miquel àngel llauger

El llenguatge va néixer a les illes. Ho diu Jean-Jacques Rousseau. Que ho sapigueu.

“Ciertas revoluciones del planeta desgajaron y trocearon en islas porciones del continente. Es concebible que entre unos hombre de tal suerte avecinados y obligados a vivir juntos debió formarse un idioma común antes que entre los que vagaban libremente por los bosques de tierra firme. Es así muy posible que, después de sus primeros intentos de navegación, algunos de estos insulares introdujeran entre nosotros el uso de la palabra, y es por lo menos muy verosímil que la sociedad y las lenguas tuvieran origen en las islas y se perfeccionaran en ellas antes de ser conocidas en el continente.”

Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes

(Alfaguara Clásicos)

 (publicat a l'AraBalears, 20/6/15)

L’ametler florit és un dels emblemes de la mallorquinitat. L’Escola Mallorquina en va fer el seu tòpic literari per excel·lència: cap altra imatge era millor per a les seves postals d’una ruralia feliç, cristiana i un pèl melangiosa. Llorenç Villalonga, per caricaturitzar el bucolisme poètic mallorquí, va inventar la poetessa Aina Cohen, que recitava versos sobre la “simfonia rosada” dels “ametlers en primavera”. La pobra no sabia que els ametlers floreixen a l’hivern: els seus arbres eren tòpic fossilitzat en estat pur. Una definició enginyosa del mallorquí de soca-rel podria dir que és aquell que, quan veu ametlers florits per Sant Antoni o per Sant Sebastià, mormola que “de flor de gener, no n’omplen es paner”. Els de la meva edat recordam quan per les carreteres de l’illa hi havia, al costat dels anuncis de “nitrato de chile”, els del perfum nostrat: Flor d’ametler. He consultat internet, i la colònia encara existeix. Però els cartells ja no hi són. Sigui com sigui, la devoció a la flor blanca nacional no desapareix, i s’adapta als nous temps: d’ençà d’un grapat d’anys, a Facebook hi ha el grup ‘La flor d’ametler m’alegra l’hivern’, que cada any coneix una bella floració fotogràfica.

Ara, els ametlers es troben en perill per mor del declivi de les poblacions d’abelles que s’encarreguen de pol·linitzar-los. La desaparció de les abelles és un problema ecològic planetari sobre el qual fa temps que alerten les organitzacions ecologistes globals i que ha merescut una portada del ‘Time’. Ens quedam sense l’abella, aquest símbol de laboriositat dolça en el qual es va voler emmirallar Maria Antònia Salvà: “Somniant, somniant, ma vida hauré passada / volant pel vell pinar i per la flor del bruc./Ma tasca ha estat només d’abella enlluernada / o closa dins el buc”. Si el món, o si el nostre bocí de món, quedàs sense abelles, tota la rica càrrega de significats que aquest insecte ha anat adoptant en les històries populars i en les lletres quedaria reduïda a literatura mitològica o fantàstica.

Sí, un món sense abelles seria un món immensament més pobre, però els nostres governants, ara afortunadament en funcions, no pensen tant a cercar causes com a dissenyar solucions tecnològiques: en aquest cas, importar borinos del gènere Bombus, que quedaran encarregats de les tasques de pol·linització. Aquests borinos, diuen les cròniques, són animals híbrids, i per tant incapaços de reproduir-se de manera natural. Potser no són animals del tot: els llibres de text en què vàrem aprendre biologia explicaven que la capacitat de reproducció era un dels trets que definien els éssers vius del regne animal. És veritat que sempre hem tengut mules, que són híbrids estèrils, però la saviesa popular sap que són bèsties maleïdes: la mula va ser castigada a l’esterilitat quan va donar l’esquena al Bon Jesús, a la cova de Betlem. 

Qui vulgui fer ametles, per tant, cada any haurà de comprar borinos, que arribaran en vaixell, ben tancats a les capses que prepararan a les grans naus metàl·liques on els crien. Una imaginació nodrida per a pel·lícules de catàstrofes de sèrie B podria fantasejar amb una errada de laboratori que, un any, ens envia una invasió de borinos carnissers que escampen el pànic entre la població. En canvi, un observador de les lleis que regeixen la circulació dels doblers pel món veurà com el nostre tambor d’ametla nadalenc i els nostres bessons de diumenge capvespre queden una mica més enganxats a la maquinària econòmica mundial, com esdevenen peces de l’engranatge de la industrialització de tot. Borinos de tot a cent. Quan els Bombus ja hagin substituït les nostres abelles de sempre, passejarem per fora vila més tranquils, perquè sembla que no solen picar. Tampoc no fan mel, és clar.

Llibertat! 50 poemes de revolta és el títol de la darrera antologia poètica temàtica de Jaume Subirana. En aquesta ocasió, hi trobareu des de Paul Éluard, Joan Brossa, Pere Quart o José Agustín Goytisolo fins a himnes tan carregats d'història com la Internacional, la Marsellesa o aquell que ens commina a anar a les barricades, passant pel "Diguem no" de Raimon i per una versió catalana de "Strange fruit", potser la cançó més corprenedora del segle XX.

L'amic Jaume té aquesta concepció democràtica de les antologies, que situa, al costat dels grans clàssics, noms com els de Gemma Gorga, Sònia Moll (dues molt bones poetes: no us perdeu ni Mur, de na Gemma, ni I Déu en algun lloc, de na Sònia) i el d'en Llauger.

La meva aportació, al costat d'una traducció de R.W. Emerson,  és un poema que diu l'enyorança de quan els himnes de revolta eren fàcils. Es diu "Himnes", i pertany al llibre La gratitud.

Himnes

Em faria feliç escriure un himne.

Amb homes que es revolten

perquè senten dins seu la llibertat

com qui sent en la nit

les ones removent un fons de pedres,

i amb homes al carrer

que troben altres homes

i s’adonen de cop que són germans.

¿Quin temps fa que ens menjàrem aquell fruit

de l’arbre de confondre el bé i el mal?

Un àngel amb l’espasa

de foc ens barra el pas

del vell jardí on els homes canten himnes.