Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Poesia de revolta

mllauger | 17 Juliol, 2015 08:08

(publicat a L'altra mirada)

La poesia és una arma carregada de futur, deia el famós poema de Gabriel Celaya, que també parla de poesia per al pobre, poesia necessària com el pa de cada dia. A casa nostra, la veu sacerdotal de l’Espriu, a “Inici de càntic en el temple”, ens comminava a mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest poble: un vers famós, usat no fa gaire en una sessió d’investidura. Els poetes han dit mil vegades que la poesia parla sempre dels mateixos temes, de les tres o quatre qüestions eternes que ens interpel·len de veritat com a homes i dones: l’amor, el pas del temps, la mort. A la llista hi hauríem d’afegir els anhels col·lectius, entre els quals el de llibertat és el que els sintetitza tots.

L’editorial Ara Llibres acaba de publicar el volumet Llibertat! Poemes de revolta, que forma part de la sèrie d’antologies temàtiques que prepara Jaume Subirana, un dels catalans amb més versos que li ballen pel cap. En els lliuraments anteriors ens ha donat, entre d’altres, antologies de poemes de Nadal, de poemes d’amor (“per dir que sí”), de poemes per acomiadar els que ens deixen i de poemes amb àngels. En aquesta ocasió, com diu el subtítol, poemes de revolta. El volum arriba amb una portada de Pol Millieri que evoca aquells cartells de combat d’ara fa devers un segle, i amb un pròleg del diputat de les CUP David Fernández, que es mostra sorprenentment literari i que sap lligar aquest anhel mil·lenari de llibertat amb batalles tan del present com la dels desnonaments o la de les dones kurdes de Kobane.

Les antologies de Subirana sempre saben combinar poemes cèlebres (els que els lectors de poesia esperarien en aquella antologia) i poemes que ho són molt menys, poemes clàssics i moderns, poemes catalans i de fora, poemes d’autor consagrat i d’autor de consagració incerta. Aquí hi ha els grans clàssics de la revolta, com La Internacional, La Marsellesa o aquell vell himne que ens enviava a tots a les barricades. Hi ha alguns dels grans noms de la poesia engagé: Espriu, Pere Quart o Brossa, entre els catalans (tres maneres ben diverses, per cert, d’expressar en versos el desig de llibertat), o Paul Éluard, Bertold Brecht o Mario Benedetti, entre els del panorama global. Hi ha cançons, com Strange fruit, potser la més corprenedora del s.XX.  I hi ha les veus catalanes d’ara mateix, que certifiquen que la poesia que va més enllà del que és estrictament personal és ben viva i s’expressa, també, de formes ben diverses: des de la bella divisa que parla de la veritat del crit, que trobam al sonet de Carles Torner, fins a aquella llibertat, potser més íntima, que es veu com un bocí de cel vist des del laberint vital, al poema de Sònia Moll.

La poesia és una Casa de Misericòrdia, va escriure Joan Margarit. És una manera de dir que les paraules, fetes música i evocació, ens ofereixen un refugi davant les insensateses de la vida. Ho han dit més poetes, i crec que molts de lectors de poesia en tenim l’experiència. Però la poesia és un medicament vital d’ampli espectre, i les seves virtualitats no s’esgoten en aquesta capacitat de donar consol. La poesia també pot ser, per a qui s’indigna davant la injustícia o vol contribuir a fer un món més lliure, una bona dosi d’estimulant. Combustible d’alt poder calorífic. Paraules, per tornar al poema de Celaya amb què començàvem, que són crits al cel i actes a la terra.

De llibres | Enllaç permanent | Comentaris (50) | Retroenllaços (0)

El cisell precís de Pere Gomila

mllauger | 11 Juliol, 2015 08:32


Perquè un decasíl·lab sigui bo no basta que tingui deu síl·labes, ni tan sols basta que la distribució accentual sigui la reglamentària. Els bons decasíl·labs flueixen amb una música que hi ha poetes que tenen al cap, poetes que segur que no compten amb els dits.

Són decasíl·labs com el d’aquest “Mirador del Toro”, del magnífic recull Geografies del vent, que acaba de publicar a Arrela el menorquí Pere Gomila. Una declaració d’amor al seu país petit, recorregut topònim rere topònim, i una melangiosa reflexió sobre la pèrdua. Poesia feta a poc a poc, construcció minuciosa d’un to de veu “amb el cisell precís de la paraula”. 

 

Mirador del Toro

 

El color empal·lidit. Fotografia

d’esquena al mirador. La lluentor

d’uns ulls adolescents, l’ample somriure

dibuixat contra el temps. I ja silenci.

L’àmfora cega enllotada pel fons.

 

I tan sovint al mateix mirador

hem suspès el moment perdent la vista

sobre el contorn precís del camp estès,

els caminois perduts, el complicat

laberint de la pedra, el límit blau,

absorts i traspassats com en el rés

del penitent que, a peu descalç, espera

el més incert prodigi o paga un deute,

confosos en la llum com qui penetra

en la profunda coma del secret.

 

Sovint també des d’altres miradors,

absorts així sobre el temps devastat

giram els ulls. Penombra d’un paisatge,

els límits certs, el buit de la frontera

i el vent entre la pols dels qui caigueren.

 

 

De llibres | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Sintètics a priori

mllauger | 08 Juliol, 2015 06:10

 

Ahir em vaig trobar amb aquesta divertida vinyeta de Grammarly (seguiu-los a facebook o a twitter, si les coses de la llengua us fan gràcia):

 

 

Bé, va ser inevitable que recordàs que pels calaixos tenia, mig perdut, un profund poema filosòfic kantià que (ja em sap greu) no us estalviaré:

 

          Kantià

 

Sóc seguidor de Kant d’ençà del dia

que havia de rentar

roba de tota mena i no sabia

quin programa triar,

i l’hi vaig consultar a la meva tia:

 

- Vull el teu adjutori,

que això de fer bugada, i em sap greu,

no és el meu territori!

- Jo de tu posaria, nebot meu,

sintètics, a priori!

 

 

 

Versos perversos | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Vaig pagar els meus imposts

mllauger | 07 Juliol, 2015 09:49

 (publicat a l'AraBalears, 4/7/15)

No fa gaire es va publicar Perennia, un recull de poesia epigràfica llatina, en edició bilingüe i amb traduccions de Mònica Miró Vinaixa. És una bona lectura d’estiu, per a la platja: davant el blau incomparable de l’estiu mediterrani, un grapat de difunts que parlaven la llengua en què aquesta mar es va dir Mare Nostrum us recordaran que el temps se’n va, que tot queda en no-res i que més val gaudir de la vida. Entre pàgina i pàgina, podeu mirar cap al cel i cap a les onades i pensar durant uns segons que són el mateix cel i les mateixes onades que degueren contemplar aquests homes i dones que fa més de vint segles que són pols i cendra. El llibre té cinquanta poemes, i cada un és un missatge llançat a la posteritat, gravat en pedra, ofert als caminants que passen alcostat de les làpides, perquè no oblidin mai la saviesa imperible del tempus fugit.

Moltes d’aquestes inscripcions són també el resum del pas d’una persona pel món i ens permeten saber què era una vida bona per als romans. Va ser virtuós (o virtuosa, és clar), va complir amb els seus deures, no va fer mal a ningú: frases com aquestes xifren les existències que eren tingudes per modèliques. Com a ideal, tot això ens resultaria intolerable, en aquests temps nostres en què l’adoració romàntica del geni individual ha degenerat en un desig universal i democràtic de tenir una personalitat originalíssima i imposar-la al món. “Va guanyar un reality show en què els participants havien de conviure durant tres mesos en un submarí alimentant-se de larves d’insecte”: aquest podria ser, avui, l’epitafi ideal d'algú que es proposa com a exemple per a les generacions futures.

Passada la meitat del llibre, trobam el poema sobre el ciutadà Luci Nerusi Mithres, que, per cert, no es devia imaginar que dos mil anys després de la seva mort parlaríem d’ell en una llengua derivada del llatí. El bon Luci va ser un mercader que va dur una vida plàcida, va tenir cura del seu honor i va mirar de deixar un llegat substanciós als seus hereus. Segurament va viure en els temps de la Roma republicana, mirall de virtuts, anterior a la decadència moral que va venir amb l’Imperi. El resum de la seva vida modèlica inclou una frase que no podem llegir sense sorpresa i que, ben mirat, també hauríem de llegir amb un calfred d’emoció: “Vaig saldar sempre els meus deutes fiscals.”  Us imaginau una societat en què algú inclou, en el seu orgullós full de serveis final, haver pagat sempre els seus imposts? Us imaginau una societat en què haver satisfet les obligacions fiscals és un dels fets exhibits com a mostra d’integritat, al costat de coses com haver estat un bon espòs i un bon pare? Us imaginau una societat així de reconciliada amb ella mateixa?

Hi ha molt a dir sobre els imposts, sí: sobre la injustícia dels que se’n poden escapar amb impunitat, sobre despeses militars, sobre finançar estats que no són el nostre i segur que sobre més coses. I sobre l’antiga Roma, ja ho sé. Amb tot, insistesc: a mi la frase del nostre mercader m’ha commogut. Al cap i a la fi, evoca un món en què jo (que l’altre dia vaig pagar un impost municipal amb recàrrec, però va ser per una badada) som millor que els ídols de la tribu més venerats. Som millor que Al Capone, però això no és difícil. Som millor que Montserrat Caballé, que canta amb veu cristal·lina les àries de Puccini i de Bellini. Som millor que Lionel Messi, que agafa una pilota just passat el mig camp; avança; deixa enrere tres, quatre o cinc contraris i l’envia al fons de la xarxa amb una precisió de tiralínies que deixa bocabadats dos mil milions d’espectadors. I som millor que Ildefonso Falcones, que, per cada volumet de versos que jo pugui arribar a vendre, vendrà dos o tres contenidors plens d’intrigues catedralícies. Jo ho podré posar: vaig pagar els meus imposts.

 

Articles a l'AraBalears | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Tretze graduats

mllauger | 29 Juny, 2015 10:31

 (article publicat a l'AraBalears, 27/6/15)

 

A les escoles i als instituts, aquesta setmana ha estat la de les avaluacions finals. En una sessió de dilluns passat, en un institut de l’extraradi de Palma, tretze alumnes obtenien el graduat en Educació Secundària. Res de particular si no fos perquè eren tretze de tretze: un gens habitual èxit del cent per cent. Era un grup de diversificació curricular, que, per als qui no sou del gremi docent, és un programa de dos anys (3r i 4rt d’ESO) per a alumnes que, en un grup ordinari, s’haurien trobat amb dificultats potser insalvables per assolir el títol. Els grups de diversificació són més reduïts que els altres i tracten tota l’àrea de ciències i tota la de lletres de manera més global. Aquest programa és un dels que funcionen millor de l’arquitectura de l’Ensenyament Secundari que teníem fins ara: un motiu, pel que es veu, suficient perquè la LOMQE se’l carregui. La nova norma el substitueix per un altre d’èxit molt més dubtós, en el qual els alumnes podran aspirar a un títol de Secundària de segona categoria, passant, sempre, per una revàlida unificada que deixa sense sentit el caràcter del programa de via diferenciada d’accés al graduat.

Tornem als nostres tretze magnífics. Són, ni més ni menys que de cinc nacionalitats diferents: espanyola, equatoriana, marroquina, gambiana i camerunesa. D’entre els primers, n’hi ha d’ambient familiar catalanoparlant i castellanoparlant, i un de "mestís"¸ és a dir, amb una cama gitana i una de paya. Amb mi, tots parlaven català. Entre ells, majoritàriament no, però més del que us pensau. El catàleg de situacions personals que els col·locaven en posició de desavantatge donaria per a un parell d’articles més. L’alumne marroquí, per exemple, va arribar al centre amb 12 anys, des d’una zona rural del Rif,  després de quatre anys de desescolarització: el seu títol de Secundària és un miracle de l’escola pública. Hi havia una alumna que feia sovint cara de son perquè compartia llit amb nebodets de dos o tres anys. Una altra no es podia permetre cap sortida escolar que suposàs un desemborsament, per petit que fos. D’acord, tots tenien mòbil, però ja se sap que avui en dia aquesta és la segona necessitat a cobrir, després de l’alimentària.

Divendres (demà divendres, per a mi, que escric l’article, o ahir divendres per a vosaltres que el llegiu), els tretze flamants graduats, juntament amb els alumnes dels altres grups de 4rt d’ESO, faran la festa de graduació. Aquestes darreres setmanes, la preocupació per les notes s’alternava amb els dubtes respecte de la indumentària que havien de triar per a la vetllada. Les pel·lícules americanes han propagat aquesta moda, que en la nostra època hauríem trobat impensable, de celebrar l’ocasió amb americanes i vestits llargs. En tot cas, és un senyal que estan contents. Ells mateixos ho deien en el discurs que preparàvem a classe per a la festa: durant anys, cada matí els ha costat aixecar-se i cada migdia els ha costat arribar a les tres sense dinar, però ara estan satisfets. Han après coses, i sobretot confien més en ells mateixos. Molt més que fa tres anys, quan estaven mig perduts en un 2n o 3r d’ESO i se’ls va seleccionar per al programa de diversificació.

Sentim parlar molt de fracàs escolar, justificadament, sense dubte: l’escola s’enfronta a problemes d’una magnitud gegantina i té pocs recursos per fer-hi front. Però també hi ha èxits escolars. També hi ha vegades que l’escola pública funciona com a instrument de creació d’igualtat d’oportunitats. Per a molts d’alumnes, és l’única opció d’escapar d'un destí que sembla escrit. Als del Ministeri, aquesta funció de l’escola al servei de l’ascensor social no els agrada i fan passes per carregar-se-la. La bona notícia és que d’aquí a no gaire ja no comandaran. Esperem que en vénguin uns altres de més assenyats.

 

Articles a l'AraBalears | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 ... 127 128 129  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS