Sefer, d’inspiració bíblica, que s’aixeca sobre terres que pertanyien a cinc pobles palestins i que està dominada pels ultraortodoxos. A Shlissel, el seu atac li va valer deu anys de presó, una condemna que difícilment hauria rebut per una agressió semblant a palestins.

Aquell 2005, Shira Banki, ciutadana israeliana, ja devia haver començat a estudiar música. Un vídeo de 2009, penjat a Youtube, ens la mostra interpretant al piano una peça d’Isaac Berkovich, compositor nascut el 1902 a Ucraïna. Shira, amb deu anys, toca acompanyada d’una petita orquestra de músics adults. Una nina prodigi, o potser simplement una nina de bona família, aplicada i amb talent per a la música. En tot cas, una nina que fa feliços els seus.

El passat dijous 30 de juliol, els destins d’aquests dos ciutadans israelians es varen trobar de manera tràgica. Shira, ja amb setze anys, va anar a la marxa de l’Orgull gai de Jerusalem. Hi va anar, havia dit, per solidaritat amb els que volen viure la vida d’una altra manera. Yishai Shlissel, en canvi, hi va anar per complir amb el propòsit amb què poc abans havia sortit de la presó: posar fi a l’abominació de l’homosexualitat. Va ferir sis persones amb un punyal. Shira Banki va ser una de les ferides i va morir en un hospital, pocs dies després. La seva família va fer públic un escrit que començava amb aquestes paraules: “La nostra Shira era màgica. L’han assassinada perquè era una noia de setze anys feliç, plena de vida i d’amor…” Tot el que ha dit aquesta família de Jerusalem després de la mort de la seva filla és un exemple de dignitat, en uns moments de dolor insuportable.

Ens podem imaginar una família de l’Israel més culte, liberal i tolerant. No sé res de la seva posició política, i qualsevol suposició podria ser injusta. Pertanyen, en qualsevol cas, a un Israel que pensa que el tracte donat als palestins és injust, de vegades abominable, i que s’ha d’arribar a una pau basada en la fórmula de dos estats. És un Israel, però, que tampoc no es compromet a fons, ni prop fer-hi, en la denúncia de l’ocupació: al cap i a la fi, els àrabs tampoc no són de fiar.

L’endemà de la marxa de Jerusalem, un altre assassinat esgarrifós sacsejava aquest país que fa dècades que conviu amb l’horror. El mort, aquesta vegada, es deia Ali Saad Dawabsha i era un nadó palestí d’un any. Va succeir al poble de Duma, a la Cisjordània ocupada. Algú va calar foc a dues cases de manera intencionada. A les parets, els escamots terroristes ultraortodoxos hi varen deixar escrit “Visca el Messies” i “Venjança”. Ben segur que el petit Ali Saad era, per als seus pares, una criatura màgica, plena de vida i d’amor.

Les famílies de Shira Banki, israeliana, i d'Ali Saad Dawabsha, palestí, han estat destrossades per una mateixa gent. És una gent, mala gent, que ha crescut i creix a les colònies construïdes en territori palestí, impulsades, de manera directa o fent els ulls grossos, per tots els governs israelians. Les colònies han esdevingut un planter perfecte per a assassins o per a escamots de colons que, moguts per la ira santa, atempten contra la població palestina, contra les esglésies o els llocs de culte cristians o, ara també, contra la població laica d’Israel. L’ocupació, el gran problema de Palestina, també és el d’Israel. Hi ha gent, a Jerusalem o a Tel-Aviv, que ho sap. Són pocs, però potser de cada vegada seran més.